Iceta al Senat

16 05 2019

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides





En Pasqual, la Diana i l’Alzheimer: més enllà de la política

19 05 2014

La presència de Pasqual Maragall al míting d’ERC d’ahir ha aixecat una gran polseguera.

Sincerament: m’interessa ben poc la trifulca política del tema. D’entrada, perquè la Diana Garrigosa ha aclarit alguns aspectes importants que molta gent hauria fet bé d’esperar a conèixer abans de parlar-ne. Però, també, perquè en una hipotètica situació a la inversa (imaginem un càrrec històric important d’ERC que, afectat per una demència, acudís a un acte de suport al PSC) bona part dels tertulians, hooligans i tuitaires intercanviarien perfectament els seus papers. Sí, és trist. I precisament perquè amb tota probabilitat seria així, millor obviar-ho.

Vaig al que em sembla rellevant: aprofitar l’enrenou per parlar un xic del que envolta aquestes malalties que, a vegades, tinc la sensació que són altament desconegudes.

Tota persona que hagi conviscut amb un malalt d’Alzheimer, o de malalties que provoquen demències similars, s’enfronta constantment a un difícil debat: li haig de fer cas? haig de concedir-li tots els seus desigs?

La persona malalta per aquest tipus de demència passa per moments en els quals està molt atònita, dispersa o perduda. Quan això passa, trobar-li una espurna d’il·lusió fa un gran goig per a qui hi conviu. Talment com alguns pares engeguen a dida tots els seus límits i fronteres davant la rialla, somriure o passió despertada en el seu nen petit, un familiar davant una persona afectada per alzheimer, quan veu que s’engresca per una cosa, és més que probable que acabi dient que sí, encara que racionalment no ho vegi gaire clar.

És molt fàcil pensar en una persona que hi és tota (100% de consciència) i en una persona que ha perdut tot nivell de consciència i, per tant, és absolutament depenent. El problema, però, és quan la persona es troba en transició, que és la majoria de vegades: té moments de lucidesa i té moments de franca inconsciència. I, aleshores, què fer? Limitar-li les trucades per si diu o pacta alguna animalada amb algun amic no massa conscient de la situació? Evitar-li tot contacte per protegir-lo però, és clar, així, fer-li perdre bona part de l’estimulació exterior? Deixar-li prendre iniciatives o tallar-li la iniciativa?

Deixar-li marge d’actuació i de decisió, permetre-li els seus desigs, pot dur a error. Però, a fi d’evitar tot ridícul, tota relliscada, és correcte tenir-lo totalment desposseït d’iniciativa pròpia?

Qui hagi tingut cura de malalts d’aquesta mena, haurà tingut aquests debats. Em sembla més que evident que la Diana s’hi deu trobar molt sovint. I que, davant impulsos del Pasqual no sap massa ben bé com reaccionar i actuar.

No demanaré no fer bronca política de tot: seria un xic ingenu per part meva. Però sí, almenys, aprofitem les bronques per aprendre dels impactes socials d’aquestes malalties. Perquè aquestes malalties, és clar, afecten a les persones que les pateixen però, encara més, a les persones que són al costat de qui les pateix. Persones que són ben conscients. I, precisament perquè són plenament conscients, tenen tota mena de maldecaps a l’hora de preguntar-se què fer en tantes situacions abans impensades i no previstes.

Sí, és clar, en Pasqual va ser el líder del PSC i president de la Generalitat. I això sempre té molt impacte. I és molta la gent que mira la vessant política del tema i mira de treure’n punta. Però la Diana conviu amb una situació complexa i segur que no sempre acaba de saber si ho està fent bé. Però segur que és el que intenta de tot cor.

Jo, ho sento, més que el debat polític, penso en ella. I pensant en ella, em fa vergonya haver sentit i llegit algunes de les coses, insinuacions i acusacions que ha rebut.