Posar fi a l’amenaça nuclear

22 08 2013

hiroshima

(article publicat el 9 d’agost a El Periódico – versió en català)

(artículo publicado el 9 de agosto en El Periódico – versión en castellano)

Aquesta setmana es compleixen 68 anys de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. ‘Hiroshima va deixar d’existir en tres hores. La sisena ciutat més gran del Japó, amb una població de 400.000 habitants, havia desaparegut‘. Això és el que relatava Toyofumi Ogura, un professor d’Història de la Universitat d’Hiroshima, en les seves ‘Cartes des de la fi del món’. Inicialment escrites pensant en la seva dona, morta al cap d’uns dies de l’explosió, es van acabar publicant, esdevenint el primer testimoni escrit del bombardeig.

Hi ha un passatge del llibre que situa amb precisió el brutal impacte de les bombes. Ogura explica com moltes persones de llocs ben diferents i allunyats de la ciutat afirmaven ben convençudes que l’explosió (encara no sabien que havien patit una bomba de potència fins llavors desconeguda) havia estat ‘a casa nostra‘.

Dues ciutats devastades. Més de 220.000 morts. Persones ferides i afectades per sempre. Dones que, exposades a la radiació, al cap dels anys van donar a llum a infants amb greus malformacions. Les explosions van ser devastadores. Però el seu impacte es va allargar en el temps fins avui dia.

La gravetat del que va passar a Hiroshima i Nagasaki hauria hagut de fer reaccionar a la humanitat. De fet, les Nacions Unides van néixer amb la voluntat de posar fi a dos dels capítols més foscos d’aquell Segle XX: l’holocaust i les bombes atòmiques.

Però, una vegada més, els governs del món no van actuar amb prou responsabilitat en un assumpte tant important com aquest. I, encara ara, fallen clamorosament. Tot i el bàrbar balanç de destrucció, els Estats Units, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França, van continuar la cursa nuclear i van dur a terme unes 2.000 proves durant la segona meitat del Segle XX. Les proves nuclears -submarines, subterrànies o atmosfèriques- es van fer en llocs delimitats però també en illes i paratges on es va enganyar de forma indigna a la població local que, sense saber a què s’exposaven, van acabar patint greus impactes en la seva salut. Malgrat els acords de desarmament, avui disposem d’unes 20.000 armes nuclears. Unes armes, per cert, que permetrien destruir el món unes quantes vegades…

Les eines impulsades per la comunitat internacional per a fer front a les armes nuclears no han funcionat: la més coneguda, el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), ha permès evitar en bona part que més països accedissin a les armes nuclears, però no ha servit, tal com reclamava el TNP, per a que les potències nuclears avancessin cap al seu desarmament. D’altra banda, el 1996 s’aprovava el Tractat contra les proves nuclears que, encara avui!, no ha entrat en vigor perquè no alguns Estats encara no l’han ratificat.

He parlat diverses vegades amb supervivents de les bombes nuclears, els anomenats ‘hibakusha’. N’he conegut de moltes menes: dones i homes; extrovertits i introvertits; corpulents i fràgils; analítics i pràctics. Però en totes i tots ells sempre hi he trobat dues característiques: cap ànim de venjança i una ferma voluntat que tot aquest dolor serveixi perquè mai més es torni a produir.

68 anys després d’Hiroshima i Nagasaki, és hora que la comunitat internacional, les potències nuclears, la resta de governs i la societat civil posin fi d’una vegada per totes a aquesta amenaça: cal aprovar un tractat mundial de prohibició de les armes nuclears. I, així, a més d’estar més segurs, de retruc podrem alliberar una gran quantitat de recursos econòmics.





Una visita dels ‘hibakusha’ i tres lliçons

16 04 2012

El ritme de la vida que portem és trepidant i no parem de fer coses, enllaçant-les constantment en una successió interminable. A vegades, però, hi ha coses que et fan parar. Encara que continuïs amb el mateix ritme, imperceptiblement, t’han impactat i no ha passat en va.

Una recent visita dels ‘hibakusha’ a Barcelona, que la Fundació per la Pau va acollir i acompanyar, ha estat una d’aquestes coses. Els ‘hibakusha’, supervivents i afectats per les explosions de les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki, són persones que han viscut experiències massa fortes, d’aquelles que sembla impossible poder-se’n recuperar: de cop, van veure com la seva ciutat quedava totalment arrasada; van perdre (alguns, en el seu sentit més literal: no han pogut trobar-ne mai els cossos) gent molt estimada i han patit, tota la vida, problemes greus de salut, fruit de radiació rebuda.

I, malgrat tot això, malgrat la seva avançada edat i la seva extrema fragilitat, eren allà, profundament senzills, terriblement cordials, immensament agraïts. Encara que no hi parlessis gaire –la majoria només saben japonès- t’era impossible no acabar la jornada sentint-los ben a prop i estimant-los a fons. I totes les vegades que he compartit alguns moments amb altres ‘hibakusha’ et quedes amb la mateixa impactant sensació.

Veure gent que ha patit tant, que ha tingut motius suficients per engegar-ho tot a dida, anant pel món amb aquesta gratitud, confiança i generositat… és una bufetada de proporcions dantesques quan, aquí, ens queixem per tot i en tot moment. Una gran lliçó.

En la visita, a més de diversos i profitosos contactes institucionals i polítics, a petició expressa dels ‘hibakusha’, van visitar una escola de la ciutat. Contra un tòpic també massa habitual, els i les estudiants van mostrar un interès ben actiu i van quedar molt impactats pels testimonis dels ‘hibakusha’. I, abans, durant i després, de l’acte, unes quantes converses amb els i les mestres del centre, totalment implicats i interessats en tot plegat. La segona lliçó del dia: veure aquesta qualitat humana i professional en un entorn tant qüestionat com el de l’ensenyament… hauria de fer-nos pensar que tenim molts actius i que hem de ser capaços de valorar-los.

I pel que fa a les armes nuclears, què? La darrera lliçó. Kazumi Yamada, un dels supervivents, amb la seva senzillesa, lluny de les sòlides teories i llargues reflexions a les que els que ens dediquem a l’anàlisi de política internacional i al treball per la pau estem avesats, la va clavar, quan un estudiant li van preguntar si el drama d’Hiroshima i Nagasaki es podria repetir: ‘si hi ha líders amb consciència no tornarà a passar’.

Efectivament, després de les més de 200.000 morts que va provocar aquelles explosions. Després de les desenes de milers de persones ferides i afectades que han sobreviscut com han pogut. Tenint present que, el manteniment dels actuals arsenals nuclears suposa l’escandalosa despesa d’uns 90.000 milions de dòlars cada any. I, sobretot, recordant que, malgrat tots els acords de desarmament nuclear ocorreguts fins ara, les vora 20.000 armes nuclears encara existents ens permetrien destruir el planeta diverses vegades, sí, si hi ha consciència i si hi ha responsabilitat, les armes nuclears haurien de prohibir-se definitivament.