Quan sobren armes i falten hospitals

8 04 2020

(Article publicat al Diari ARA el 7 d’abril de 2020)

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

“Tot i haver discrepat, ara estarem d’acord”, m’escrivia fa pocs dies un col·lega amb qui havíem debatut sobre el paper de les forces armades. En llegir la frase interpreto que, veient com la immensa maquinària de guerra existent no serveix per aturar un virus, ara s’adona que cal una altra seguretat, menys militar i més humana. Però a continuació escriu: “Ara estarem d’acord que l’exèrcit és útil i necessari”. M’alarmo. Després de tants patiments i de tantes morts, si alguna lliçó n’hem de treure és que ens cal un replantejament, a fons, de valors, prioritats i polítiques. Cal, d’una vegada per totes, posar les persones al centre de les decisions de la política, l’economia i la seguretat. Seria suïcida tornar a una normalitat que és criminal.

No estem en temps de certeses. La pandèmia, més que mai, ens recorda la nostra fragilitat. Malgrat que estàvem pensant en robots intel·ligents i consums molt sofisticats, la covid-19 ens deixa clar que ni ho sabem tot ni ho podem tot. Depenem de moltes coses que no controlem. Però, malgrat tot, és evident que en un món tremendament desigual i desequilibrat, on milions de persones viuen en la més absoluta de les intempèries i on tenim les prioritats desenfocades, una pandèmia tindrà uns efectes molt més devastadors i brutals.

Així que potser sí que cal dir algunes coses, procurant de diferenciar el que és secundari del que és important. Una cosa és fer servir puntualment els militars en una situació de crisi, una altra fer-ne bandera per justificar l’existència de l’exèrcit, i encara una altra pretendre que cal continuar i reforçar una política de seguretat que, precisament, demana canvis a crits.

Que en un món militaritzat, amb exèrcits sobredimensionats, davant una crisi greu s’usin soldats per fer certes tasques és una cosa. Més lamentable –i grotesca– és l’ostentació de parafernàlia i llenguatge bèl·lics que ens mostren en rodes de premsa i en declaracions grandiloqüents. Força més inquietant és que en un context global de retallades de drets i llibertats, d’aprimament de la democràcia i d’apel·lacions a la mà dura, hi hagi qui aplaudeixi imatges de policies i militars patrullant pels carrers a la recerca de ciutadans “díscols”.

Però el que seria profundament greu és treure conclusions errònies de la participació de l’exèrcit en la crisi de la covid-19. Si calen militars per construir hospitals, habilitar llits, transportar medicaments i desinfectar instal·lacions, vol dir que tenim un problema, seriós i evident: no tenim planificats prou recursos humans i tècnics per fer front a crisis sanitàries greus. Que els militars hagin de fer tot això vol dir, ras i curt, que sobren soldats i falta personal sanitari, de serveis bàsics i protecció civil. Que sobren armes i falten hospitals. Que hi ha massa despesa militar i poca despesa en salut pública. Qui presumeix de l’operació Balmis no sé si s’adona que, en el fons, no està demostrant la utilitat de l’exèrcit sinó evidenciant les desastroses prioritats: no tenim prou recursos per fer front a una crisi sanitària que mata 13.000 mil persones en poc més de 2 mesos però en canvi tenim 130.000 soldats i tota mena d’armes… per a no se sap gaire ben bé què.

No qüestiono, ni menyspreo, la dedicació i els sacrificis personals que fan aquests soldats. Qüestiono les prioritats i les polítiques que hi ha al darrere. Prioritats i polítiques mal enfocades, que venen de lluny i que fa temps que patim arreu del món.

Perquè milions de persones moren al cap de l’any –cada any– per fam, pobresa, malalties curables, manca d’aigua potable, etc., mentre, en canvi, tenim un sistema de defensa immens (més de 20.000.000 de soldats) i caríssim (quasi dos bilions de dòlars anuals) incapaç de protegir la vida d’aquestes persones. I quan es reclama atendre aquestes emergències humanitàries es diu que no hi ha prou diners. Aquesta brutal, i criminal, paradoxa és un dels contrasentits més grans del món. De fet, no cal ser antimilitarista ni pacifista per compartir-ho. La primera prioritat de tota lògica seriosa de seguretat hauria de ser de protegir la vida de totes les persones i garantir-los un mínim de condicions per poder viure dignament. No fer-ho, renunciar a salvar aquestes vides i, mentrestant, invertir en exèrcits, noves armes o entrenaments militars en nom de la seguretat és un despropòsit absolut.

I, tornant aquí, no podem oblidar-ho: destacar l’aportació humanitària de les forces armades perquè construeixen hospitals… mentre venem armes a qui bombardeja hospitals al Iemen és d’una inconsciència descomunal o d’un cinisme estratosfèric.

La covid-19 ens aclapara i desborda profundament. Assistir, dia sí i dia també, a les terribles pèrdues humanes que ocasiona és dolorosíssim. Imaginar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran provoca vertigen. Però si tot això no serveix, almenys, per canviar les coses i enfocar bé les prioritats, quan ho farem?

 





Sobre el nomenament d’en Grasa al Consell de Transició Nacional

14 05 2013

Ja fa un mes que en Rafael Grasa va ser nomenant per al Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN).

Em va semblar una notícia important i significativa. I veient que no se n’ha dit pràcticament res en tot aquest temps voldria fer-hi algun apunt.

Per què és important? És important, a més de per a ell és clar, per al Consell. En Rafael Grasa, professor de Relacions Internacionals i president de l’ICIP, és una persona preparada i solvent. Per tant, reforça el nivell de rigor -i de pluralitat- del CATN.

Però, sobretot, és important pel que revela sobre un tema que ha estat motiu de debat: en el cas que Catalunya fos independent, hauria de tenir exèrcit o no? No cal abordar ara el tema (aquí podeu trobar què opino) però és ben cert que a Catalunya hi ha una considerable sensibilitat crítica vers la idea de crear un exèrcit català, en el cas que esdevinguéssim Estat. També hi ha, és clar, molts sectors que ho viuen com inevitable i, encara uns altres, que ho veuen desitjable. I que el president Mas i el seu entorn hagin avalat un perfil com el d’en Grasa enlloc d’altres que han defensat la idea de dotar-se d’exèrcit, vol dir que la visió crítica sorgida del moviment per la pau ha anat molt més enllà. Una bona notícia. I, encara que òbviament no prefigura res, sí que indica, i molt.

El nomenament d’en Grasa va generar crítiques dels sectors militaristes del sobiranisme i d’alguns dels sectors que es consideren ‘realistes’ davant les ‘utopies pacifistes’. Recordo un tuit que reblava: ‘el president de l’Institut Català Int. per la Pau és l’expert en Defensa del Consell de Transició Nacional? #proucomplexes!’. Em quedo amb la magnífica resposta que li va fer en Joan Gómez: ‘El president de l’Institut Català Int. per la Pau n’és l’expert en evitar conflictes’.

I és que la millor seguretat no és invertir en capacitat per a donar bones bufetades sinó en fer innecessari haver-ne de donar.





Exèrcit català?

7 11 2012

(article publicat al diari ARA el dimarts 6 de novembre de 2012)

Quan un jove s’emancipa, un munt de decisions i noves responsabilitats truquen a la porta: llogar o comprar; reformar el pis; planificar i afrontar les despeses, etc.

A Catalunya, arran de la manifestació de l’11 S ens passa una mica el mateix: ens assalten, en algun cas potser precipitadament, molts debats sobre com ens imaginem la nova casa, el nou Estat. En aquest sentit, és un moment apassionant: adonar-se que tot està per fer i que tot és possible. I que tot allò que en un Estat constituït és donat per descomptat, en un Estat per construir pot ser, si més no, discutit col·lectivament.

Un dels debats que ha ressorgit és el de si en un hipotètic estat català tindríem exèrcit o no. La formulació, però, no és adequada: no es tracta d’exèrcit sí o no. Primer, cal definir una política exterior i de seguretat i, després, decidir les eines que la desenvolupen.

La majoria de reflexions fetes per analistes independents fan una esmena profunda a la concepció tradicional de la seguretat que l’assimilava a la defensa de l’Estat. Una visió més  moderna i precisa ha de partir de les persones i acabar en un àmbit global. L’Estat deixa de ser el centre i justificació de la seguretat. En definitiva, una seguretat que va molt més enllà de la defensa militar tradicional.

Apliquem-ho al cas català. Quines són les principals amenaces per a les catalanes i els catalans? Diverses: des de la més clara, la pobresa i l’exclusió fruit de la vulneració dels drets socials i econòmics més bàsics (atur, fam, manca d’habitatge, etc.) a la violència masclista, passant per la salut o la contaminació mediambiental.

Mirant cap enfora, l’escenari d’una invasió és, en el context actual, absolutament improbable. En canvi, les vulneracions de drets humans, la desigualtat econòmica, els desequilibris de poder, les guerres, els règims totalitaris, les ideologies fonamentalistes o el terrorisme poden afectar la seguretat de catalanes i catalans.

I, per a fer front a totes aquestes amenaces, calen politiques ambicioses a nivell intern (benestar, educació, sanitat, etc.) i a nivell exterior (construir una governança justa i democràtica global, enfortir la justícia internacional, garantir el respecte als drets humans, etc).

Així, objectivament, una política de seguretat catalana -tenint en compte l’anàlisi de les amenaces reals, la dimensió del país i el seu context geogràfic i temporal- no sembla que necessiti un exèrcit. Tot això, és clar, es podria vincular en positiu relligant-ho amb un pòsit social que ve de lluny i que ha fet de Catalunya un país significat en la cerca de la pau i la defensa dels drets humans (la solidaritat amb pobles amenaçats per guerra o crisi humanitària; les grans manifestacions per la pau; les experiències d’educació per la pau en l’àmbit formal i no formal; l’alt nombre d’objectors i insubmisos; el rebuig a l’OTAN, etc.) i amb una petita, però remarcable, experiència en l’àmbit de la paradiplomàcia (presència i participació catalana en fòrums globals sobre seguretat humana, desarmament, desenvolupament, drets humans, etc.).

Algú em dirà: si això és així, perquè els Estats normals tenen exèrcit? Perquè no l’hauríem de tenir nosaltres? Les raons poden ser diverses: per inèrcia, per compromisos contrets, per influència del complex militar-industrial o per ànsies imperials. Però, tot això, precisament, no respon a cap voluntat de construir seguretat. De fet, la lògica militarista de la seguretat ens ha dut al caos que tenim: guerres enquistades; ús de la violència per a resoldre conflictes; altíssima despesa militar malgrat la crisi econòmica; un comerç d’armes ben actiu; unes armes nuclears emmagatzemades que poden destruir el planeta unes quantes vegades i, el més greu, les centenars de milers de víctimes provocades per la proliferació i el descontrol de les armes, ja sigui en escenaris de conflicte armat o en situacions de violència social.

Si algú és militarista, que reclami un exèrcit català. Però si la seva preocupació és l’obtenció de seguretat, no cal que el demani. I si algú, senzillament, el que vol és no ‘desentonar’, pensem-hi: si volem ser independents però no podem qüestionar el model econòmic perquè la UE arrufarà el nas o no volem qüestionar el model militarista perquè potser no ho veuen bé a l’OTAN, en la pràctica, estaríem buidant de contingut la independència: deixaríem de prendre decisions amb criteri propi.

Que el desig d’independència no ens acabi autolimitant el dret a decidir!