Hessel, icona ètica de la indignació

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).

Quatre obvietats sobre la ‘corrupció nostrada’

A vegades, observo desconcertat alguns debats que tenim. Ara mateix, hi ha sobiranistes discutint sobre si la corrupció surt perquè hi és o perquè la fa sortir qui vol frenar el sobiranisme. Més enllà, gent antisobiranista conclou que a Catalunya hi ha corrupció, precisament, per culpa del nacionalisme que ens ‘ofega’. Finalment, trobem els que baixen de l’hort i anhelen tornar a un oasi… que ni existeix, ni mai ha existit.

Podem ser un xic seriosos? Diria que no és tant difícil… Vejam:

1. Catalunya és un país que té coses exportables i coses que no. No estem per sobre del bé i del mal: amb diferències, matisos i especificitats pròpies, és clar, tenim les mateixes possibilitats d’excel·lir o de ser lamentables que els altres. Ni més, ni menys.

2. Quan així han conclòs que feia falta en la defensa dels seus interessos, molts governs han activat mecanismes que van més enllà de la legalitat. La història, i el present, ens en mostra massa exemples malauradament. Vista la grollera reacció del Govern espanyol davant l’aposta sobiranista, no és descartable pensar que en les parts fosques dels aparells d’estat s’estiguin activant estratègies poc defensables públicament a fi de frenar el sobiranisme.

3. Només la merda que no existeix no pot ser mostrada, remenada o augmentada. La millor manera d’evitar que algú airegi o exageri casos de corrupció urbanística, de favors a empresaris, d’escoltes il·legals, d’enriquiments personals il·lícits, de desviament de diner públic a estructures de partit, etc. és no fent-los.

4. Tot projecte que vulgui engrescar la gent ha de ser radical en termes democràtics i capaç d’aguantar el contrast de la transparència. Potser tot això, abans, era una qüestió de pulcritud ètica. Ara, tal com està el pati, és una qüestió de viabilitat. És de sentit comú que enmig d’una crisi brutal i de precarietats de tota mena la gent es negui a aplaudir grotescos espectacles on alguns forcen les regles de joc per a enriquir-se descaradament a costa dels recursos de tots.

Oi que tot això que dic és obvi? Doncs deixem de perdre el temps i dediquem-nos a la feina principal: la construcció d’un país més net, transparent, democràtic, just i lliure.

Per més insensible que sigui un poder, no és immune a una gran mobilització

Que el PP hagi votat finalment a favor d’acceptar a tràmit la ILP contra els desnonaments, revela que:

1. el PP no es vol suïcidar (encara)

2. la PAH ha fet molt bona feina

I ens deixa una magnífica lliçó: per més insensible que sigui un poder polític, no és immune a una gran mobilització ciutadana.

Prenguem-ne bona nota.

‘Si volem els millors, els polítics han de cobrar més!’

En Duran ho ha dit avui: que els sous dels polítics són insuficients i haurien d’estar més ben retribuïts.

No ens quedem en que ho diu en Duran perquè, darrerament, s’ha anat convertint en un personatge antipàtic i, per tant, és fàcil fer-ne crítica. Fa anys que sento aquest argument -encara que sigui en privat- a molts polítics, periodistes, analistes i, fins i tot, a algunes persones crítiques i alternatives.

Deixem de banda, per tant, qui ho diu: constatem que es diu. Deixem, també, el tema numèric: 75.000 o 100.000 euros són xifres potents. I sembla difícilment defensable afirmar que són baixes. Però no ens quedem en xifres, anem al més important: la qüestió de fons -i els valors que revela- que hi ha al darrere d’aquest argument.

Quan es diu que els polítics haurien de cobrar més s’argumenta perquè es vol que els ‘millors’ professionals treballin a la política. I, es considera, si els sous públics són baixos respecte a l’empresa privada, els ‘bons’ sempre acabaran anant a la privada, i al servei públic només hi aniran els justets.

Sí? Vejam, perquè aquí hi ha alguns salts mortals.

En primer lloc, això és suposar que la gent es mou, a l’hora d’escollir una feina, per un sol o principal criteri: el sou.

És un argument molt fràgil. No cal filosofar ni posar-se puretes. Simplement constatar la realitat: hi ha molta gent que, a l’hora d’escollir feina, pensa en molts altres criteris a més dels diners: l’horari, el temps lliure que li queda, si és a prop o lluny de casa, si el clima de treball és agradable, si li motiva de veritat la missió de l’empresa, etc.

En segon lloc, és donar per fet que la gent ‘més preparada’ invariablement optarà pel sou més alt. No hi ha gent ‘molt ben preparada’ que també valora altres qüestions, que té en compte els impactes de la feina, que té inquietuds col·lectives i projectes en clau de societat, comunitat, país, món? Negar això és com força bèstia, diria. I sobretot, poc realista.

De fet, quasi que l’argument es podria girar i als apologetes de ‘els polítics han de cobrar més per a captar els millors‘ els diria: si una persona només tria en funció dels diners, segurament ja no és la més preparada per a dedicar-se a la política, una feina amb una clara dimensió de servei públic.

Tres consideracions més:

1. dir que sino posem sous alts els millors no aniran a la política, és una mica insultant cap a la gent -bona, ben preparada i gran professional- que ja s’hi està dedicant. Però, sobretot, és fals: fent feina a la política, hi conec gent molt competent i gent molt incompetent. I el grau de competència no va relacionat, precisament, amb el sou que cobren…

2. la cantarella dels ‘millors’ s’hauria de posar molt en qüestió: no han estat en bona part els ‘millors’ a les grans empreses, als bancs i entitats financeres (de llarg, la gent amb millors sous) els que han dut a aquesta brutal crisi? Després del que ha passat, dir que la gent que vol cobrar més és la que ho farà millor… és un acte de fe francament innocent!

3. si alguna cosa ha quedat clara d’aquesta crisi és que les ànsies incontrolades de fer més i més diners han fet saltar pels aires totes les convencions, totes les normes, tots els criteris de responsabilitat i tota l’ètica. Qualsevol sortida a la crisi actual i a la corrupció ha de passar, precisament i inevitable, per resituar el lloc i el paper tant central que hem donat als diners. I, això, també passa per a canviar valors: com el de creure que un sou molt alt és el camí.