Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!

Anuncis