Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.

Primeros sentimientos y pensamientos

(Post publicat a la web ‘Proceso de paz‘ de Lokarri el 21 d’Octubre de 2011)

Si siempre he agradecido la ventana que me han ofrecido las amigas y amigos de Lokarri para dialogar sobre el qué, el como y el cuándo de un proceso que nos pudiera llevar al fin de la violencia y a la construcción de la paz, la oportunidad que me ofrecen hoy me parece casi terapéutica.

Ayer, al cabo de poco de la noticia de ETA, sentí la necesidad imperiosa de dirigirme a toda la gente que conozco y quiero de este país. Curiosamente, con algunas y algunos había hablado precisamente ayer. Con otras y otros, después del anuncio, nos ‘abrazamos’ por varias vías tecnológicas. Y sentí esa necesidad, y la siento aún hoy por la mañana, por dos razones.

La primera, claro, por amistad y afecto: sé que muchas y muchos de ellos han sufrido. A veces, los zarpazos de la violencia y la intolerancia. Otras, el ostracismo y el vacío. Algunas otras, la invisibilidad y la frustración por no poder defender sus proyectos políticos. También, una represión que se llevaba por delante derechos y libertades. Casi siempre, la desazón y la desesperanza. Pero, aún así, han seguido trabajando, impulsando, perseverando, confiando en que, finalmente, lo que ayer empezó a pasar, era posible. Mi primer pensamiento fue para todas y todos ellos.

La segunda, menos obvia, pero que me apetece especialmente destacar. Los esfuerzos que han hecho posible el inicio de este proceso de paz, son inmensos, diversos y, aunque probablemente no siempre convergentes, todos, al final, han sumado. Pero, como los medios de comunicación destacan principalmente a la clase política e institucional, yo quiero y encuentro necesario destacar a la gente honesta y libre que ha trabajado por la paz durante todos estos años. A veces desde una primera línea. La mayoría de las veces, desde el anonimato. Sobreponiéndose a las risas de desaprobación de los cínicos, superando la desesperanza de los alicaídos, enfrentándose a los embates de la realidad.

Me atrevo a decir que este capital humano es uno de los fundamentos más sólidos y firmes con los que puede contar el futuro de este, vuestro –y un poco mío- país.

Un fuerte abrazo.

L’adéu d’ETA o com l’eforç tenaç fructifica

Podríem analitzar el comunicat. Avaluar el moment del conflicte. Fer prospectiva. Definir escenaris. Plantejar opcions. Explorar camins. Podríem recordar també tota la gent que durant aquests 2 anys ha estat ridiculitzant tots els intents que, de cop, prenen sentit. Però, no. Podria, però no ho faré.

De fet, no podria. Estic massa colpit per l’emoció.

Ara, sento la necessitat de recordar molta de la gent que he estimat i estimo del País Basc. Gent que ha patit brutalment: la violència, el dolor, la por, l’ostracisme, el buit, la incomprensió, la tremenda polarització. Gent que, des de diversos llocs, amb perspectives diferentes, i malgrat totes les enormes dificultats, crítiques i desconfiances, han fet la seva feina, han posat el seu esforç i han canalitzat la seva il·lusió per tal que, algun dia, avui, aquest somni esdevingués realitat.

Perquè, no en tinguem cap dubte: l’eforç tenaç -i sovint callat- de molta d’aquesta gent és el que realment ha fet possible que ETA, finalment, hagi dit adéu a la violència.

A totes elles i ells, una immensa abraçada.

Malgrat tot, avui és un gran dia.

Bateragune: una sentència incomprensible i grotesca

El tema basc és dur: inevitablement, fa referència a assassinats, morts, ferits, represaliats, familiars, torturats, il·legalitzacions… Molt dolor i molts greuges. A més de dur, sol ser complicat intervenir-hi: la simplificació sol ser proporcional al grau de tensió existent. Fàcilment es cau en trinxeres i sinó et situes clarament en una de les dues, reps pels dos cantons.

Però malgrat que és dur i no ès facil, les coses que són òbvies cal dir-les.

En fi, tot això ve a tomb per la sentència del cas Bateragune: l’Audiència Nacional condemna, entre altres, a Arnaldo Otegui a 10 anys de presó per voler reconstruir Batasuna, tot liderant i seguint una estratègia d’ETA.

La meva simpatia per Analdo Otegui és escassa. Molt escassa. Però la sentència és jurídicament grotesca, políticament estúpida i socialment incomprensible:

. jurídicament grotesca: clar que Arnaldo Otegui forma part de Batasuna i que impulsava Bateragune, això és una novetat? Condemnar-lo pel fet de ‘ser-hi’ és rídicul. La qüestió és dilucidar quin paper hi jugava, què hi feia i què hi aportava: estava fent feina a favor de les vies polítiques i del cessament de la violència o volia que hi haguessin més atemptats, morts i ferits?

. políticament estúpida: quan ETA ha fet passos inèdits, quan l’esquerra abertzale ha fet pronunciaments públics contundents contra la violència com mai abans s’havia vist, quan Brian Currin i altres mediadors internacionals actuen de facilitadors i vetlladors per tal que l’abandonament de les armes pugui ser verificat i el procés de pau pugui consolidar-se, quan ens trobem en un context de final clar de la violència (fins i tot els episodis de ‘kale borroka’ han desaparegut tal com reconeixia el govern basc) i quan és de vital importància endreçar i ordenar tot aquest final… aquesta condemna pot complicar, enrarir i dificultar la possibilitat de consolidar la pau al País Basc.

. socialment incomprensible: de ben segur, Otegui no és la persona més estimada al País Basc i encara menys a la resta de l’Estat. Però només un cec o un ignorant no sap que Otegui ha estat una peça clau en la transició de l’esquerra abertzale de la submissió a la violència a la seva crítica pública. Podem debatre quin grau d’aquest viratge és convençut i quin fruit del pragmatisme davant les circumstàncies. Però això és ben igual: allò important és que, finalment, l’esquerra abertzale hagi assumit el lideratge i s’hagi autodeterminat de l’estratègia violenta marcada per ETA.

Crec que és molta la gent que això ho té clar i, per tant, és molta la gent que avui no entendrà res.

Después de las elecciones, ¿más cerca de la paz?

(post publicat al bloc ‘Proceso de paz‘ de Lokarri)

Hace tiempo que parece claro que ETA y su opción por la violencia están caducadas, totalmente fuera de lugar. Es un buen signo de que el proceso de paz, incipiente y precario, avanza. Y de que hay conquistas sociales –el rechazo a la violencia- que parecen definitivamente ganadas.

El resultado de las recientes elecciones consolida más este escenario: de hecho, diría que el protagonismo de ETA ha sido de los más bajos de entre las elecciones habidas hasta ahora. Como debe ser, claro está.

Es más: Bildu ha obtenido un espectacular resultado precisamente cuándo la izquierda abertzale vinculada a ETA ha explicitado de forma clara su rechazo a la violencia. Cuándo, en el fondo, ha aparecido realmente como un actor político autónomo. Es interesante destacarlo: el gran poder que hoy tiene la izquierda abertzale surge directamente del empoderamiento, de la emancipación y de la autodeterminación que finalmente se ha atrevido a ejercer frente al liderazgo de ETA.

¿Son estos resultados un espaldarazo a las opciones de paz en el País Vasco? Sin duda, lo es que se hayan realizado sin la existencia y amenaza de asesinatos o atentados. Lo es, también, que la sensibilidad que representa la izquierda abertzale oficial haya podido estar presente.

En cualquier caso, para Bildu, es un momento clave. Hasta hace cuatro días, peleaban para que la sensibilidad ideológica que representaban tuviera voz y presencia en las instituciones. De la noche a la mañana, se encuentran con que van a gestionar ayuntamientos y deberán estar al servicio de toda la comunidad. Un gran reto. Y una gran responsabilidad.

Es evidente que así como hay vascos y vascas que han vivido con euforia los buenos resultados electorales de Bildu, hay otras vascas y vascos que lo han vivido con estupor y miedo. Y esa es la gran tarea de toda la gente que pase a asumir tareas institucionales con este nuevo proyecto: construir un futuro sobre nuevas bases y no ojear hacia prácticas antiguas execrables. Que los ayuntamientos con Bildu al frente se encuentren entre los más activamente comprometidos con el respeto a los derechos humanos y la cultura de paz y con el rechazo a opciones violentas y amenazadoras constituiría un paso fundamental más hacia la plena pacificación y normalización del País Vasco.

Més a prop del final

Avui és un dia important al País Basc en el decisiu camí cap a la pacificació i la normalització. L’esquerra abertzale presentarà (en el context d’una llarga llista de gestos) el seu nou projecte on deixa clar que ni vol ni creu ni es recolza en la violència. Un avenç impressionant. Per acompanyar aquest pas, recupero aquest article que em van demanar fa unes setmanes des de Catalunya Cristiana.

(article publicat a Catalunya Cristiana, 30 de Gener 2011)

Al voltant dels darrers moviments de l’esquerra abertzale i dels comunicats emesos per ETA, s’han fet algunes anàlisis massa interessades. Són lícites sí, però també parcials.

Per la meva part, parlaré des d’una opció de compromís amb la pau i d’un mínim coneixement de la realitat del País Basc. I què podem dir des d’aquesta perspectiva? Unes quantes coses:

En primer lloc, ETA es troba més afeblida que mai i, malgrat els dubtes i les resistències, sembla començar a entendre que no té cap altra opció que encaminar-se cap a la seva desaparició.

En segon lloc: el més òptim és que ETA s’apunti al procés i, així, tancar ordenadament el final de la violència. Amb tot, si ETA no s’hi acabés apuntant, l’esquerra abertzale oficial (la dissident, Aralar, ja fa temps que ho va dir) ha dit prou. Bé, ja fa temps que ho ve dient però ara ningú pot negar-ho. Alguns per convenciment i altres per estratègia, els hereus de Batasuna creuen que el temps dels cotxes bomba i els atemptats, ha d’acabar. I això és un pas de gegant.

En tercer lloc, cal dir que les excepcions democràtiques són, això, excepcions. Més enllà del debat sobre la utilitat o no d’algunes mesures com la il·legalització de forces polítiques, el que ningú pot posar en dubte és que són mesures absolutament excepcionals. I no es poden allargar en el temps i en el concepte sense caure en serioses limitacions democràtiques.

Finalment: els governs, els partits polítics i els mitjans de comunicació tenen tot el dret de ser durs i desconfiar d’ETA. Però, també tenen el deure d’aprofitar i estimular les opcions de pau que s’entreveuen, no pas de frenar-les.

En resum, som més a prop del final de la violència política al País Basc. I això és magnífic.

La pau és possible, també al País Basc

I bé. Ja fa molts mesos que s’estava coent un procés important al País Basc (‘Practicant la pau‘) i uns quants que ETA va començar a donar senyals de resposta, encara que fos tímidament. També vam advertir que hi ha qui feia, i faria, massa teatre.

I les coses avancen. Avui ETA ha fet un comunicat important tot recollint i responent a les demandes populars, internacionals i del seu propi sector polític.

Alegrem-nos-en i posem-nos a treballar perquè acabi bé. No ens podem permetre cap fracàs més.

De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.

Abordar conflictes des d’una ètica noviolenta

Després de molts anys d’activisme a primera línea en Jonan Fernández continua fent feina a Baketik. Però també porta un temps donant sortida a moltes reflexions, idees i perspectives que ha anat conreant durant tot aquest temps. De fet, ja té tres llibres publicats (el tercer, ben recent).

Trobo que ‘Vivir y convivir: cuatro aprendizajes básicos‘ és un magnífic llibre. Ho és per a la gent ficada en temes d’educació per la pau i en resolució de conflictes. Però també ho és per a totes aquelles persones interessades en el canvi social i, m’atreviria a dir, és un llibre interessant per a qualsevol persona.

En Jonan, és prou sabut, ha fet una important evolució. Però més enllà d’una mirada una xic reduccionista que sempre destaca el mateix (d’Herri Batasuna a treballar per la pau!) jo em quedo amb una altra viatge: el que li he conegut de més a prop. Un viatge que comença amb el seu treball a Elkarri, l’any 1992, on mira d’explorar i cercar un espai de solucions dialogades al conflicte basc i que continua, ara, amb l’aprofundiment d’eines i visions per tal d’abordar els conflictes (tots: personals i col·lectius) des d’una postura ètica i noviolenta.

Al llibre, en Jonan s’hi deixa la pell:  molts passatges són incomprensibles sense tenir en compte el seu itinerari vital i la seva evolució. I això fa que el llibre sigui molt més interessant: perquè el text és ple d’intensitat, veracitat i honestedat.

Deshaciendo entuertos

(post para el Blog ‘Proceso de paz‘ de Lokarri)

No es algo nuevo, pero últimamente lo percibo con más intensidad. Me refiero a una confusión sobre las estrategias para terminar con la violencia en el País Vasco y la cercanía o no a ETA.

Por muchas cosas afirmadas, publicadas y difundidas, parece que hubiera dos sectores: uno, crítico con la violencia pero que en el fondo es ‘cercano’ a ETA y, por ello, pide un final pactado de la violencia, y, otro, radicalmente distante de ETA que, obviamente, no apuesta por el diálogo y sólo contempla, simple y llanamente, su derrota.

Como todo tópico tiene su parte de verdad. Evidentemente, gente cercana a ETA preferirá un proceso en el cuál ETA tenga su protagonismo y espacio y, por el contrario, gente que desprecia profundamente a ETA se sentirá más a gusto con una perspectiva de ‘vencerla’.

Pero hay otra gente (es mi caso, y quiero creer que el de mucha otra gente en el País Vasco, en Catalunya y en el conjunto del Estado español) que se mueve en otro parámetro.

Veamos: si ETA y todos los sectores que le dan apoyo moral, técnico o político se dieran cuenta esta misma noche que la violencia política no solo es absurda sino que además inflinge un dolor inaceptable y mañana se dejaran de grandilocuencia vacía y asumieran el grave error de su apuesta violenta, personalmente me sentiría plenamente satisfecho.

El problema es que es altamente improbable que esto suceda. Pero además, sabemos que incluso en el óptimo escenario actual de un incipiente proceso de paz (Declaración de Bruselas, paso adelante y valiente de la izquierda abertzale descartando la violencia, comunicados de ETA dónde se declara abierta a terminar con su actividad, etc.), ni que sea por experiencia comparada con otros procesos y situaciones, hay algunos elementos a tener en cuenta:

1. Que toda ‘institución’ (también, un grupo armado fuera de la legalidad) tiende a perpetuarse y difícilmente se ‘suicidará’ sin alicientes, estímulos y contextos adecuados para que lo haga.

2. Que en todo proceso de paz incipiente, tan importante que lo que ha permitido vislumbrar un final de la violencia es que se pueda completar esa final con éxito, evitando crisis o disidencias que puedan permitir el resurgir de la violencia.

3. Que un final pactado y negociado de un ciclo de violencia política es la mejor base para afrontar con garantías un apasionante pero también durísimo reto: construir unas nuevas bases compartidas para la convivencia con la terrible dificultad de integrar en una misma comunidad a personas que han sufrido la violencia y personas que la han ejercido.

Por todo ello, fuera del tópico debate –‘comprensivos con ETA que apuestan por el diálogo’ versus ‘críticos con la violencia que apuestan por el fin de ETA’- creo que hay una tercera apuesta: los categóricamente convencidos, ética e ideológicamente que la violencia es inaceptable e intolerable pero que tienen claro que la mejor manera de pensar en un futuro sin violencia política es poder conseguir un final pactado, organizado y consensuado de la violencia entre todos los actores que han participado y sufrido esa violencia.