‘London River’

A vegades la trama, els personatges, la poca acció, les escenes exteriors i, en general, la producció general poden fer-nos pensar que som davant d’una pel·lícula senzilla. Però no hauríem de confondre senzilla, amb poca cosa o poc potent.

‘London River’, crec, és un film necessari. I punyent. D’entrada, compta amb una magnífica interpretació de Brenda Blethyn i Sotigui Kouyaté en els personatges principals. Sense massa artilugis, sense massa efectismes, fan immensament creïbles els seus papers i t’acaben despertant una immensa tendresa.

El film reflecteix molt acuradament la relació entre una mare que cerca la seva filla i un pare que cerca el seu fill, ambdós desapareguts al voltant dels atemptats de Londres. Partint d’una forta fredor inicial, produïda per la immensa diferència entre els 2 personatges i abonada pels tòpics i prejudicis que circulen, acabaran generant un espai de complicitat i calidesa.

En els darrers anys, sovintgen les pel·lícules que s’animen a tractar qüestions socials i polítiques i que, entre altres temes, aborden la violència i la guerra. És positiu i important que sigui així. ‘London River’, però, no s’interessa ni pel nivell ‘macro’ ni per les claus dels grans fenòmens socials o polítics. Senzillament, vol transmetre el patiment que la violència suposa en la vida de 2 familiars i com reaccionen i s’adapten als impactes d’aquesta.

I, el gran mèrit del film, és aquest: recordar-nos que darrere grans paraules, grans accions, grans fenòmens, hi ha sempre persones concretes de carn i ossos que en pateixen els estralls i malden per sobreviure.

Prioritats desenfocades

(article publicat a la Revista Estris de Juliol-Agost)

Que tenim un xic atrofiat el sistema per a definir col·lectivament les nostres prioritats, és una evidència. Cada any assistim impassibles a la mort de centenars de milers de persones per manca d’aliments, d’aigua potable o per uns sistemes de salut deficients. Tenim suficients recursos econòmics, humans i tècnics per assegurar aquestes necessitats per a totes les persones del món però tal com estem organitzats (estructures, valors i prioritats) acabem permetent que any rere any això passi…

Vaja, que el fet de malgastar en bestieses –o directament en barbaritats- enlloc de en necessitats bàsiques, és una constant del nostre món. El que passa és que, quan hi ha crisi, aquestes paradoxes esdevenen més sagnants.

Obviarem el fet que bona part dels factors que ens van dur a la crisi econòmica que ens afecta no hagin estat abordats. En dos anys i mig, no s’ha produït cap canvi ni reforma del sistema financer tot i que fa mesos que es diu que s’ha de fer. És com si després de patir una fuita d’aigua a casa, ens preocupéssim només de netejar el terra i ignoréssim a consciència el perquè i l’origen de la fuita. Qualsevol persona ens diria que som uns temeraris i uns irresponsables, no? Doncs això és el que estem fent col·lectivament…

Obviarem també el fet que, en cas d’acordar mesures per reduir el dèficit d’un país, els governs poden, a més de retallar, incrementar els ingressos. I que ningú s’espanti: no estem dient que tothom pagui més, sinó que alguns que paguen ben poc –tot i tenir molt- paguin el que els correspon. I uns no paguen perquè fan delicte i altres… senzillament perquè és legal. Si, és dur, però és ben cert!

Però, en cas de reduir, perquè no es pensa en una despesa militar escandalosament elevada i, sovint, plenament inútil? Hi ha qui diu que això és intocable, però jo no acabo d’entendre-ho. Diuen que cal la depesa militar per a defendre’ns. Mentrestant, reduïm la despesa social i congelem pensions, dediquem menys diners a la lluita contra la pobresa –cooperació al desenvolupament- i reduïm el suport a familiars de malalts dependents… És a dir, que abans de reduir els diners per a fer front a hipotètiques amenaces militars externes, els reduïm d’allò que serveix per atendre a persones que pateixen amenaces ben reals que afecten la seva vida. El que dèiem, prioritats ben desenfocades!

‘Foc a l’obaga!’ o un concert ben especial de Roger Mas

En Roger Mas va fer, ahir, un magnífic concert a l’Oratori de Sant Felip Neri. L’espai ja predisposa a gaudir plenament d’un concert. Si, a més a més, des de l’escenari es fa impecablement… l’experiència pot ser brutal. I ho va ser.

Les ‘Cançons tel·lúriques’ van sonar excepcionals. Però no només aquestes. També moltes altres del seu repertori. La banda, exquisida.

Durant el concert no vam parar de dir-nos que allò era molt especial, potent, intens. Però com que acabàvem d’arribar d’una escapada i en breu tornàvem a marxar, també podia ser que, al capdavall, estiguéssim necessitats de música.

Però, en acomiadar-se del públic, en Roger Mas ens va certificar que allò havia estat realment especial: ‘feia mesos que no gaudia tant en un concert, moltes gràcies!’. I, encara, ho va reblar metàforicament: ‘a vegades fas l’amor i està molt bé i a vegades fas l’amor i és com si fos l’última cosa que fessis en vida. El concert d’avui ha estat d’aquesta mena’.

Foc a l’obaga!

A voltes amb la seguretat

Enmig de les anades i vingudes de les vacances, ens topem amb la duresa d’algunes catàstrofes naturals (riuades, inundacions, sequeres, incendis) que han afectat entre altres a Rússia, Pakistan, Índia o la Xina.

Una i una altra vegada cal veure i fer veure que la seguretat de les persones i els pobles depèn de molts factors: salut, medi ambient, justícia, desenvolupament, drets humans, espai de drets i llibertats, participació democràtica, no discriminacions i, evidentment, capacitat de previsió i reacció davant les catàstrofes naturals.

Malgrat tot, encara persisteix aquesta absurda idea que un país segur és aquell que té més armes i que dedica més diners a la despesa militar. Tot plegat, inversions que ben poc poden fer per a protegir les persones de les amenaces que realment els afecten o poden afectar.

Per si algú ho havia oblidat, cal recordar que la Xina és el segon estat que més diners va gastar el 2009 en despesa militar? I Rússia, el cinquè? I l’Índia, el novè?

En fi, si realment es pensés en les persones i les seves necessitats, és clar que la despesa militar no seria tant prioritària a l’hora de fer els pressupostos. És una obvietat, però cal anar-la recordant.

Article ‘Crisis, gasto militar y desarme’

Que en temps de crisi cal revisar la despesa és una obvietat. El que no ho és tant és a quines partides cal aplicar les retallades. I el que sembla fora de lloc (ep! almenys per a algunes i alguns) és que aquestes retallades s’apliquin a la despesa social mentre es deixa immaculada la despesa militar.

Aquesta és una de les reflexions que diverses persones vinculades al moviment i el treball per la pau de Catalunya i l’Estat espanyol vam voler plasmar en un article conjunt publicat el passat dilluns 2 d’Agost a El País.

Penso que és una bona iniciativa. I encara més que sigui conjunta. En començar el nou curs, en tornarem a parlar.

Ara, per si ho vols, et deixo l’enllaç de l’article íntegre aquí.