Una pel·lícula excepcional: ‘De dioses y hombres’

23 02 2011

Si ens cenyim al significat que en dóna el Diccionari, ‘Des hommes et des dieux‘ (aquí traduïda per ‘De dioses y hombres‘) és una pel·lícula excepcional.

Excepcional perquè és troba ben lluny de les pel·lícules considerades comercials. Però també de bona part de les pel·lícules de l’àmbit independent o alternatiu. De fet, dedicar una pel·lícula a plasmar una vida de caire ‘monàstic’ és, de per si, allunyar-se dels tempos, les dinàmiques i els interessos de la majoria del cinema que es fa avui.

El film es basa en uns fets històrics ocorreguts a l’Algèria dels primers 90, enmig de la convulsió pel cop d’estat contra la victòria islamista i la violència desfermada per uns (islamistes extremistes) i altres (exèrcit). I de com tot això impacta en la vida d’un grup de monjos cistercencs que mantenen una saludable relació convivencial en un entorn musulmà.

Efectivament, la pel·lícula parla d’història, de religió, de política, etc. Però, la veritat, per mi és una excel·lent mirada a com -davant la incertesa, la por i el vertigen que provoca una terrible situació externa- unes persones intenten mantenir la seva fe, el seu coratge i la seva vitalitat no tant enfrontant-se al que passa enfora com enfortint-se interiorment.

Un missatge aliè als temps d’avui i, per això, ben estimulant.

Anuncis




‘Aparteu les dones de mi!’

16 07 2010

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?





Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

12 03 2010

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!