Patiment, complicitat, confiança: vuit impressions sobre Egipte

23 08 2013

egipteQui coneix i estima Egipte, qui en valora l’impacte que té per al conjunt del món àrab, qui s’ha sentit còmplice de les persones que, allí, porten molts anys exigint justícia i llibertat, pateix.

Des del patiment, la complicitat i una serena confiança, escric aquestes impressions:

1. Tot és complicat i res és fàcil: ‘idealment’ hauria d’haver guanyat les eleccions un reformista; ‘idealment’ les mobilitzacions ciutadanes no haurien d’anar de bracet dels militars, i així, un llarg etcètera. Però ha anat com ha anat. I això no pot ser motiu per al desànim ni per a la paràlisi. Entre altres coses, perquè gairebé sempre i a tot arreu, les coses no van com haurien d’anar.

2. No podem obviar el que durant els dos darrers anys potser no s’ha acabat d’apreciar: el poderós exèrcit egipci ha estat sempre al darrere de tot. Va negar-se a atacar la població quan Mubàrak així ho pretenia, va ser clau en la seva defenestració (un altre cop d’estat), va fer diversos intents de condicionar la transició a la democràcia i ha estat decisiu en la fi de Mursi.

3. Els Estats Units i Israel se senten més còmodes amb l’exèrcit que no pas amb el govern apadrinat pels Germans Musulmans (GGMM). Però concloure, com fan alguns analistes i activistes, que el cop de juliol ha estat teledirigit per Occident és un error. A Egipte, sectors revolucionaris del 2011 i sectors moderats han donat suport al cop d’estat. I, recordem-ho, s’ha mobilitzat més gent contra Mursi que contra Mubàrak. Els EUA i Israel s’aprofiten d’aquestes condicions? Sí. Les han creat? No. Si fos per ells, senzillament Mubàrak encara hi seria.

4. Compte amb el parany “islamisme versus democràcia”. A Egipte va néixer l’islamisme polític (de fet, els GGMM, en són la primera organització política). També a Egipte va veure el naixement del nacionalisme panàrab, amb voluntats progressistes i un objectiu de separar Estat i religió. Aquesta tensió sempre ha existit al món àrab i de forma significativa a Egipte.

Però no ens confonguem: no som, només, davant d’això com alguns pretenen fer-nos creure. Com ubicar, sinó, que hi hagi sectors islamistes -molt més estrictes que els GGMM- donant, inicialment, suport al cop d’estat? Com entendre sinó que el règim d’Aràbia Saudita, un dels més estrictes i integristes, estigui més content amb els militars que amb el GGMM?

5. És imprescindible deixar clar que no tothom és proMursi o proExèrcit. Tot i que no podem negar que hi ha molt activisme ‘Tahrir’ que s’ha situat al costat dels militars, hi ha un tercer espai. En aquest sentit, val la pena mirar-se el mapa d’actors elaborat pel periodista Griffin Paul Jackson (i agraeixo al Nicolás Valle la pista), aquesta entrevista que el periodista Ricard González ha fet a un activista i blocaire o el comunicat d’organitzacions egípcies pels Drets Humans on denuncien la violència dels militars i dels GGMM.

6. La democràcia no és perillosa. Quan la primavera àrab va esclatar, molta gent a Occident se’n va alegrar. Alguns, però, estaven incòmodes: els que, tot i embolcallar-se amb la paraula llibertat, en la pràctica havien acabat defensant règims criminals quan això convenia als seus interessos estratègics (nacionals o econòmics).

L’expresident espanyol José María Aznar, en una conferència el mes d’abril de 2011 a Nova York, va insinuar que Occident no deixés caure als seus amics, en referència a Mubàrak i Ben Ali. Henry A. Kissinger, exsecretari d’Estat nord-americà i un dels exponents de les barbaritats comeses en nom de la ‘realpolitik’, alertava sobre les alegries prodemocràtiques i, amb inquietud, es preguntava: ‘¿La reconstrucció democràtica sustituirà als interessos nacionals com a estrella polar de la política nordamericana al Pròxim Orient?’

Molts neocons deien amb la boca petita que la democràcia al món àrab era un experiment de conseqüències imprevisibles i perilloses. Aquests dies he tornat a sentir aquesta música… Si us plau, no hi caiguem: construir i consolidar una democràcia no és fàcil però mai és un perill.

7. Una transició democràtica, no es fa en 4 dies: no podem pretendre que la democràcia a Egipte sigui bufar i fer ampolles. No podem llençar la tovallola per aquestes dificultats. Ni tenim dret a dir que no funcionarà. A l’Estat espanyol, després de quasi 40 anys, les llacunes i misèries del sistema democràtic són a la vista de tothom. A la Gran Bretanya, bressol de la democràcia occidental, acaben de retenir 9 hores la parella d’un periodista incòmode sense cap motiu (i sense cap vergonya). Compte a exigir puresa als altres quan a casa nostra fem el que fem.

8. Malgrat tot, es va fent camí: la pobresa, les vulneracions de drets humans, la brutal repressió (la de Mubàrak, la del primer govern dirigit pels militars, la de Mursi, la d’ara: en això hi ha hagut una espantosa continuïtat) són dures realitats. Però no oblidem una gran veritat, enormement positiva: si Mubàrak va caure, si la primera transició tutelada pels militars va acabar amb eleccions, si el govern Mursi ha caigut, és per la mobilització ciutadana. Molta gent a Egipte s’ha empoderat i això és una actiu guanyat. No sabem quin serà el futur d’Egipte, el paper de les potències regionals i globals, l’actitud de l’exèrcit, la capacitat de les forces polítiques de gestionar el present i el futur immediat, etc. Però sí sabem una cosa: que una part important de la ciutadania egípcia no acceptarà qualsevol cosa. I, això, els militars també ho saben.

Anuncis




Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

12 02 2011

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.