Orlando

Ha mort l’Orlando Zapata.

I és una molt mala notícia. En general, ho és que una persona perdi la vida contra la seva voluntat. Però ho és més encara quan una persona, ens agradi més o menys, ens caigui més bé o menys, ens hi sentim propers o no, es veu esclafada pel mur de la repressió de qualsevol estat o poder.

Que hi ha moltes vulneracions dels drets humans a molts llocs? I tant! Que algunes d’aquestes situacions no generen tants titulars ni tantes reaccions polítiques? Evident!! Que hi ha molta hipocresia entre alguns dels que ara s’escandalitzen pel que ha passat a Cuba? Innegable!!!

Però, precisament per això, aquelles persones que ens sentim sincerament vinculades a una perspectiva de justícia, de drets humans, de dignitat personal i humana, precisament aquestes, que també critiquem les altres situacions d’injustícia i d’arbitrarietat (les que no són tant visibles i tant criticades) no podem deixar de criticar aquestes. Perquè, se suposa, nosaltres no som hipòcrites ni selectius oi amb les vulneracions dels drets humans?

Doncs això, sinó ho som, i jo procuro no ser-ho, cal dir ben alt que ens sap greu la mort de l’Orlando i que no podem ser comprensius amb el govern que ho ha permès i ha restat impassible al seu terrible desenllaç.

Gestos que fan pensar

El que ha fet la Margot Kässmann no és per ignorar-ho.

Dimitir d’un càrrec públic tant important per una nimietat com aquesta ens provoca trasbals. Perquè? Perquè no estem acostumats a que des dels lideratges actuals això es faci així. Òbviament, no pas des dels lideratges polítics. Però no només. No seria bo caure en la moda del pim-pam-pum cap a la política sense veure que, en el fons, gasten dinàmiques molt habituals en el conjunt de la societat. O és que no és sorprenent que persones amb alta responsabilitat en bancs i sistema financer no hagin dimitit (compte, em refereixo per voluntat pròpia no a que els hagin fet dimitir!) malgrat les òbvies (ir)responsabilitats en la crisi econòmica que estem patint? O que, l’encara president de la CEOE, després d’enfonsar la seva empresa i considerar tanoques els que fessin ús dels seus ‘productes’, encara vagi donant lliçons de criteris empresarials i de les mesures econòmiques a prendre?

Però no només per aquesta auto-exigència ens sorprèn la Sra. Kässmann. També, perquè en el fons ve a dir-nos que cal ser extremadament ètics quan una persona desenvolupa un càrrec amb una presència i lideratge públics. Vaja, que el lideratge públic no ha d’anar acompanyat de l’ensabonament i l’auto-indulgència cap a les pròpies misèries sinó més aviat el contrari: si donem lliçons hem de ser extremadament curosos. Dit d’una altra manera: o som indulgents amb tothom o si fem un discurs d’exigència els primers als quals hem d’aplicar la medicina hem de ser nosaltres mateixos. Adaptar aquesta mesura a la realitat de cadascú de nosaltres penso que seria un bon signe de maduresa personal i col·lectiva.

Coses que passen

Ja se sap: fa temps que un s’ho pensa, fa temps que algú li ho ha suggerit o comentat, fa temps que creu que potser ho hauria de fer… però, al final, els dubtes, la mandra i l’angúnia havien acabat podent més.

Però, vés quines coses, aquí estic. Ara que la blocosfera està saturada, ara que diuen que la gent volta més per les xarxes socials que no pas pels blocs, ara que…

En fi, però ara em ve de gust. Sobretot, penso, per ordenar les diverses reflexions que em generen i que vaig fent al voltant d’això de la pau, els conflictes, la violència, el desarmament, els drets humans, el canvi personal, social i global que necessitem, etc. Vaja, per disciplinar-me (ai, que n’és d’important la disciplina!).

Si, al damunt, algú hi entra i hi deixa petjada de tant en tant i s’estableix un mínim debat, contrast, diàleg o compartiment, la cosa serà fantàstica.

Una abraça ben forta