Kapuscinski a Tunísia

17 01 2011

Tunísia: dies moguts, intensos, vibrants. I no deixo de pensar en el magnífic llibre de Ryszard Kaspuscinki, ‘El Sha, o la desmesura del poder’. Molt recomanable per a endinsar-se en la història iraniana el llibre conté, a més, una lúcida anàlisi sobre revoltes i canvis de règim.

Com és que Tunísia, un país amb un govern autoritari de llarga trajectòria i que ho tenia tot controlat, de cop i volta s’ensorra i el seu dirigent ha de marxar corrents? Què ha passat? Perquè ara i no abans? Aquests dies circulen moltes explicacions però, en el fons, mai seran concloents:

 

“Un escándalo tras otro, una injusticia tras otra quedan impunes. El pueblo permanece en silencio; se muestra paciente y cauteloso. Tiene miedo, todavía no siente su fuerza. Pero, al mismo tiempo, contabiliza minuciosamente los abusos cometidos contra él, y en un momento determinado hace la suma. La elección de este momento es el mayor misterio de la historia. ¿Por qué se ha producido en este día y no en otro? ¿Por qué lo adelantó este y no otro acontecimiento? Si ayer, tan sólo, el poder se permitía los peores excesos y, sin embargo, nadie ha reaccionado”

Kapuscinski descriu quan la persona del carrer, que acostuma a fugir presa del pànic davant la policia que reprimeix les seves queixes, de cop, no ho fa. Enlloc de callar, diu prou:

La revolución empieza en este punto” quan “el hombre de la multitud ha de dejado de tener miedo”.

És reconfortant veure com ha de fugir un autòcrata encantat d’haver-se conegut i acostumat a que tothom li rigui les gràcies. Però, més enllà de l’eufòria, les coses no són fàcils:

Toda revolución consiste en un combate entre dos fuerzas: estructura y movimiento. El movimiento ataca a la estructura, lucha por destruirla, mientras la estructura, al defenderse, pugna por aplastar al movimiento. Las dos fuerzas, igualmente poderosas, tienen características diferentes. La espontaneidad, la expansión tremendamente dinámica y la corta duración son las cualidades del movimiento. En cambio, la estructura se caracteriza por su inercia, por su resistencia y por una asombrosa capacidad para sobrevivir casi instintiva. Es relativamente fácil crearla; por el contrario, destruirla resulta sumamemente difícil. La estructura puede vivir mucho más que las razones que habían justificado su creación.

Compte amb el que pot venir:

A menudo, los mismos que han depuesto al dictador actúan, aun sin querer y contra su propia voluntad, como sus herederos, continuando con su comportamiento y con su manera de pensar la época que ellos mismos han destruido.”

Però sí, una revolta conté elements de somni, d’esperança, de transcendir una vida centrada en la individualitat:

“La rebelión nos libera de nuestro propio yo, de nuestro yo de cada día, que ahora se nos antoja pequeño, desdibujado y extraño. Asombrados, descubrimos en nuestro interior cantidades ignoradas de energía”.

Esperem que duri el màxim. I que contagiï altres llocs de la regió i del planeta on dirigents autoritaris i corruptes viuen damunt la ignorància, la injustícia i l’opressió dels seus habitants.

I alegrem-nos d’una cosa ja guanyada: la hipocresia habitual –en aquest cas de molts països europeus- ha quedat despullada i en evidència. I no ha fet falta desclassificar cap cable wikilesc.

Anuncis




Mirant les guerres

4 01 2011

No sé si a l’interessat i als al·ludits els plauria la definició. Però jo sempre he pensat que en Plàcid Garcia-Planas era com el ‘nostre’ i ‘actual’ Kapuscinksi. O, millor encara: una fusió de la mirada micro a la qual ens tenia acostumat el mestre polonès amb la fixació de Monzó per coses lleugeres però que, en el fons, capten essències profundes.

En Garcia-Planas fa temps que treballa fent reportatges, cròniques i peces periodístico-literàries sobre molts temes, i especialment, sobre conflictes armats.

Ara, n’ha recollit i repassat alguns i els ha publicat a ‘Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras’.

I em sembla un llibre formidable. No hi cerqueu dades (tot i que n’hi ha) ni teories sobre relacions internacionals (tot i que les coneix) ni una crònica fil per randa dels fets històrics que s’hi esmenten (tot i que ho podria fer). Tampoc hi cerqueu judicis, encara que alguns fets narrats, parlen per si mateixos.

Senzillament, el llibre és una mirada sobre els conflictes armats, des de la quotidianeïtat. Despullat de tot factor tràgic, col·lectiu i èpic, ens aporta fets que semblen anecdòtics i col·laterals però que, gràcies a la seva mirada i la seva fina anàlisi, capten excel·lentment l’absurd i la barbàrie de les guerres.

Un plaer llegir-lo. Bona lectura!!