Vida més enllà de la Norma i el Cobi

8 08 2013

(Article publicat al Diari ARA, el 7 d’agost de 2013)

Va haver-hi un temps en què es creia que el progressisme acabaria per arraconar el nacionalisme. Jordi Amat a La Vanguardia ( Matar a Cobi ) constatava que al final havia estat al revés i es lamentava que l’hegemonia sobiranista hagués arraconat excessivament el relat progressista. Vicenç Villatoro a l’ARA ( De què va morir el Cobi? ) aportava pistes sobre el com i el perquè d’aquesta victòria. Dos articles interessants. Però, diria, massa deutors de l’esquema d’enfrontament històric entre esquerra (el Cobi, com en diuen) i nacionalisme (per continuar la metàfora, la Norma). Eduard Vallory, amb encert, matisava que la crítica progressista al nacionalisme dels 80 va ajudar a la modernització del catalanisme. Reconeixia, per tant, creuaments i influències.

Certament, als anys 80 i 90 va existir un gran polarització. Fins a esdevenir dicotomia: o eres progre o eres de la ceba. En el seu relat, el nacionalisme dominant donava per fet que per entendre i interpretar la societat catalana calia acudir a l’eix nacional. Així, CiU era el partit nacionalista -obviant que també era de centredreta- i el PSC el sucursalista -menystenint el seu component progressista-. Al seu torn l’esquerra oficial veia el nacionalisme com una estratègia per dissimular el veritable eix: l’ideològic. Així entenia la victòria de CiU com un signe de l’hegemonia conservadora del país -ignorant l’impacte de la qüestió nacional en el vot- i es considerava l’única esquerra possible -menyspreant una opció d’esquerra nacionalista-. Tot i la discrepància, doncs, els de la Norma i el Cobi compartien una visió: que la realitat catalana només es podia interpretar amb un eix. En cap cas n’hi cabien dos!

Però si volem entendre què ha passat, no podem ignorar altres processos i dinàmiques que van sorgir al marge d’aquesta dicotomia per, al meu entendre, acabar-la superant.

La irrupció de l’independentisme els 80 (MDT) i els 90 (amb la nova ERC) va ser analitzada massa barroerament: o com una espurna juvenil puntual o com la radicalització del nacionalisme convergent. Però l’independentisme, a més de ser protagonitzat per gent jove amb paràmetres nous, tenia arrels pròpies (des de les més antigues -l’esquerra radical antifranquista, com el PSAN- a les més recents llavors -el nacionalisme popular amb tocs alternatius de la Crida) i portava gèrmens de transformació, recuperant el discurs del vincle entre alliberament nacional i social i posant en crisi els tics més essencialistes i conservadors del nacionalisme tradicional.

A cavall dels 80 i els 90 també hi ha canvis a l’esquerra: neix IC, un projecte polític inicialment percebut com l’intent del PSUC d’aturar el seu descens polític i electoral. Però, amb el temps, ICV (amb l’aportació inicial de l’ENE i després d’EUiA) va impulsar una renovació de l’esquerra, amb una visió ecologista i alternativa, i assumint amb fermesa, com s’ha vist, la defensa del dret a decidir.

Més recentment, discursos i pràctiques més alternatives han entrat en escena, han trobat encaix en l’eclosió de les noves indignacions i han acabat per situar un nou eix, avui essencial en el debat públic: el de la radicalitat democràtica. I en aquest àmbit, sense necessitat d’assumir un discurs nacionalista, es defensa com a obvi el dret a decidir i es parla d’independència sense angúnies. El fenomen de la CUP no deixa de ser el punt de confluència d’una part del fil històric de l’esquerra independentista amb una part de la recent onada contestatària. I nous actors com el Procés Constituent, a més d’impugnar l’ordre vigent, assumeixen el sobiranisme.

Cal tenir present que les darreres enquestes situen la suma d’ERC, ICV-EUiA i la CUP a prop de la majoria de govern. Sí, ja sé que són realitats no sumables: no faig política-ficció. Només apunto que si parlem d’hegemonies ideològiques no ho podem ignorar: la gent que veu compatibles (i no pas contradictoris) l’eix social i el nacional no són quatre com podia semblar als 80. Ara potser són la majoria. De fet, entre els votants de CiU i PSC també n’hi ha que se situen en posicions de centreesquerra i sobiranistes.

El balanç del que ha passat entre nacionalisme i progressisme, per tant, no pot obviar les noves realitats, el relleu generacional i la renovació dels discursos ideològics. Per tant, ¿l’eclosió del sobiranisme es deu a la victòria de la Norma sobre el Cobi? Jo diria que, en part, es deu a haver superat definitivament la idea que, en aquest país, o cal ser Cobi o cal ser Norma.





Es pot ser independentista sense ser nacionalista?

3 12 2011

(Article publicat al Diari AVUI, el dissabte, 3 de Desembre de 2011)

El debat sobre la relació entre el nacionalisme i l’independentisme és, darrerament, intens al nostre país. Els articles de Laura Borràs (L’independentisme no nacionalista, 18-10-2011) i Jordi Cabré (Prou artifici, 24-10-2011) s’hi referien i, després d’un breu diàleg a Twitter, voldria aportar la meva visió.

Borràs apuntava l’existència d’un independentisme no nacionalista que, des d’una “neutralitat” nacional, hi arribaria per pragmatisme econòmic. Jo aniria més enllà: també és possible un independentisme no nacionalista des d’una identificació nacional catalana però que no comparteix una visió política nacionalista.

Un independentisme que estima el país, que no vol límits imposats al desenvolupament de les pròpies capacitats, que vol estar directament connectat al món, però que no comparteix l’exaltació “nacionalista”, el militarisme i el patriotisme barroers que solen caracteritzar els estats constituïts. Hi ha molts exemples d’aquests matisos: gent que es rebel·la contra la prohibició de les seleccions catalanes, pel que suposa de silenciar una identitat, però que, a la vegada, és ben conscient que l’emoció de l’esport sovint s’instrumentalitza al servei d’un nacionalisme excloent.

En Cabré m’objectarà que el nacionalisme català, històricament, no s’ha centrat només en la identitat sinó que també ha construït país en clau econòmica i cultural. I que, en general, no se’l pot considerar un nacionalisme “excloent”.

Hi estic ben d’acord. De fet, no hauríem de confondre’ns: el terme nacionalista es fa servir per definir tantes coses que al final no diu res. Fixem-nos que dos dels personatges més contraposats del segle XX, Gandhi i Hitler, han estat qualificats de “nacionalistes”! Tampoc podem posar en el mateix sac un nacionalisme imperialista i un nacionalisme defensiu. I, és clar, no és igual el nacionalisme d’un estat que cerca reduir la pluralitat interna que el nacionalisme d’un poble que defensa la seva especificitat. Però, malgrat aquestes diverses concepcions, les connotacions històriques i els prejudicis, hi ha elements analíticament comuns en tot nacionalisme. La Gran Enciclopèdia Catalana (semblant al que hi diuen altres diccionaris) el defineix com aquella posició política que atribueix “un valor altíssim a la nació”. Des de la ciència política, s’ha teoritzat també sobre el nacionalisme com un moviment que veu i viu les nacions com el principal àmbit on ha de residir el poder polític.

Així, és possible o no ser independentista sense ser nacionalista? Crec que sí. Per una banda, es pot desitjar la llibertat del teu país sense per això considerar que la nació sigui la qüestió més important. Et pot preocupar i ocupar l’alliberament nacional però, a la vegada, creure que la lluita contra la pobresa i la injustícia, la dignitat de la dona, la preservació del medi ambient o la solidaritat internacional són, com a mínim, tan importants com la independència. De l’altra, es pot desitjar que el teu país sigui lliure bo i entenent que els països han de cedir poder per baix i per dalt ja que, tant en termes de proximitat a la ciutadania, com de desenvolupament i aprofundiment democràtic, com de la necessitat de governar una globalització econòmica que es mou per sobre de les fronteres estatals, les nacions no poden ser les úniques ni principals dipositàries del poder polític.