Pobres dones palestines

Es veu que no en tenen prou amb la repressió, l’asfíxia, la violència i l’atenallament vital constant que Israel exerceix sobre la població palestina i, per tant, sobre les dones palestines.

Es veu que, a més, també han de començar a assumir que han de patir una segona asfíxia, una segona ocupació, una segona opressió: la dels seus ‘propis’ alliberadors. Ja fa uns quants anys que un cert fonamentalisme integrista va fent forat a Palestina. I, òbviament, les dones en són les principals perjudicades.

El més fumut és que les mesures que Hamàs proposa a Gaza (que no puguin fumar en bars i establiments, que no puguin passejar soles per la platja, etc.) no són el pitjor que pot passar. De fet, a Gaza, Hamàs fa temps que fa de contenció de grups integristes que apreten fort.

En fi, que podem observar una lliçó clàssica: que on hi ha opressió, els sectors marginats i minoritzats en pateixen 2 d’opressions. Les dones, així, sempre tenen les de rebre. I, una altra lliçó que esperem no haver de constatar però que també, malauradament, és ben clàssica i habitual: que donar peixet als sectors reaccionaris no sol calmar-los sinó més aviat envalentonar-los. Ho podem veure a casa amb les mesures pseudo-racistes que fan els partits ‘de sempre’  pensant que, així, deixen sense arguments als partits racistes quan, en el fons, els donen credibilitat i legitimitat.

Anuncis

‘Aparteu les dones de mi!’

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?

Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!