Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

15 08 2021

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.





Pobres dones palestines

20 07 2010

Es veu que no en tenen prou amb la repressió, l’asfíxia, la violència i l’atenallament vital constant que Israel exerceix sobre la població palestina i, per tant, sobre les dones palestines.

Es veu que, a més, també han de començar a assumir que han de patir una segona asfíxia, una segona ocupació, una segona opressió: la dels seus ‘propis’ alliberadors. Ja fa uns quants anys que un cert fonamentalisme integrista va fent forat a Palestina. I, òbviament, les dones en són les principals perjudicades.

El més fumut és que les mesures que Hamàs proposa a Gaza (que no puguin fumar en bars i establiments, que no puguin passejar soles per la platja, etc.) no són el pitjor que pot passar. De fet, a Gaza, Hamàs fa temps que fa de contenció de grups integristes que apreten fort.

En fi, que podem observar una lliçó clàssica: que on hi ha opressió, els sectors marginats i minoritzats en pateixen 2 d’opressions. Les dones, així, sempre tenen les de rebre. I, una altra lliçó que esperem no haver de constatar però que també, malauradament, és ben clàssica i habitual: que donar peixet als sectors reaccionaris no sol calmar-los sinó més aviat envalentonar-los. Ho podem veure a casa amb les mesures pseudo-racistes que fan els partits ‘de sempre’  pensant que, així, deixen sense arguments als partits racistes quan, en el fons, els donen credibilitat i legitimitat.





‘Aparteu les dones de mi!’

16 07 2010

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?





Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

12 03 2010

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!