20D: unes eleccions de canvis profunds

21 12 2015

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 





De Podem, de Podem i el sobiranisme i d’abraçades

22 12 2014
Foto d'Enric Català per a Catalunya plural (eldiario.es)

Foto d’Enric Català per a Catalunya plural (eldiario.es)

Des de la seva inesperada irrupció al Parlament Europeu un enrenou considerable acompanya totes les notícies, francament espectaculars, sobre les previsions de creixement de Podem.

La previsible entrada amb força en les institucions, les inquietuds de la classe política tradicional davant d’aquest possible tsunami i el seu possible impacte sobre el procés sobiranista són alguns dels factors que han fet que es parlés abastament de Podem.

Tot plegat, afegit a la visita de Pablo Iglesias a Catalunya, el seu míting d’ahir, la menció al David Fernàndez, i les reaccions vistes, em mouen a fer algunes reflexions:

 

Sobre Podem en general

. massa sovint, quan analitzem les coses tendim a descriure-les més en funció d’allò que ens agrada o irrita que no pas d’allò que, honestament, sembla que són. Podem pot semblar bé o malament, però el que és innegable és que ha entrat amb força. Es pot veure Podem com un producte de laboratori dissenyat des de dalt i amb sobreexposició mediàtica o entendre’l com un fruit des les mobilitzacions socials dels darrers anys, però el que és innegable és que molta gent s’hi sent atreta i això, avui en política, és molt difícil d’aconseguir.

. en el context espanyol, on trobem un PP profundament reaccionari i empeltat de corrupció, un PSOE que, malgrat tenir tradicions i discursos diferents, és vist com a corresponsable de la situació actual, una UPyD que més aviat sembla una modernització del PP i una IU que ningú percep amb opcions reals de ser alternativa, no és tant estrany que una força nova com Podem pugui il·lusionar una ciutadania profundament decebuda i, en alguns casos, seriosament afectada per la crisi i les polítiques d’austeritat.

. encara més: t’hi sentis a prop o no, et caigui bé o no, t’hi identifiquis o no, sembla prou evident que la simple irrupció de Podem ha dinamitzat el debat social, polític i mediàtic i està aconseguint fent moure a partits impertèrrits i obrir discursos tancats.

 

Podem, Catalunya i el sobiranisme

. a Catalunya l’escena política és més complexa que a l’Estat, hi ha molta més oferta política (ocupant, en bona part, el discurs i propostes que pugui fer Podem) i, és clar, el procés sobiranista –en si mateix rupturista- fa que el paper de Podem no sigui tant central, ni tant dinamitzador, com ho pugui ser a l’Estat

. en els darrers mesos hi ha dos autèntics terratrèmols que posen neguitosos, i quasi que podríem dir que els exciten sobremanera, els diversos líders i gestors del sistema polític, econòmic i mediàtic espanyol: la irrupció de Podem, que amenaça d’esberlar el bipartidisme, i el sobiranisme català, que amenaça la integritat de l’Estat

. és per això que no s’entén que hi hagi una part del sobiranisme català que, dia sí dia també, carregui contra Podem. És clar que el sobiranisme i Podem són processos i perspectives diferents, però tots dos apunten a la línia de flotació del règim sorgit del 78. I és evident que una baralla agre entre sobiranisme i Podem a qui beneficiaria és l’statu quo actual.

. Podem ha dit que respecta el dret a decidir. Inicialment ho feia amb contundència i, ara, molt més suament i ambigua. També ho ha fet, per cert, amb altres temes de caire econòmic i polític. Però, IU al marge, cap partit estatal dels grans ha acceptat mai el dret d’autodeterminació. Que una força que sembla que pot entrar en la lliga dels grans, hagi dit públicament que no s’oposa al que decideixin democràticament els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és una gran novetat. No ho enviem a la foguera tan ràpidament perquè històricament és molt rellevant.

 

L’abraçada del David

. en el míting d’ahir, en Pablo Iglesias va fer una desafortunada menció al David Fernàndez, jugant amb l’abraçada al President Mas. Tota persona ben informada sap que, a més i més enllà dels diversos moviments socials, la CUP és un dels actors polítics més clarament crítics amb el model econòmic, polític i constitucional vigent i profundament combatiu amb la corrupció i, si alguna cosa vol dir, ‘la casta’. I tota persona ben informada sap, a més a més, que en David Fernàndez, en la seva doble faceta prèvia d’activista i periodista compromès, i actual de diputat trencador, exemplifica perfectament aquest combat. Afegiria que, tota persona que coneix en David, sap que és un home que abraça. En fi, reduir l’aportació del David, i per extensió de la CUP, a l’abraçada només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Sobta que en Pablo estigui tan mal informat o, pitjor, que vulgui convertir una anècdota en categoria, un recurs massa habitual en la vella política de sempre

. encara més sobre l’abraçada del David i en Mas: l’endemà del 9 N em va sobtar veure com gent que havia viscut amb comoditat i convicció del règim polític dels anys 80 i 90 (càrrecs polítics en administracions públiques, sous astronòmics, etc.) enviaven a la foguera, per una abraçada, a una persona com en David, terriblement més compromès i combatiu que ells. Ahir, també em va sobtar veure gent que defensava en David… sense haver-ne compartit mai res. Donava la sensació que, més que defensar en David, practicaven allò tant tristament habitual de donar un plantofada ‘interposada’: en aquest cas a Podem, fent servir en David…

 

Tranquil·litat i bons aliments

. Podem té i tindrà espai a Catalunya. Hi ha gent farta dels gestors de la situació política, que no connecta amb l’esquerra existent i que no és independentista. Així, Podem és el partit amb qui es pot sentir més còmode. Un reflex de la diversitat del país: ningú s’hi hauria de fer mala sang

. finalment, no ho oblidem: l’impacte de Podem sobre el sobiranisme serà el que vulgui la gent, no el que pretengui Podem o cap estratega. Cada cop més queda clar que els partits són simples instruments. I si hi ha consciència ciudatana per a avançar cap a la independència, farem camí, hi hagi o no hi hagi Podem, PSOE o PP. I si no hi ha prou gruix… doncs no farem camí. Però no per culpa de Podem, sinó perquè no hi ha prou gent que ho vulgui. Així de senzill.