27 S

23 09 2015

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!





Escombrar cap a casa, un esport massiu

13 04 2011

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…





El 10 d’Abril tenim una cita amb les urnes

3 04 2011

El proper diumenge 10 d’Abril es farà a Barcelona la Consulta sobre la Independència, després d’un any i mig fent-se  a diverses viles i ciutats del país.

Animo fermament a votar, per diverses raons:

1. Perquè votar està bé. És evident que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys o fer-ho de tant en tant en un referèndum o una consulta. Però, la democràcia, també és això.

2. Perquè el debat sobre el futur polític de Catalunya és ben viu i obert. Més enllà de les opcions de cadascú, és innegable que el debat sobre el model de país és al carrer. I, la Consulta, pot ser un instrument més per copsar el sentir de la gent sobre l’assumpte. Perquè, el dia 10, tothom pot dir el que pensa: els que estan a favor de la independència, poden votar sí; els que estan en contra, poden votar no; els que no ho acaben de tenir clar, poden votar en blanc; els que creuen que falten opcions en les paperetes de vot, poden expressar-ho en un text i posar-ho a l’urna. Serà un vot nul, però hauran expressat el que ells creuen, que és el importa.

3. Perquè és una consulta impulsada per la societat civil. Quan es parla tant de desinterès per la política és remarcable veure  com en tants llocs s’han organitzat xerrades, activitats, taules informatives, dies de votació i recomptes. Hi ha qui menysté tot això. En general, són persones que no han tingut cap activitat associativa i desconeixen la feinada que suposa organitzar, implicar i mobilitzar. I el moviment de les consultes no es pot entendre sense l’activa i seriosa implicació de milers i milers de ciutadans que han dedicat moltes hores del seu temps per a fer-ho possible.

4. Perquè m’importa el meu país, el seu futur polític i vull que la meva opinió -i la de totes i tots els altres ciutadans- sigui tinguda en compte.

L’únic que em sap greu és que jo voldria votar el proper diumenge… però no ho faré. No ho faré perquè ja ho vaig fer: quan Barcelona decideix i Òmnium Cultural van demanar-nos a diversa gent que el 10 de Febrer expresséssim el nostre suport a la Consulta, es va considerar que podia ser adequat que votéssim allí per animar el vot anticipat. I així ho vaig fer.

Però, totes i tots els que no ho heu fet encara, sapigueu que podeu votar de forma anticipada tota la setmana i, òbviament, podeu votar el proper diumenge 10 d’Abril en aquests col·legis electorals.

El país és de totes i tots: i les nostres opinions -totes- compten.