De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

22 12 2010

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.

Anuncis