Armes químiques i bombardejos. Cinisme i fàstic

7 04 2017

Trump justifica l’atac, on han mort 6 persones, dient que cal defendre i preservar la pau, l’harmonia i la justícia. Ho diu un president que insulta immigrants, menysprea civilitzacions i religions, maltracta les dones i justifica tortures i assassinats selectius. Trump defineix com a “espantós” un atac amb armes químiques que ha provocat 100 morts i que cal donar-hi resposta. Quan el 2013 Obama meditava intervenir a Síria per un atac amb armes químiques que va matar 1.400 persones, Trump va demanar-li –a twitter és clar- que no malgastés la “pólvora”. Fa pocs mesos, sense cap angúnia, deia que “Síria NO és el nostre problema.

El règim de Baixar Al-Àssad afirma que, amb l’atac, els EEUU s’han convertit en “socis dels terroristes”. Ho diu un règim que ha massacrat, assassinat, terroritzat, assetjat, bombardejat, reprimit i empresonat, sense descans.

Putin defineix el bombardeig dels EEUU com una “agressió”. Serà que els milers de bombardejos que el mateix Putin ha aprovat i impulsat a Síria són purament virtuals.

El govern iranià diu que l’atac és “perillós i destructiu”. Deu ser que el suport polític, econòmic, logístic i militar que dóna al règim d’Al-Assad és ‘ben constructiu’.

Aràbia Saudita aplaudeix l’atac tot alabant “el coratge” de Trump. Deu ser el mateix coratge amb el qual ha finançat el terrorisme extremista o ha perpetrat nombrosos bombardejos cruels i sanguinaris al Iemen.

El govern xinès discrepa de l’atac perquè cal abordar el conflicte “amb vies polítiques”. Les mateixes que fa servir per tenir empresonats, durant anys i anys, a opositors polítics pacífics del seu país, simplement, per expressar les seves idees.

Israel aplaudeix l’atac dient que “no es poden tolerar les armes químiques”, quan el govern israelià posseeix armes nuclears de forma il·legal i no és membre del TNP.

I podríem continuar. I podríem recordar que a Síria, la barbàrie no va començar aquesta setmana: 6 anys de guerra, 500.000 morts, 2.000.000 ferits, 5.000.000 refugiats, 7.000.000 desplaçats.

En fi, quant cinisme.

I quin fàstic.





Mirades sobre l’etern conflicte

22 07 2014
La deliciosa fotografia de l'artista israelià Amir Schiby en solidaritat amb els 4 nens palestins assassinats per l'exèrcit israelià. L'artista va difondre la foto a través d'una ONG israeliana compromesa amb la pau 'Jewish Voice for Peace'

La deliciosa fotografia de l’artista israelià Amir Schiby en solidaritat amb els 4 nens palestins assassinats per l’exèrcit israelià. L’artista va difondre la foto a través de la ONG ‘Jewish Voice for Peace’

 

Darrerament em passa força: més que parlar sobre un conflicte en si mateix, tinc la sensació que cal parlar de les mirades sobre el conflicte. A vegades, veus mirades molt esbiaixades. Això és preocupant en si mateix però, sobretot, ho és perquè les mirades sobre un conflicte condicionen l’espai i les opcions de la seva resolució. Quan diem que no podem fer res per solucionar un conflicte ens equivoquem: la mirada que ens en creem i que inevitablement projectem, sumada a moltes altres mirades, té impacte en la seva possible resolució.

En molts conflictes, la majoria de gent no hi diu res, perquè no en sap res o perquè no li interessa gens. En el que ens ocupa, no diria que la gent n’estigui més informada, però en tot cas n’opina molt més. A vegades, potser amb més passió que bon diagnòstic.

També és cert que, sobre aquest conflicte, sol haver-hi una ‘militància prèvia’ que fa que els comentaris i anàlisis estiguin molt condicionats, no pas pels fets, sinó pels pressupòsits.

I, és clar, la llargada d’aquest conflicte i el nivell de brutalitats acumulades fan la resta.

Però si analitzar un conflicte des d’un posicionament previ no és aconsellable, tampoc ho és pretendre -com fan altres- que cal parlar-ne amb un equilibri o equidistància artificioses: hi ha qui, per no molestar ningú o per por a ser considerat prouns o proaltres, acaba fent una crítica al 50% a banda i banda. Això, al capdavall, acaba essent el mateix problema: no fer una bona anàlisi.

Fugir de l’apriorisme no vol dir repartir culpes al 50% ni no tenir posicionament previ. Vol dir analitzar els fets, determinar responsabilitats, apuntar sortides, amb la màxima honestedat possible.

Pensant en tot això i a partir d’allò vist, llegit i dialogat sobre el conflicte aquests dies, faig algunes reflexions, breus i òbvies sí, però que trobo a faltar en bona part del debat públic recent. ¿Tinc algun apriorisme? Sí, el de la meva adhesió a la cultura de pau i els drets humans. Entre altres coses, perquè l’opció per la cultura de la violència i el menyspreu pels drets humans ens ha portat al món galdós, també al Pròxim Orient, que tenim.

 

Portem dues setmanes de drama. Però el drama ve d’abans

Veig gent que sembla que parli dels gravíssims fets d’aquests dies com si, just fa 3 setmanes, tot fos normalitat i bon veïnatge entre Israel i Palestina. I, és clar, així els segrestos, els bombardejos i els coets prenen un gran protagonisme. Són importants, és clar. Però sinó ho posem en perspectiva, malament rai: sense saber d’on venim i com hem arribat fins aquí no entendrem realment el que està passant ara.

Enlloc hi ha normalitat, però a Palestina no hi ha normalitat de cap mena. La votació de les Nacions Unides que creava l’Estat d’Israel, el 1947, parlava també -sembla que alguns ho oblidin- de crear un estat palestí. Avui, però, aquest estat encara no existeix, una part important del territori que havia de ser palestí ha estat annexionat per Israel i el poc que en queda, es troba ocupat, trossejat per murs i foradat per assentaments. I, en el cas de la Franja de Gaza, sistemàticament assetjat.

A Palestina no podem parlar com si, mira, ens hem llevat avui i passa això. Fa anys que passen coses. I molt, molt gruixudes. I amb una brutal indiferència, en la pràctica, de la resta del món.

 

Els coets de Hamàs

Ho diré clar: no crec que el llançament de coets sobre territori israelià sigui a) correcte; b) positiu; c) necessari; d) sensat.

Encara més, entenent com entenc que una part de la solució al conflicte passa perquè el poble israelià doni l’esquena a tot un seguit de partits i líders polítics ultres, no veig gens intel·ligent atacar la població civil israeliana. És fàcil entendre que això només farà que irresponsables com Lieberman o Bennett tinguin encara més prèdica. Aquests dies, gent d’Israel compromesa activament amb la pau ens comentava, amb amargor, com de difícil els era davant els seus conciutadans -que senten la por dels coets- defendre la no intervenció militar.

Dit això, però, parlar dels ‘coets de Hamàs’ com si fos l’epicentre de la qüestió, com fa diversa gent, és totalment desenfocat: ¿podem obviar que tot això es produeix en un context d’opressió, ocupació i repressió sistemàtica? De fet, ¿Hamàs existira sense tots aquests anys d’ocupació del poble palestí? I sobretot, ¿som conscients de la sensació de desemparament total amb la que viu la població palestina per culpa, en bona part, de la complicitat de la comunitat internacional?

Per als que justifiquen l’atac d’Israel pels coets de Hamàs, una reflexió: els que creiem que el militarisme i la violència no aporten cap seguretat real ni ens defensen de res, podem criticar els coets de Hamàs. Però els que aplaudiu l’operació ‘Marge Protector’ perquè ‘Israel té dret a la defensa’, ¿com us ho feu per argumentar que el govern de la Franja de Gaza, al seu torn, no té dret a lluitar militarment contra l’ocupació? Si les armes són bones per a defendre drets, ¿ho són per a tots els drets o només per a uns?

I per als que justifiquen els coets: si us esgarrifeu i escandalitzeu, com toca i cal, per la brutalitat de l’atac israelià i les baixes generades sobre la població civil de Gaza, podeu menystenir uns coets que, en cas d’impactar, generarien baixes en la població civil israeliana? No, no es tracta d’equilibrar-ho o posar-ho al mateix sac, no. Jo entenc perfectament un palestí que, fart del que pateix, vegi els coets com una manera de protestar, venjar-se i clamar contra la seva situació. Però un europeu que es preocupi per les víctimes civils del conflicte, ¿no s’ha de preocupar també per les víctimes civils que podrien ocasionar els coets? I, és clar, una persona compromesa amb la recerca de sortides pacífiques al conflicte no pot aplaudir-los per més empatia que tingui amb el patiment de la població palestina.

 

‘Els palestins’ no són un tot igual

Més enllà del govern i l’exèrcit israelià, i dels proisraelians locals i globals, algunes de les frases més dures contra l’actitud de Hamàs les he llegit per part d’opinadors palestins i d’alguns dels mateixos representants de l’Autoritat Nacional Palestina.

Sí, tots els palestins desitgen un país lliure i estan en contra l’ocupació israeliana. Però, sobre l’anàlisi de la situació, les responsabilitats i les vies per a aconseguir-ho, hi ha molta i molta diversitat. No ho oblidem, ni opinem com si ‘els palestins’ fossin un tot absolut. Tinc la sensació que algunes de les persones que aquests dies expressen la seva solidaritat amb Palestina, no són prou conscients d’aquesta diversitat d’actors i postures. Simplificar, pot semblar una via ràpida de generar solidaritat però, en el fons, l’acaba impedint.

 

La petjada brutal de la violència

Quan escric aquestes ratlles, han mort ja 556 persones a Gaza, a més de centenars de ferits i milers de fugits de les seves cases. Pel seu cantó han mort 27 israelians. La majoria de les baixes israelianes són soldats. La majoria de les baixes palestines, civils. I no és una precisió menor: no és el mateix que mori un soldat o un milicià en operació bèl·lica que no que morin civils mentre són a casa seva.

Percebo una impressionant lleugeresa en molta gent quan parla de la violència d’aquests dies. M’agradaria que moltes de les persones que justifiquen el que està passant pensessin en l’immens dolor que tot això està suposant en milers de famílies. I que responguessin: ¿valen la pena la pèrdua de totes aquestes vides? És evident, com ha passat tantes vegades abans, que un dia d’aquests hi haurà un alto el foc, una treva i, esperem, algun dia una sortida negociada al conflicte. Aquestes més de 500 morts que haurem afegit al llarg historial de destrucció, ¿de què hauran servit? ¿quin sentit tenen?

 

El paper, galdós, d’Occident

El Likud, amb Netanyahu al capdvant, exerceix un lideratge lamentable però a Israel hi ha altres partits al Parlament i al Govern que són molt més durs encara que el Likud i que, de fet, troben massa tou Netanyahu. Precisament, aquests sectors han aplaudit l’atac israelià.

Ho apunto perquè és fort que, sense la retòrica de la ultradeta israeliana, bona part dels líders occidentals, començant per Obama, hagin avalant també l’operació ‘Marge Protector’.

Aquesta tolerància d’Occident amb Israel és una part important del problema. I és una de les raons per les quals el govern israelià sol actuar amb impunitat amb la que actua. A vegades sembla que Europa i els USA, en tant que van ajudar a crear l’Estat d’Israel, vinguin a dir: els vam crear i els donarem suport acrític sempre que calgui. Jo entenc que el que haurien de dir és exactament al revés: com que us vam ajudar a crear el nou estat i som aliats, si us equivoqueu, us ho direm. No entenc la solidaritat consistent en no dir que t’equivoques, quan t’equivoques.

Així, els que es considerin ‘proisraelians’ crec que farien bé de pensar que la millor manera d’ajudar Israel és criticar allò que fa malament, no precisament fer la vista grossa i minimitzar-ho.

 

El conflicte ens toca. Però ens haurien d’importar totes les morts de tots els conflictes

És un debat vell i antic, però diria que la conclusió no hauria de costar-nos tant.

Precisament perquè la degeneració del conflicte és cada cop més bèstia, perquè la situació és insostenible i precisament perquè els ‘nostres’ governs són tant condescendents amb el que fa el govern israelià, com a ciutadanes i ciutadans europeus ens toca el conflicte de prop. Tenim, ni que sigui indirectament, algun tipus de responsabilitat amb el que està passant i això ens ha d’activar la preocupació i la solidaritat.

Ara bé, això vol dir que la resta de conflictes ens han d’importar menys?

Certament, tothom és lliure de preocupar-se pel que vulgui i, és clar, millor que es preocupi d’alguna cosa que no pas de res. Però els drames del món ho són amb independència dels nostres interessos i de les nostres responsabilitats més directes sobre els mateixos. Les morts a Palestina, Afganistan, Síria, Sudan del Sud o República Centreafricana, entre d’altres, són una autèntica tragèdia, totes per igual. I el nivell de morts i destrucció en alguns d’aquests conflictes és molt superior al conflicte palestino-israelià.

En funció del grau d’implicació dels nostres governs amb alguns d’aquests conflictes, estem més moralment obligats a posicionar-nos-hi o no. Però, com a persones, totes les morts de tots els conflictes ens haurien de preocupar i interpel·lar en la mateixa mesura.

 

¿Això no s’arreglarà mai?

La llargada del conflicte, la creixent reducció del ‘bloc de pau’ a Israel, la gran desesperació i frustració de la societat palestina, el fet que la solució dels ‘dos estats’ cada cop sigui més inviable per la progressiva ocupació i colonització del territori palestí per part israeliana, la poca fermesa de la comunitat internacional, etc. pot fer pensar que això no té solució.

Sí, és molt difícil. Però ni en aquest ni en cap altre conflicte podem donar per fer que ens hem de resignar a la barbàrie. I hem d’afavorir tots aquells actors, iniciatives i perspectives que fomentin un pau justa i arrelada en els drets humans. I si, en tot aquests anys tant durs, encara hi ha gent a Israel i Palestina que aspira a una coexistència lliure i pacífica, nosaltres encara amb menys motiu podem plegar veles.





¿Guerra en Siria? Breve guía para el debate

7 09 2013

La posibilidad de que haya un ataque militar sobre Siria la próxima semana va creciendo. En los primeros debates sobre el tema, en la calle y en los medios, además de aportaciones muy interesantes, también se pudieron ver análisis sesgados y con demasiados tópicos, prejuicios y simplificaciones. Con humildad, pero desde una voluntad honesta de contribuir a desgranar lo que pasa, escribí este texto en catalán el 28 de agosto. La ‘guía’ circuló mucho y varias personas me solicitaron una versión en castellano y, de hecho, algunas realizaron traducciones por su cuenta (muchas gracias!). Ahora, partiendo de la traducción realizada por la activista colombiana por la paz y los derechos humanos residente en Barcelona, María del Rosario Vasquez, he reescrito esta Guía en castellano, con algunas pequeñas modificaciones y actualizaciones.

“Quizá la próxima semana empieza la guerra en Siria”

No. Sería probablemente mucho más sencillo para todos. Pero, desgraciadamente, la guerra hace mucho tiempo que empezó. Más de dos años. Con unos resultados devastadores: más de 100.000 muertes, más de 2.000.000 refugiados y más de 4.000.000 de desplazados internos en un país de unos 20.000.000 de habitantes. No podemos decir ‘Vaya, otra guerra!‘. Sino nos hemos enterado, o no hemos querido verla, es un problema nuestro, pero encima, no carguemos nuestra ignorancia, incompetencia o falta de sensibilidad sobre una población, la siria, que ha sufrido y sufre mucho.

“Así lo que empieza es una guerra en clave internacional”

Sí. Pero no.

Sí porque supondría la participación directa de ejércitos de otros estados. No, sin embargo, porque de hecho de implicación regional e internacional en la guerra ya había. Irán y Hezbolá (implicando, aunque sea en parte, al Líbano) han estado ayudando al régimen con logística, entrenamiento y combatientes. Rusia y China le han facilitado armas y apoyo diplomático. Por el otro lado, Turquía ha acogido la base de operaciones de algunas fuerzas opositoras armadas y Arabia Saudita y Catar han entregado armas a sus grupos de confianza respectivos. También varios países occidentales han aprobado, y algunos ejecutado, envíos de armas, además de brindar entrenamiento a algunas de las fuerzas sirias rebeldes. Además de algunas amenazas, Israel atacó puntualmente Siria esta primavera.

De ingerencia, por tanto, hace tiempo que hay. Ahora, tomará un camino más explícito y visible.

“¿Quién tiene razón? ¿Quiénes son los buenos y quiénes los malos?”

En los cuentos hay ‘buenos’ y ‘malos’. En la vida real, no. Ahora bien, que no haya malos malignos y buenos celestiales, no quiere decir que no se puedan determinar responsabilidades. Que es lo que, al fin y al cabo, es relevante desde un punto de vista del análisis político.

El régimen actual de Bashar al-Asad es la continuación de un régimen iniciado por su padre a través de un golpe de estado en 1970. Sí, la historia de Siria -y de otros muchos países- está llena de ingerencias militares en la vida política. Obviamente, en más de 40 años de régimen de la familia al-Asad, se han hecho muchas cosas. Algunas interesantes, otras vulgares y otras despreciables. Entre estas últimas, y similarmente a muchos regímenes dictatoriales, está la violencia desatada contra la disidencia o, sencillamente, discrepancia, de personas, grupos, confesiones y partidos. De matanzas, torturas, asesinados, etc. el régimen de los al-Asad tiene un largo y tétrico historial. En los dos últimos años y, con objeto de parar la indignación ciudadana en la calle, la represión ha sido especialmente intensa y brutal.

Durante 2011, en el marco de la ‘primavera árabe’, una parte de la sociedad siria salió a la calle para reclamar un cambio. Las fuerzas opositoras se manifestaron de forma civil y pacífica. Pero ante la fortaleza del régimen y la sensación de que la comunidad internacional no reaccionaba, fue calando la convicción de que les hacía falta una vía armada -una conclusión, a mi modo de ver errónea, pero a la que llegan muchos grupos de oposición en casos similares (¿cuánta violencia acaba provocando la inacción y la desatención de los problemas?). En la medida que el brazo armado de la revuelta tomó protagonismo, la reacción del régimen fue aún más brutal. Y, en medio del marasmo de actores, los vacíos de poder y la lógica de la violencia, también se introdujeron grupos vinculados a Al Qaeda, sin interés específico en la situación siria, pero con ganas de aprovechar el caos para hacer avanzar sus posiciones. En fin, ahora ‘disponemos’ de una inmensa variedad de actores armados en el escenario sirio. Y, cuanto más tiempo pasa, más brutalidad ejercen unos y otros.

Pero, por ser el Gobierno, por la represión histórica y actual, por negarse al diálogo, etc. es más que evidente e innegable la responsabilidad principal del régimen en la situación actual.

“¿Qué tiene que ver el islamismo en todo esto?”

Hace poco celebrábamos 50 años del mítico discurso de Martin Luther King, un activista por los derechos civiles y, además, clérigo de la Iglesia Bautista. Pues bien, entre los grupos más extremistas y racistas contra la población negra, había gente creyente y también clérigos en activo. Sí, ser cristiano tendría que significar mucho. Pero, en la práctica, tanto en el antiracismo más ilustrado como en el racismo más primitivo ha habido quien ha justificado lo que hacían con la fe cristiana.

No sé porque cuando hablamos de los ‘musulmanes’ no lo tenemos presente: ¡también hay una increíble diversidad dentro del islam!

Hay quién, de forma simplista, ha dicho: si cae al-Asad ganarán los integristas. Bien, efectivamente, Arabia Saudita -uno de los países más integristas- está apoyando a los grupos opositores de matriz salafista. Además, están los grupos vinculados a Al Qaeda. Pero Irán, otro peso pesado del integrismo, en este caso chiita, apoya al régimen. Vaya, de integrismo, aunque sea de ramas diferentes dentro del islam, encontramos en los dos bandos. Y si entramos en los juegos de los diversos países del mundo árabe y musulmán y de los movimientos organizados dentro del islam político sobre el tema sirio, vemos que -como tantas otras veces en tantos otros sitios- además de filiaciones y lógicas coherentes, también pesa una lógica de poder.

“¡Ya tenemos una nueva guerra imperialista!”

El imperialismo, la actuación por la cual unos Estados quieren controlar el devenir de otros para su propio provecho (político, económico, geoestratégico, etc.), existe y ha sido ampliamente practicado, entre otros, por algunos de los gobiernos que podrían iniciar el ataque sobre Siria (y por cierto, también por algunos de los que apoyan el régimen).

Ahora bien, llevamos más de 2 años así. En fin, una voluntad ‘imperialista’ se hubiera esforzado a hacer algo un poco antes… En todo caso, toda persona leída sabe que Obama tenía escaso interés en entrar en este conflicto. Si lo acaba haciendo es más porque se ve forzado a hacer algo que no porque tenga un interés real. No entiendo que casi nadie destaque que, cuando Obama dijo aquello de las armas químicas como línea roja, más que una amenaza al régimen le estaba dando carta blanca: ‘haz lo que quieras mientras no te pases‘. Y, ahora, es prisionero de sus palabras. De hecho, durante estos dos años Obama siempre se manifestó muy escéptico y distante cuándo otros estados reclamaban una acción militar o pedían armar a la oposición.

¿Que cada país tiene su criterio y preferencias sobre cómo querría que fuera el gobierno de Siria? Sí. Dependiendo de quien haya, algunas cosas serán de una manera u otra, está claro. Y, obviamente, Estados Unidos tiene sus intereses en la zona, sus aliados preferenciales y sus querencias sobre quién prefiere en el poder en cada país. Pero, cuidado de repetir clichés sin analizar la realidad concreta: son muchos los analistas en Estados Unidos que sufren por lo que puede venir después de echar al-Asad. La experiencia egipcia y libia, sin ir más lejos, da mucho miedo a los gestores del establishment. En cuanto a la intervención militar, Estados Unidos ha recibido más presión exterior (de Arabia Saudí, Catar, Turquía o Israel) que no interior o de países occidentales.

En cualquier caso, y si alguien se quiere poner a señalar influencias externas, que no se deje a nadie. Rusia tiene mucha responsabilidad en la situación actual. En todos los foros internacionales siempre ha evitado la crítica a Siria y, así, le ha salvado de muchas condenas. Al-Asad ha actuado cómo ha actuado sabiendo que disponía del paraguas ruso, no un país insignificante ni pequeño, sino una potencia con derecho a veto en el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas. ¿Cómo hubieran ido las cosas si Siria hubiera tenido claro que no tenía ningún apoyo significativo?

“¿Servirá la intervención militar? ¿Será útil?”

Una guerra siempre es un fracaso. Y un desastre. Poner más gasolina al fuego es añadir más posibilidades de desastre. Más posibilidades de implicar a más actores. De extender la mecha. Cosa que, en el caso de Siria, y en su contexto, no es nada despreciable. De intervenciones quirúrgicas que lo solucionan todo rápidamente y que no provocan daños colaterales, sólo sabemos por las películas. En la realidad, suelen añadir más muertos y dolor, incluso entre los que ‘pretendes’ proteger.

Diseñar un ataque, iniciar una acción militar y ejecutar unos bombardeos para defender una población que está sufriendo bombardeos y ataques, no acaba de parecer ni demasiado sólido ni demasiado coherente. No, las guerras nunca son humanitarias.

Después, claro, está el tema de la credibilidad. Para muchos, parece un tema moral menor. Pero en momentos críticos como estos, es cuando se ve su importancia: algunos de los principales exportadores de armas, algunos de los estados que más acciones armadas innecesarias han cometido, que más dictadores han ayudado a mantener o, directamente, a instaurar (cargándose gobiernos democráticos), ¿pueden pedir que el mundo les crea cuándo quieren hacer una ‘guerra humanitaria’? En política, y en la vida, tener un poco de credibilidad y coherencia es necesario para obtener un aval.

En cualquier caso, quién desee una intervención militar para poner fin al horror en Siria debería no llevarse a engaño: Obama y Hollande han dicho por activa y por pasiva que quieren dar un toque de atención al régimen (por el uso de armas químicas) no deponerlo.

“¿Había, hay, una salida diplomática?”

Evidentemente. Siempre la hay. De conferencias internacionales, espacios de negociación, exploraciones para buscar soluciones al conflicto, etc. ha habido poca cosa y ejecutada con poca convicción. Comparado con el esfuerzo que se ha hecho, a ambos lados, para facilitar y engordar el conflicto con más armas, es bien poco. Algunos países importantes no han tenido mucha voluntad de resolverlo, pero esto no hace buena ni inevitable la intervención militar: esto hace evidente la carencia absoluta de responsabilidad de buena parte de los Estados.

Efectivamente. Cuanto más se tarda en actuar, más difícil se hace todo y más desesperación hay. Es lo que nos pasa ahora con Siria. Lo que ha pasado hace poco con Malí. Lo que pasó con Libia. Y con Irak. Y en Afganistán. Y en los Balcanes, etc. Sinceramente, no es serio hacerlo sistemáticamente todo mal y, después, decir que lo único que podemos hacer es bombardear.

Todos los países implicados en el conflicto deberían comprometerse activamente a:

a) Dejar de alimentar la guerra (dejando de entrenar, armar y facilitar)

b) Dejar de fomentar la entrada de actores armados externos que dificultan la negociación interna

c) Forzar al régimen a asumir la salida de al-Asad, aceptar un gobierno de transición y la convocatoria de elecciones

d) Presionar a los varios grupos opositores a asumir un pacto como éste que quizás no sería todo lo que desean pero sería lo más viable

“Pero, en el fondo, ¿podemos evitar las guerras?”

Las guerras pueden evitarse si se toman las decisiones y se crean las estructuras adecuadas. Dicho de otro modo: no sabemos si la humanidad es capaz de ahorrarse las guerras, pero es muy evidente que con las políticas que se hacen facilitamos enormemente su existencia.

Si queremos la paz, ¿tiene lógica que el gasto militar mundial sea de 1,75 billones de dólares? ¿Hace falta recordar que, hasta hace 4 meses, no se había aprobado el primer tratado que regula mundialmente el comercio de las armas y que todavía tiene que entrar en vigor? ¿Somos conscientes de que el desarrollo de los sistemas de protección de los derechos humanos y de garantías jurídicas internacionales es aún muy incipiente? ¿Acaso ignoramos que la injusticia y la desigualdad económicas son realidades que definen nuestro mundo? ¿Sabemos que dejamos pudrir buena parte de los conflictos hasta que nos estallan en la cara? ¿Hemos olvidado que, hasta hace cuatro días, muchos gobiernos democráticos apoyaban explícitamente a dictaduras tiránicas? ¿Tenemos presente que muchos Estados, centros de análisis, ámbitos de docencia, gabinetes y asesores destierran los valores en la política exterior y alaban el ‘realismo’ (que quiere decir, ‘justificamos las barbaridades que haga falta para defender nuestros intereses’)?

En fin, tenemos un mundo hecho un desastre. Pero si hay voluntad ciudadana y política para que sea diferente, las cosas pueden ser diferentes. Eso sí: hace falta voluntad política. Y hace falta reacción ciudadana, imprescindible, para que acabe habiendo voluntad política de situar la paz, los derechos humanos y la justicia en el centro de la acción política y no como elemento ornamental decorativo.





Patiment, complicitat, confiança: vuit impressions sobre Egipte

23 08 2013

egipteQui coneix i estima Egipte, qui en valora l’impacte que té per al conjunt del món àrab, qui s’ha sentit còmplice de les persones que, allí, porten molts anys exigint justícia i llibertat, pateix.

Des del patiment, la complicitat i una serena confiança, escric aquestes impressions:

1. Tot és complicat i res és fàcil: ‘idealment’ hauria d’haver guanyat les eleccions un reformista; ‘idealment’ les mobilitzacions ciutadanes no haurien d’anar de bracet dels militars, i així, un llarg etcètera. Però ha anat com ha anat. I això no pot ser motiu per al desànim ni per a la paràlisi. Entre altres coses, perquè gairebé sempre i a tot arreu, les coses no van com haurien d’anar.

2. No podem obviar el que durant els dos darrers anys potser no s’ha acabat d’apreciar: el poderós exèrcit egipci ha estat sempre al darrere de tot. Va negar-se a atacar la població quan Mubàrak així ho pretenia, va ser clau en la seva defenestració (un altre cop d’estat), va fer diversos intents de condicionar la transició a la democràcia i ha estat decisiu en la fi de Mursi.

3. Els Estats Units i Israel se senten més còmodes amb l’exèrcit que no pas amb el govern apadrinat pels Germans Musulmans (GGMM). Però concloure, com fan alguns analistes i activistes, que el cop de juliol ha estat teledirigit per Occident és un error. A Egipte, sectors revolucionaris del 2011 i sectors moderats han donat suport al cop d’estat. I, recordem-ho, s’ha mobilitzat més gent contra Mursi que contra Mubàrak. Els EUA i Israel s’aprofiten d’aquestes condicions? Sí. Les han creat? No. Si fos per ells, senzillament Mubàrak encara hi seria.

4. Compte amb el parany “islamisme versus democràcia”. A Egipte va néixer l’islamisme polític (de fet, els GGMM, en són la primera organització política). També a Egipte va veure el naixement del nacionalisme panàrab, amb voluntats progressistes i un objectiu de separar Estat i religió. Aquesta tensió sempre ha existit al món àrab i de forma significativa a Egipte.

Però no ens confonguem: no som, només, davant d’això com alguns pretenen fer-nos creure. Com ubicar, sinó, que hi hagi sectors islamistes -molt més estrictes que els GGMM- donant, inicialment, suport al cop d’estat? Com entendre sinó que el règim d’Aràbia Saudita, un dels més estrictes i integristes, estigui més content amb els militars que amb el GGMM?

5. És imprescindible deixar clar que no tothom és proMursi o proExèrcit. Tot i que no podem negar que hi ha molt activisme ‘Tahrir’ que s’ha situat al costat dels militars, hi ha un tercer espai. En aquest sentit, val la pena mirar-se el mapa d’actors elaborat pel periodista Griffin Paul Jackson (i agraeixo al Nicolás Valle la pista), aquesta entrevista que el periodista Ricard González ha fet a un activista i blocaire o el comunicat d’organitzacions egípcies pels Drets Humans on denuncien la violència dels militars i dels GGMM.

6. La democràcia no és perillosa. Quan la primavera àrab va esclatar, molta gent a Occident se’n va alegrar. Alguns, però, estaven incòmodes: els que, tot i embolcallar-se amb la paraula llibertat, en la pràctica havien acabat defensant règims criminals quan això convenia als seus interessos estratègics (nacionals o econòmics).

L’expresident espanyol José María Aznar, en una conferència el mes d’abril de 2011 a Nova York, va insinuar que Occident no deixés caure als seus amics, en referència a Mubàrak i Ben Ali. Henry A. Kissinger, exsecretari d’Estat nord-americà i un dels exponents de les barbaritats comeses en nom de la ‘realpolitik’, alertava sobre les alegries prodemocràtiques i, amb inquietud, es preguntava: ‘¿La reconstrucció democràtica sustituirà als interessos nacionals com a estrella polar de la política nordamericana al Pròxim Orient?’

Molts neocons deien amb la boca petita que la democràcia al món àrab era un experiment de conseqüències imprevisibles i perilloses. Aquests dies he tornat a sentir aquesta música… Si us plau, no hi caiguem: construir i consolidar una democràcia no és fàcil però mai és un perill.

7. Una transició democràtica, no es fa en 4 dies: no podem pretendre que la democràcia a Egipte sigui bufar i fer ampolles. No podem llençar la tovallola per aquestes dificultats. Ni tenim dret a dir que no funcionarà. A l’Estat espanyol, després de quasi 40 anys, les llacunes i misèries del sistema democràtic són a la vista de tothom. A la Gran Bretanya, bressol de la democràcia occidental, acaben de retenir 9 hores la parella d’un periodista incòmode sense cap motiu (i sense cap vergonya). Compte a exigir puresa als altres quan a casa nostra fem el que fem.

8. Malgrat tot, es va fent camí: la pobresa, les vulneracions de drets humans, la brutal repressió (la de Mubàrak, la del primer govern dirigit pels militars, la de Mursi, la d’ara: en això hi ha hagut una espantosa continuïtat) són dures realitats. Però no oblidem una gran veritat, enormement positiva: si Mubàrak va caure, si la primera transició tutelada pels militars va acabar amb eleccions, si el govern Mursi ha caigut, és per la mobilització ciutadana. Molta gent a Egipte s’ha empoderat i això és una actiu guanyat. No sabem quin serà el futur d’Egipte, el paper de les potències regionals i globals, l’actitud de l’exèrcit, la capacitat de les forces polítiques de gestionar el present i el futur immediat, etc. Però sí sabem una cosa: que una part important de la ciutadania egípcia no acceptarà qualsevol cosa. I, això, els militars també ho saben.





L’hora de Palestina

23 09 2011

L’etern conflicte entre Israel i Palestina ha vist avui un moment històric.

Després d’anys de negociacions dilatades i frustrants, l’Autoritat Nacional Palestina ha decidit reclamar, per boca del seu president Mahmud Abbas, el reconeixement com a Estat a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Alguns consideren que això és tirar pel dret i esfondrar el diàleg. Però, més enllà dels evidents i nombrosos errors de la part palestina, cap observador neutral pot negar que l’actual govern israelià no mostra cap interès en fer fructificar unes negociacions de pau que portin a la coexistència pacífica de dos estats: un de palestí i un d’israelià. La continuada política de fer assentaments en els territoris ocupats palestins n’és la més palpable de les proves.

Abbas ha fet un discurs sensat: moderat en l’ambició (reclamant les fronteres del 1967 en el fons s’està acceptant part del que Israel va conquerir), correcte en les formes, contundent en la crítica a l’ocupació, desmarcant-se de tota violència, amb la mà estesa cap a Israel i la seva gent per a negociar la pau, i exigent en la demanda de llibertat per al poble palestí.

En la resposta immediata de Netanyahu a la mateixa Assemblea, instants després, ha dit coses lògiques (Israel necessita evidències en seguretat del seu Estat per a poder avançar), ha furgat en les ferides palestines (la divisió interna i el paper de Hamàs), ha fugit d’estudi (parlant dels perills de l’islamisme radical) i ha usat un to més conciliador que altres vegades (explicitant que vol fer la pau amb els palestins). Però, el seu problema, és la credibilitat: tot això no casa amb la política implacable de continuar ocupant, colonitzant i militaritzant el territori palestí sabent, és clar, que com més temps passi més inviable es presentarà la seva desocupació o descolonització.

És més que probable que la demanda d’Abbas no tingui aplicabilitat. Però, amb el gest d’avui, la pilota passa a una comunitat internacional que ha fracassat durant més de 60 anys en la solució d’un conflicte progressivament més difícil, enquistat, desesperant i profundament angoixant per a la gent que el pateix.

És l’hora de Palestina però, sobretot, és l’hora de no desaprofitar, una vegada més, una minsa però esperançadora opció de pau, per a totes les israelianes i els israelians i per a totes les palestines i els palestins.





La Pau? Tocar de peus a terra amb valentia

7 11 2010

Les persones som capaces del pitjor i del millor. I així anem fent…

En un conflicte com l’israeliano-palestí s’han vist moltes brutalitats. Però també en podem treure magnífics exemples de resistència a la barbàrie i la violència quan, tot, t’hi convida.

La setmana passada es va presentar a Barcelona, de la mà de l’IEMed i l’ICIP, una iniciativa valenta i radical. La Carme Suñé, que hi era, n’ha fet un molt bon apunt. Ahir, Eduard Fernàndez publicava aquesta imprescindible entrevista al Diari AVUI.

Una iniciativa que val la pena. I que, a més, fa pensar en els tòpics que moltes i molts van repetint sobre la pau: que és una opció estètica, que no toca de peus a terra, que és un desig de gent mel·líflua i somiatruites, bla bla bla…

Doncs bé, aquí tenim en Nir i en Mazen. Tots dos familiars de víctimes d’un conflicte llarg, dur i sagnant. Quan el més fàcil seria dedicar-se al lament o fomentar l’odi cap a l’altre, opten per construir conjuntament ponts de pau. No només mantenen la serenitat, sinó que a més diuen coses molt sensates.

La solució d’aquest conflicte, passa òbviament per concretar moltes decisions polítiques que no s’estan prenent. Però, també, per trencar l’abisme entre les dues comunitats: tant farcit de prejudicis com mancat de relacions i confiança.

El ‘Parents Circle – Families Forum‘ fa una magnífica feina en aquest sentit. Res a veure amb la ingenuïtat celestial amb la que alguns encara confonen el treball per la pau.





Negar l’existència de Palestina

26 09 2010

Netanyahu ha decidit no prorrogar la moratòria per a la construcció de més assentaments a Cisjordània (no sé si cal recordar-ho, però Cisjordània és territori palestí en el sentit més ‘mínim i restringit’ que pugui donar-se-li al concepte de territori palestí). Una decisió que, no per esperada, deixa de ser molt preocupant.

En el conflicte palestino-israelià, sempre he cregut que no s’ha d’estigmatitzar prèviament els actors per la seva identitat sinó analitzar en quina mesura les seves polítiques i decisions afavoreixen la pau o la impedeixen. És la idea de fons que vaig expressar en l’article ‘Propalestins? Proisraelians? Per la pau!‘.

La decisió de construir més assentaments (per a qui estigui poc posat en el tema, recomano aquest apunt de Ramón Lobo i aquest vídeo de Vicent Partal) en territori palestí és, clarament, una política que va contra la pau. La impossibilita avui i la fa inviable per a demà.

Sense compartir-ho, es podria entendre que en clau negociadora Israel no acceptés recular sobre les conquestes realitzades fins ara a canvi d’obtenir garanties en seguretat. Però, permetre més assentaments (o ampliar-ne els existents, és un matís ben irrellevant) és senzillament evidenciar que l’actual govern israelià i les forces polítiques i religioses que li donen suport no es creuen la idea dels 2 estats coexistint pacíficament i segura. Perquè, sinó, construir en un territori que segons totes les resolucions de les Nacions Unides i segons les proclames formals del mateix govern israelià, tard o d’hora hauria de deixar?

Sovint s’acusa a Hamàs i altres forces islamistes palestines d’intransigència en no acceptar l’existència d’Israel i que, en fer-ho, fan més impossible un escenari de pau. És ben cert. Però també caldria tenir clar que la política de fer més assentaments jueus en territori ocupat palestí representa, en la pràctica, negar l’existència de Palestina.