Primeros sentimientos y pensamientos

(Post publicat a la web ‘Proceso de paz‘ de Lokarri el 21 d’Octubre de 2011)

Si siempre he agradecido la ventana que me han ofrecido las amigas y amigos de Lokarri para dialogar sobre el qué, el como y el cuándo de un proceso que nos pudiera llevar al fin de la violencia y a la construcción de la paz, la oportunidad que me ofrecen hoy me parece casi terapéutica.

Ayer, al cabo de poco de la noticia de ETA, sentí la necesidad imperiosa de dirigirme a toda la gente que conozco y quiero de este país. Curiosamente, con algunas y algunos había hablado precisamente ayer. Con otras y otros, después del anuncio, nos ‘abrazamos’ por varias vías tecnológicas. Y sentí esa necesidad, y la siento aún hoy por la mañana, por dos razones.

La primera, claro, por amistad y afecto: sé que muchas y muchos de ellos han sufrido. A veces, los zarpazos de la violencia y la intolerancia. Otras, el ostracismo y el vacío. Algunas otras, la invisibilidad y la frustración por no poder defender sus proyectos políticos. También, una represión que se llevaba por delante derechos y libertades. Casi siempre, la desazón y la desesperanza. Pero, aún así, han seguido trabajando, impulsando, perseverando, confiando en que, finalmente, lo que ayer empezó a pasar, era posible. Mi primer pensamiento fue para todas y todos ellos.

La segunda, menos obvia, pero que me apetece especialmente destacar. Los esfuerzos que han hecho posible el inicio de este proceso de paz, son inmensos, diversos y, aunque probablemente no siempre convergentes, todos, al final, han sumado. Pero, como los medios de comunicación destacan principalmente a la clase política e institucional, yo quiero y encuentro necesario destacar a la gente honesta y libre que ha trabajado por la paz durante todos estos años. A veces desde una primera línea. La mayoría de las veces, desde el anonimato. Sobreponiéndose a las risas de desaprobación de los cínicos, superando la desesperanza de los alicaídos, enfrentándose a los embates de la realidad.

Me atrevo a decir que este capital humano es uno de los fundamentos más sólidos y firmes con los que puede contar el futuro de este, vuestro –y un poco mío- país.

Un fuerte abrazo.

L’adéu d’ETA o com l’eforç tenaç fructifica

Podríem analitzar el comunicat. Avaluar el moment del conflicte. Fer prospectiva. Definir escenaris. Plantejar opcions. Explorar camins. Podríem recordar també tota la gent que durant aquests 2 anys ha estat ridiculitzant tots els intents que, de cop, prenen sentit. Però, no. Podria, però no ho faré.

De fet, no podria. Estic massa colpit per l’emoció.

Ara, sento la necessitat de recordar molta de la gent que he estimat i estimo del País Basc. Gent que ha patit brutalment: la violència, el dolor, la por, l’ostracisme, el buit, la incomprensió, la tremenda polarització. Gent que, des de diversos llocs, amb perspectives diferentes, i malgrat totes les enormes dificultats, crítiques i desconfiances, han fet la seva feina, han posat el seu esforç i han canalitzat la seva il·lusió per tal que, algun dia, avui, aquest somni esdevingués realitat.

Perquè, no en tinguem cap dubte: l’eforç tenaç -i sovint callat- de molta d’aquesta gent és el que realment ha fet possible que ETA, finalment, hagi dit adéu a la violència.

A totes elles i ells, una immensa abraçada.

Malgrat tot, avui és un gran dia.

La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Un Premi que fa justícia a les dones

Abans d’avui, només 12 dones havien rebut el Premi Nobel de la Pau en les més de 90 edicions realiztades. Un fet ben greu. Però no només per la invisibilitat i poca atenció cap a la dona que revela aquesta dada sinó, a més a més, perquè les dones i la pau tenen molt a veure, tant en termes negatius com en termes positius. En negatiu, perquè les dones han estat víctimes principals de les vulneracions de drets humans que es produeixen en tot conflicte armat (només cal recordar barbaritats com les violacions en massa com a estratègia de guerra) i, en positiu, perquè sovint des de fora del nucli de poder i des de fora de les dinàmiques de violència, han estat capaces de generar camins de pau que no només beneficiaven les dones sinó la societat en general (les experiències dels Comitès de Mares de Soldats a Txetxènia o Sèrbia, o les Dones de Negre a Israel-Palestina o els Balcans, en són un clar exemple).

Per això que el Premi Nobel de la Pau 2011 hagi estat concedit a tres dones és, en si mateix, una magnífica bona notícia.

Però ho és, també, perquè compleix el que hauria de ser una de les funcions del Premi: donar a conèixer realitats, lluites i causes poc visibles. En el cas de Libèria, posar de relleu que malgrat el nefast passat i el difícil present, hi ha possibilitats de reconduir un país que ho ha patit tot. I en el cas del Iemen, visibilitzar com en un context de repressió generalitzada i de masclisme legal i social, una dona -Tawakkul Karman- és capaç de tenir un paper d’impuls i lideratge social.

Premiant la Tawakkul el Comitè Nobel està, d’alguna manera, recolzant la ‘Primavera àrab’. Però és cert que és un suport massa tímid: es troba a faltar que una activista d’Egipte i Tuníssia també haguessin rebut el Premi. S’hagués fet més reconeixement a la importància d’aquesta revolta i, de retruc, un suport efectiu a unes transicions a la democràcia ben fràgils encara.