Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

Cap al TNP (4): la tenacitat de l’orizuru

En breus minuts començarà la 8a Conferència de Revisió del TNP. Ahir, milers de ciutadanes i ciutadans d’arreu del món van marxar pel centre de Manhattan per a reclamar l’abolició de les armes nuclears.

Mentre anava cap a la mani, passo per Times Square, i pateixo. No per l’intent d’atemptat de feia unes hores sinó perquè en una ciutat tant gran, enmig de tants gratacels, de carrers tant amples i de tanta gent anant amunt i avall, un té la impressió que la manifestació pot resultar insignificant i invisible.

Però, sorpresa, hi ha força gent. Procedent d’Amèrica, d’Europa i, sobretot, del Japó. És impressionant veure com tanta gent del Japó es desplaça cap a Nova York per participar en una marxa: de ben segur, el record directe, o el dels seus familiars o amistats que van patir les bombes d’Hiroshima i Nagasaki els dóna una energia immensa per fer el que calgui amb la finalitat de recordar un principi bàsic però encara no escoltat: que en ple Segle XXI basar les polítiques de seguretat en les armes nuclears… és una immensa animalada, a més d’una gran irresponsabilitat.

Com sol passar a NY fan passar les manis per un carril o dos del carrer, amb valles al lateral i la policia organitzant-les. Fins i tot apressaven els marxaires per no entorpir tant la circulació. O impedien que se sortís del traçat autoritzat. La veritat és que a vegades semblava més una ‘marxa empresonada’ que no pas una manifestació.

Però, sempre hi trobes moments impagables. En bona part, protagonitzats per aquests centenars i centenars de japoneses i japonesos. Gent entranyable i que trenca esquemes. La majoria duia reproduccions dels ‘orizuru’ (la figura de paper que l’emotiva història de Sadako Sasaki va immortalitzar per sempre com a símbol de pau) que oferien a tort i a dret a tota la gent que es trobaven. Era indiferent que els diguessis en anglès, japonès o fins i tot català, que ja en tenies (uns quants, per cert) o que eres dels ‘seus’, de la mani, i que l’únic que estaves fent al costat era prendre millors fotos… la seva dolça insistència t’acabava convencent que l’únic que podies fer era prendre l’orizuru amb un somriure. Un ciutadà nord-americà, que com jo ja en portava uns quants de recollits, se’m gira i em diu: ‘necessitarem una bossa per guardar-los tots!’.

Però el més impressionant va ser veure una velleta, arrugada, baixeta i ben corbada que oferia un ‘orizuru’ a un policia d’aquests que fa 2 metres. El paio d’entrada no entenia res i va fer signes d’incomoditat però, al final, no va poder fer altra cosa que prendre-li l’artilugi papiroflèxic. En el fons, una metàfora de la força de la no-violència: una dona velleta, petita i extremadament fràgil, convencia amb una simple mirada un home gros, corpulent, armat i aparentment insensible a tot plegat. Encara més bo va ser adonar-me que un altre policia no podia evitar de treure el mòbil per immortalitzar el moment… Sincerament, no he vist gaire vegades que un bòfia de servei en una mani faci fotos, no per intimidar o reprimir és clar, sinó per simpatia i interès cap al que veu!

A l’acabament de la mani, comiat amb la majoria de gent que hem compartit aquests dies i trobada amb en Rafael Grasa, el president de l’ICIP que, com li dic en broma -però de fet és ben cert- em prendrà el relleu en la ‘representació’ catalana (i estatal) a NY. Avui al matí, també arribarà en Josep Mayoral, alcalde de Granollers i vicepresident dels ‘Mayors for Peace’, la xarxa impulsada pels alcaldes d’Hiroshima i Nagasaki i activament contrària a les armes nuclears.

Obama va dir fa ben poc que compartia la visió d’un món sense armes nuclears i que, tot i que estava convençut que ell no ho veuria, treballava perquè algun dia es pogués veure. Probablement té raó. Però, si fóssim moltes ciutadanes i ciutadans del món que tinguéssim clar que les armes nuclears s’han de jubilar definitivament i per sempre i ‘gastéssim’ la tenacitat i insistència d’aquests vellets japonesos… les coses, clarament, podrien avançar-se.

Cap al TNP 2010 (1): responsabilitat i armes nuclears

Fa 65 anys que van esclatar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki causant la mort de desenes de milers de persones i ferint-ne moltes més. Encara avui, hi ha persones amb la salut afectada a causa d’aquelles explosions.

No són, per tant, una broma les armes nuclears. És un tema ben seriós i terrible.

Malgrat tot, la comunitat internacional ha estat escandalosament lenta en fer-hi alguna cosa. Recordem que, entre altres objectius, les Nacions Unides es van crear per evitar l’horror d’una guerra com aquella i per eradicar l’ús d’una arma de destrucció tant massiva i cruel com la nuclear.

Va costar una mica concretar aquesta voluntat: el 1970 entrava en vigor el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). Un tractat ambiciós i global però que presenta un balanç parcialment fallit. Liderat i ‘custodiat’ per les 5 potències nuclears (USA, Rússia, Gran Bretanya, França i la Xina) el TNP ha estat útil -tot i que no totalment- a l’hora d’evitar la proliferació nuclear (que més països tinguin armes nuclears) però ha fracassat a l’hora de promoure el desarmament dels països que ja les tenen. La 8a Conferència de Revisió, que comença el proper dia 3 de Maig a Nova York, és una nova oportunitat que hauria de servir per fixar un calendari amb pautes clares i terminis definits cap a l’abolició de les armes nuclears.

Fa unes setmanes, a la Cimera de Seguretat Nuclear, es donaven passes per evitar que els grups terroristes poguessin dotar-se d’armes nuclears. Sens dubte, una amenaça greu a evitar. Però no hauríem d’oblidar que, la principal amenaça real -no pas hipotètica- és la immensa quantitat d’armes nuclears que les 5 potències continuen posseint malgrat els acords bilaterals o puntuals de desarmament.

Que en un món amb tantes necessitats a atendre (des de la fam als reptes medi-ambientals o a la crisi d’un model econòmic insostenible) els principals líders polítics no siguin capaços de plantejar-se seriosament la prohibició de les armes nuclears no diu gaire a favor sobre el seu lideratge, la seva responsabilitat i la seva sensatesa.

Per això, la societat civil que treballa per un món en pau i un futur sense armes nuclears, reclamarà avui, demà i diumenge, que els governs facin els seus deures i no s’oblidin de dir adéu a les armes nuclears.

Tot i que és una de les Conferències de Revisió que més expectació ha generat (en bona part gràcies al dinamisme d’Obama) és quasi segur que no ens faran cas: però, precisament per això, seria una dimissió imperdonable que no ho exigíssim.