Des de Catalunya, contribuint a la seguretat global

4 06 2013

(article publicat a El Periódico, el 4 de juny de 2013. Versión en español)

Avui a la seu de les Nacions Unides de Nova York s’inicia el procés de signatura del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), adoptat per l’Assamblea General el passat 2 d’abril.

Un Tractat que ha de posar les transferències mundials d’armes sota control, fixar uns criteris d’obligat compliment, exigir als Estats que no es desresponsabilitzin dels impactes de les seves vendes. El descontrol del comerç d’armes permet que dictadors, criminals i màfies organitzades puguin abastir-se al mercat mundial i, així, obtenir armes amb les quals acaben vulnerant els drets humans. Exigir als Estats una avaluació rigorosa dels riscos d’aquestes vendes, obligar-los a dur a terme uns registres precisos i establir mecanismes de supervisió generarà una millor seguretat global.

És evident: la consecució del TCA no ha estat una victòria fàcil. No comptava amb l’adhesió inicial de les principals potències armamentístiques, que recelaven de qualsevol possible fre al seu desbocat negoci. I s’ha hagut de fer front a la forta i activa oposició del lobby de les armes i de la indústria militar. I, en aquesta doble feina, la societat civil per la pau i els drets humans ha estat cabdal: a mitjans dels 90 va posar el crit d’alerta sobre les greus conseqüències de la desregulació del comerç d’armes i a principis de la dècada del 2000 va concretar la petició: aconseguir una normativa global que en regulés les transferències. Durant aquests anys, la Campanya Armes Sota Control ha estat altaveu d’una consciència ciutadana que, conjuntament amb els centenars de milers de víctimes, reclamaven una solució urgent als Estats.

En el procés diplomàtic, s’hi han pogut veure tota mena d’actituds i preses de posicions per part de les diverses delegacions estatals que, al capdavall, són les que van prendre l’acord. És clar, Catalunya no hi jugava en aquesta lliga. Però, a més de les delegacions estatals, també han tingut un paper actiu en tot el procés les delegacions de la societat civil. I, en aquest àmbit, Catalunya ha tingut una presència i un impacte molt superior, per exemple, a una desena d’estats constituïts d’Europa.

El suport al procés del TCA generat des de la societat civil catalana no ha estat pas menor: a Catalunya, les tres organitzacions de la Campanya, Amnistia Internacional, FundiPau (Fundació per la Pau) i Intermón Oxfam van donar a conèixer el problema i van generar un gran suport social i institucional: ajuntaments, Parlament de Catalunya, ONG, gent del món de la cultura i la comunicació, etc. van mostrar el seu suport a la regulació del comerç d’armes. I durant el procés diplomàtic (4 reunions preparatòries i dues conferències) a més de la tasca d’incidència de FundiPau també s’ha comptat amb la feina d‘anàlisi de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Tot això sense oblidar que, el precedent immediat de la Campanya Armes Sota Control, es va assajar fa gairebé 20 anys a Barcelona, amb la coalició ‘Hi ha secrets que maten’ que, amb l‘impuls de Vicenç Fisas, va aplegar per primera vegada en un treball d’incidència conjunt diverses ONG no estrictament de pau però sí preocupades per l’impacte de la venda d’armes.

El procés del TCA, per tant, també ens permet aportar una mica més de perspectiva sobre un debat que els darrers mesos s’ha obert al nostre país: en cas que Catalunya avancés cap a cotes de sobirania, quina política de seguretat i defensa hauria d’assumir? Al meu entendre, el debat s’ha formulat, encara, massa deutor d’una concepció de la seguretat que l’associa a força militar. Tradicionalment, les polítiques de defensa s’han centrat en garantir els interessos dels Estats, entesos com a maquinària, obviant la seva dimensió de comunitat humanes. I, així, el paper de l’exèrcit i el militarisme sempre han estat clarament sobredimensionats. Però una política seriosa de seguretat ha de posar les persones al seu centre, identificar els riscos i amenaces que poden afectar la vida de la gent i mirar d’aportar-hi solucions.

Des d’aquesta perspectiva, el TCA és una gran notícia: si el descontrol i la proliferació de les armes suposa cada any la mort de més de 500.000 persones, posar eines i mecanismes de prevenció per evitar que això passi és una cabdal contribució a la seguretat global.

I en aquest procés, Catalunya no és que pugui jugar-hi un paper en un futur hipotètic. És que hi ha jugat un paper ja ara. I, si només en clau de societat civil, Catalunya ha fet una aportació rellevant a un dels processos més cabdals dels darrers 15 anys, això vol dir que més enllà del debat de l’exèrcit, si es dotés d’estructures d’estat i tingués voluntat política, podria fer una aportació encara més significativa en la construcció de la pau, la promoció dels drets humans i la creació de seguretat global.





Exèrcit català?

7 11 2012

(article publicat al diari ARA el dimarts 6 de novembre de 2012)

Quan un jove s’emancipa, un munt de decisions i noves responsabilitats truquen a la porta: llogar o comprar; reformar el pis; planificar i afrontar les despeses, etc.

A Catalunya, arran de la manifestació de l’11 S ens passa una mica el mateix: ens assalten, en algun cas potser precipitadament, molts debats sobre com ens imaginem la nova casa, el nou Estat. En aquest sentit, és un moment apassionant: adonar-se que tot està per fer i que tot és possible. I que tot allò que en un Estat constituït és donat per descomptat, en un Estat per construir pot ser, si més no, discutit col·lectivament.

Un dels debats que ha ressorgit és el de si en un hipotètic estat català tindríem exèrcit o no. La formulació, però, no és adequada: no es tracta d’exèrcit sí o no. Primer, cal definir una política exterior i de seguretat i, després, decidir les eines que la desenvolupen.

La majoria de reflexions fetes per analistes independents fan una esmena profunda a la concepció tradicional de la seguretat que l’assimilava a la defensa de l’Estat. Una visió més  moderna i precisa ha de partir de les persones i acabar en un àmbit global. L’Estat deixa de ser el centre i justificació de la seguretat. En definitiva, una seguretat que va molt més enllà de la defensa militar tradicional.

Apliquem-ho al cas català. Quines són les principals amenaces per a les catalanes i els catalans? Diverses: des de la més clara, la pobresa i l’exclusió fruit de la vulneració dels drets socials i econòmics més bàsics (atur, fam, manca d’habitatge, etc.) a la violència masclista, passant per la salut o la contaminació mediambiental.

Mirant cap enfora, l’escenari d’una invasió és, en el context actual, absolutament improbable. En canvi, les vulneracions de drets humans, la desigualtat econòmica, els desequilibris de poder, les guerres, els règims totalitaris, les ideologies fonamentalistes o el terrorisme poden afectar la seguretat de catalanes i catalans.

I, per a fer front a totes aquestes amenaces, calen politiques ambicioses a nivell intern (benestar, educació, sanitat, etc.) i a nivell exterior (construir una governança justa i democràtica global, enfortir la justícia internacional, garantir el respecte als drets humans, etc).

Així, objectivament, una política de seguretat catalana -tenint en compte l’anàlisi de les amenaces reals, la dimensió del país i el seu context geogràfic i temporal- no sembla que necessiti un exèrcit. Tot això, és clar, es podria vincular en positiu relligant-ho amb un pòsit social que ve de lluny i que ha fet de Catalunya un país significat en la cerca de la pau i la defensa dels drets humans (la solidaritat amb pobles amenaçats per guerra o crisi humanitària; les grans manifestacions per la pau; les experiències d’educació per la pau en l’àmbit formal i no formal; l’alt nombre d’objectors i insubmisos; el rebuig a l’OTAN, etc.) i amb una petita, però remarcable, experiència en l’àmbit de la paradiplomàcia (presència i participació catalana en fòrums globals sobre seguretat humana, desarmament, desenvolupament, drets humans, etc.).

Algú em dirà: si això és així, perquè els Estats normals tenen exèrcit? Perquè no l’hauríem de tenir nosaltres? Les raons poden ser diverses: per inèrcia, per compromisos contrets, per influència del complex militar-industrial o per ànsies imperials. Però, tot això, precisament, no respon a cap voluntat de construir seguretat. De fet, la lògica militarista de la seguretat ens ha dut al caos que tenim: guerres enquistades; ús de la violència per a resoldre conflictes; altíssima despesa militar malgrat la crisi econòmica; un comerç d’armes ben actiu; unes armes nuclears emmagatzemades que poden destruir el planeta unes quantes vegades i, el més greu, les centenars de milers de víctimes provocades per la proliferació i el descontrol de les armes, ja sigui en escenaris de conflicte armat o en situacions de violència social.

Si algú és militarista, que reclami un exèrcit català. Però si la seva preocupació és l’obtenció de seguretat, no cal que el demani. I si algú, senzillament, el que vol és no ‘desentonar’, pensem-hi: si volem ser independents però no podem qüestionar el model econòmic perquè la UE arrufarà el nas o no volem qüestionar el model militarista perquè potser no ho veuen bé a l’OTAN, en la pràctica, estaríem buidant de contingut la independència: deixaríem de prendre decisions amb criteri propi.

Que el desig d’independència no ens acabi autolimitant el dret a decidir!





‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’

25 05 2010

(article publicat al diari AVUI, dissabte 22 de Maig de 2010)

Il·lustració de Xavier Porrata per al Diari AVUI

Fa una pila d’anys, al centre de Barcelona, vaig topar-me amb un mural (em sembla recordar que era de l’Assemblea de Joves de Nacionalistes d’Esquerra) on s’hi deia: ‘La mili no mola, ni catalana ni espanyola!’ Com que en aquella època la idea d’un estat català era ben minoritària dubto que el mural, la veritat, s’entengués gaire. A mi, però, em va agradar la coherència de fons: no volem mili ni exèrcit espanyols però ep! si fóssim independents tampoc en voldríem de catalans!

He pensat en aquest mural arran de la Constitució Catalana de Reagrupament on es parla d’exèrcit català. La proposta ha reobert un debat que, avui, és més viu. En part és lògic: el sobiranisme ha crescut i la idea d’un estat català no es veu tan estranya. Per això, i en tant que persona que ha fet bandera del ‘Catalunya per la pau’ i ha reclamat polítiques públiques coherents amb la pau, hi dic la meva.

Potser hi ha algú a Catalunya que veu en la imatge d’un soldat català l’exemple màxim de catalanitat i servei al país. No hi perdré el temps: a aquestes alçades em sembla prou evident que confondre el compromís amb un país amb l’adhesió a la cultura de la violència és d’un militarisme ben tronat. En tot cas, aquesta visió, crec!, és ben minoritària.

La majoria de la gent que dins el catalanisme defensa un exèrcit català sol abordar-ho pragmàticament. Ens agradi o no, vénen a dir-nos, al món hi ha estats, fronteres i exèrcits. Per tant, si volem ser un país normal com els altres, si aspirem a tenir un Estat, no podem negar-nos a tenir exèrcit. Tothom en disposa d’un, d’exèrcit, i nosaltres no podem ser menys. L’anàlisi, de fet, no està totalment mancada de raó: menys algunes excepcions, la majoria dels estats preparen, greixen i mimen una immensa maquinària de guerra. El militarisme ‘modern’ també existeix! Fixem-nos com Zapatero, un governant considerat ‘pacifista’ i ‘solidari’, no ha tingut cap angúnia a congelar pensions o reduir la cooperació abans que retallar la despesa militar.

Ara bé, que les coses siguin així no vol dir que estiguin bé ni tampoc que no puguin canviar. Sintetitzaré en tres els motius pels quals crec que és millor apostar pel ‘Catalunya per la pau’ que no pas per l’exèrcit català.

Catalunya ha assumit els darrers temps un fort vincle amb la pau. Ha viscut, sí, manifestacions massives contra la guerra. Però també va registrar xifres molt elevades de rebuig al servei militar. També l’educació per la pau hi té més presència que en altres països. No és només cosa de la societat civil: apostes polítiques a favor de la pau han tingut un ampli suport parlamentari (Llei de foment de la pau, creació de l’ICIP o resolucions a favor del desarmament). Sense caure en exageracions és cert que, avui, la identitat catalana incorpora valors com la pau, els drets humans i la solidaritat. I no és, crec, un patrimoni per desestimar a la lleugera.

Perquè aquest patrimoni, a més de lloable, és necessari. El món és el que és, i si volem aportar-hi alguna cosa (ara i aquí o des d’un hipotètic futur estat) podem avaluar què hi fa més falta. I, la veritat, costa de pensar que amb més exèrcits, despesa militar i armes el món sigui millor. Més aviat al revés: molts analistes en relacions internacionals diuen, amb diferents intensitats, que rebaixar el grau de militarització és imprescindible per a construir un món més segur.

Si és així, què és més responsable, optar pel que cal o optar pel que toca? Cal remarcar també que, malgrat totes les mancances, barbaritats i contradiccions, apostes per la cultura de pau, esforços pel control dels armaments o processos de resolució pacífica dels conflictes, van fent camí. Així, a més d’uns valors més positius i d’una aportació al món més sensata, la idea d’una Catalunya sense exèrcit fins i tot sembla estratègicament més encertada: és més intel·ligent apuntar-se al carro de les tendències de futur, per incipients que siguin, que no pas al de les polítiques que algun dia hem de ser capaços de caducar pel bé de tots i totes.