Incrementant la despesa militar en temps de crisi… o ens calen rescats morals

Quan aquesta primavera van sortir les dades dels Pressupostos Generals de l’Estat 2012, ens vam haver d’esforçar per a matisar les dades que indicaven una retallada en la despesa militar.

En primer lloc, apuntant que el 8,84% de reducció de la despesa del Ministeri de Defensa (que, per cert, recordem-ho: només acull una part de la despesa militar) era sensiblement inferior al 17% de mitjana de reducció ministerial. És a dir, es va reduir la despesa del Ministeri de Defensa el 2012 respecte al 2011? Sí. Es va mimar el Ministeri de Defensa respecte a la majoria dels altres Ministeris? Sí, clarament.

En segon lloc, vam advertir -i no perquè sí- que calia esperar a acabar l’any per tenir una foto més precisa sobre el que realment s’havia gastat en despesa militar. Perquè, habitualment, hi ha sorpreses: increments, afegitons, etc.

Bé, això és el que acaba de passar. La setmana passada, el Consell de Ministres va aprovar un crèdit de 1.782 milions d’euros per al Ministeri de Defensa. Amb aquests diners, es preveu que Defensa pagui part dels compromisos contrets en els darrers 15 anys en programes de compra d’armaments com avions, carros, helicòpters, etc.

De cop, per tant, han sortit 1.782 milions d’euros per a armes: se’ns diu que eren compres compromeses. Però, és que no estaven compromeses altres partides en ensenyament, salut o atenció social? I és que amb la seva eliminació no s’ha compromès seriosament l’economia de moltes famílies? Una decisió, per cert, avalada avui al Congrés amb els vots del PP, PSOE, CiU, PNV i UPyD.

Uns quants mesos més tard, i quan tothom ja ha ‘interioritzat’ que la despesa militar va baixar, sabem el que realment ha passat: que s’ha incrementat un 16,88%.

Una notícia que clama al cel. I que ens recorda que, a més de rescats econòmics ens calen rescats morals.

11 s 2012: per la llibertat i la fraternitat

A les manis de l’11 S encara que hi hagués 5.000, 10.000 o 15.000 persones, sempre hi acabaves trobant els amics, coneguts i saludats. Vaja, que hi havia gent, però no massa.

Demà, no serà així. Força de la gent que hi anirà, a) no sol anar a manis; b) no ha participat en gaire activitats d’altres Diades o c) no té especial consciència política. En termes pràctics i gràfics: demà viurem una d’aquelles manis que sinó hi vas directament amb les persones que vols no te les trobaràs pas de la gentada que hi haurà. En aquest sentit, em recorda la del 2003 contra la guerra d’Iraq. Allí també molta gent es va estrenar en anar manifestacions o recuperar el gust per anar-hi després de molts anys de no fer-ho…

Com que la mani ha esdevingut un tema informatiu de primer ordre, sembla que tothom hagi de dir si hi anirà o no, i justificar-se’n. Un signe més de l’evolució de tot plegat: abans ningú et demanava si anaves a la mani o no… perquè més aviat ningú hi pensava.

En el meu cas, no crec que calgui massa mullar-me perquè ja fa anys que vaig mullat. Però encantat de fer-ho, de nou.

Si fem una ullada a la història humana hi veiem carretades de violència, injustícia i opressió. M’agrada pensar, somniar i treballar per un món de persones lliures que aspiren a la màxima justícia possible i aprenen a conviure sense violència i exclusió.

Un món de persones lliures on, les comunitats de les quals hem anat dotant-nos per conviure i organitzar-nos, les nacions, també siguin lliures.

Una llibertat entesa en clau fraternal: no sé entendre-la de cap altra manera. No crec en una llibertat per a amagar-me(nos), tancar-me(nos) o mensyprear els altres. Sinó una llibertat per anar pel món, dir la meva (la nostra) i anar fent amb tot el que el món i la condició humana ens suposa i ens permet. Perquè, la primera pàtria és la humana: allà on una persona pateix injustament, em sento interpel·lat; allà on una persona s’ho passa bé, em sento encomanat; allà on una persona projecta i crea, em sento estimulat.

Ja fa anys que vaig pel món. Gaudint i treballant, aportant i aprenent, compartint i lluitant, resistint i projectant. I tot això, sense amagar la meva catalanitat. Ho continuaré fent. Però, a banda de per la meva voluntat, m’agradaria poder-ho continuar fent perquè legalment i políticament ens sigui reconegut. Sense haver de donar explicacions ni haver de demanar perdó per ser el que em sento: una persona que concreta la seva condició de ciutadà del món a través de la nació catalana.

Per això demà, com tantes altres vegades, em manifestaré.

Més de 740.000 bombes de dispersió destruïdes

El treball per la pau és d’impacte lent. Costa, a més, de visibilitzar les seves contribucions a millorar la vida de les persones i els pobles. Però hi són.

Pel que fa a les bombes de dispersió, queda molta feina per fer. La Convenció que les prohibeix va ser adoptada el 2008 i va entrar en vigor el 2010. Enara hi ha països productors que no en són membres i encara es registren noves produccions, comercialitzacions i usos en alguns conflictes. El ‘Cluster Munition Monitor 2012‘, un excel·lent informe que promou la Cluster Munition Coalition, i que compta amb l’inestimable lideratge de Mary Wareham, en dóna fe.

Però vull destacar un avenç molt significatiu: 744.231 bombes de dispersió han estat destruïdes en aquest temps.

Serveixen d’alguna cosa les campanyes de desarmament? Serveixen d’alguna cosa els farragosos processos diplomàtics?

Bé, ara podem dir que sí. Més de 740.000 bombes de dispersió (que al seu torn, recordeu que les bombes de dispersió són ‘bombes de bombes’, suposa destruir 85 milions de submunicions) és, sens dubte, una magnífica contribució a una major seguretat per a les persones d’aquest planeta.