‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

Anar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.

‘Dotze anys d’esclavitud’

Una peli sobre l’esclavisme racista als Estats Units del Segle XIX? La vas a veure perquè creus que cal anar-la a veure i perquè n’has llegit una crítica bona. Però, íntimament, no n’esperes res de l’altre món. En sortir-ne, però, et van assaltant un munt de reflexions. I, no és això el millor que et pot passar després de veure una pel·lícula? És clar, no vol dir que a tothom li hagi de passar el mateix. Però, amb tota la prudència que calgui, la recomano vivament.

Alguns comentaris, arran de la visió de ‘Dotze ans d’esclavitud’:

1. per si ho havies oblidat, la peli et recorda que el món s’ha construït sobre una immensa muntanya de barbàrie. Que el nostre trànsit ha passat per molts bassals i per molta merda. Que el nostre present, encara que ens escandalitzi, està connectat a un autèntic serial de terrors i horrors de tota mena. Alguns, a més, ben recents.

2. altre cop constates la capacitat que tenim les persones de sobreviure en entorns absolutament deshumanitzats. Una capacitat que en part et meravella i en part et glaça. Et meravella que una persona, enlloc de deixar-se anar, sigui capaç d’aguantar 12 anys insofribles amb la vana esperança de poder recuperar la llibertat i la dignitat. Et glaça veure com tanta gent és capaç d’anar fent encara que davant dels seus ulls vegi coses absolutament intolerables.

3. alhora, i abans que facis un judici implacable, la peli et mostra com tothom està atrapat. Fins i tot el més miserable dels personatges es mou en una complexa teranyina: entre el que s’espera d’ell, el que sempre s’ha fet, el que aspira a ser algú en un entorn on tothom que és algú és un impresentable, etc. Tothom sembla restar encadenat a una farsa de resultats demolidors. I, com altres vegades, no pots esquivar la pregunta: t’esgarrifa el que veus, sí. Però, quants dels que ens esgarrifem, en aquelles mateixes i exactes coordenades espai/temps, haguéssim actuat diferent?

4. en tot cas, no cal perdre massa temps preguntant-se ‘què hagués fet en aquella situació‘. Serà molt mes útil preguntar-se, ara i aquí, ‘què puc fer?‘. I és que és en la nostra vida de cada dia on trindrem les opcions de mullar-nos o no. I, parlant de racisme, malauradament tenim i tindrem -al pas que anem- moltes opcions de mostrar el nostre compromís amb la dignitat o, altrament, d’acotar el cap.

5.  la història que narra la peli (un cas real) fa un tomb perquè algú decideix fer alguna cosa. Es complica la vida? Sí. Però prèn partit. I té clar que, no fer res, també és -és clar- prendre partit. Certament, té les espatlles més cobertes que altres que callen. Segurament, no podem exigir que algú posi la seva vida en perill per comprometre’s. Però sí que podem exigir-ho d’algú que, senzillament, es complica la vida. No és el mateix. El protagonista ho diu molt bé. Essent conscient que per a ell pot suposar-li problemes, però no pas greus, diu ‘és el meu deure‘.

6. i, malgrat tot, cal valorar el que hem avançat. No podem ser frívols amb això: avui, als Estats Units, hi ha racisme, desigualtat i situacions d’explotació. Però, malgrat tot, és molt lluny de la situació d’esclavisme salvatge que es produïa en algunes zones del Sud dels actuals Estats Units. Reconèixer els avenços és necessari si fem una anàlisi rigorosa. I és de justícia: hi ha gent que va patir moltíssim per aconseguir part del que tenim. Seria un insult cap a ells, que van patir tant, menysprear-ho. 

Captain Phillips

En Paul Greengrass té una gran habilitat: crear productes fílmics ben atractius que, a la vegada, no són vulgars ni lleugers.

Després de grans pel·lícules com ‘Bloody Sunday’, ‘United 93’ o dues de la saga de Bourne, ara n’estrena una altra de colossal: ‘Captain Phillips’.

S’hi narra el segrest d’un vaixell nordamericà per part d’uns “pirates” somalís. La interpretació, magnífica. Les imatges d’acció (l’aproximació i assalt al vaixell) impressionants. La voluntat de transmetre’t la tensió absolutament reeixida.

El gran encert de la peli és que no es limita a donar el punt de vista del capità assaltat sinó que prèviament t’ha ‘presentat’ els protagonistes somalís i les circumstàncies que els condicionen la vida.

Però per si algú s’havia despistat, i és a punt de veure el desenllaç com un final feliç, arriben els demolidors minuts finals que, pràcticament sense diàleg, ho diuen tot: sha ‘guanyat’, sí; però no s’ha guanyat res. El nostre món és ple de desequilibris i drames. Posar fi al segrest -una bona notícia, és clar, per als afectats- no altera, en res, aquest marc de fons. I tot el poder desplegat al servei de l’alliberament es revela com el que és: immensament impotent.

‘Hannah Arendt’ o preservar el criteri propi

Sens dubte, fer una pel·lícula sobre fets històrics, plena de diàlegs amb contingut i de silencis compungits, rodada bàsicament en interiors, no protagonitzada per cap ‘jove guapo/a’ i, damunt, parlada parcialment en alemany, és d’una valentia extrema.

Només per tot això, ‘Hannah Arendt’, la darrera pel·lícula de Margarethe von Trotta, ja és més que recomanable.

Però, a més a més, parlem d’un film sobre una filòsofa i escriptora alemanya d’origen jueu ben interessant (les seves reflexions sobre la ‘banalitat del mal’ encara ens il·luminen en nombrosos conflictes i genocidis recents) que, en un moment determinat de la seva vida, es veu abocada a posar en una balança la fidelitat a la ‘seva gent’ o defensar un criteri propi: va escollir l’honestedat amb si mateixa. Va mantenir el que creia. I ho va fer públic. Amb elevats costos personals.

Tenir criteri propi no vol dir encertar-la sempre. I, és cert: alguna gent encantada d’haver-se conegut prefereix ‘desmarcar-se’, i així engreixar el seu ego, que no pas diluir-se en una reflexió col·lectiva compartida.

Però no podem oblidar-ho: totes, totes, totes les salvatjades d’aquest món s’han fet perquè molta gent ha comprat els arguments mesquins del bàrbar de torn. Per ignorància, per inconsciència o, el més habitual, per por a dissentir, a quedar-se sol, a ésser assenyalat com el rar, el tou, l’ambigu, l’aixafaguitarres.

Per això, la valentia de mantenir un criteri propi quan pràcticament tot i tothom et porta a adherir-te a allò que toca, és una virtut que mai promourem prou. I, per a la salut i solidesa de les societats democràtiques, les persones amb criteri propi són l’element més essencial i imprescindible.

Per si ho havíem oblidat, ‘Hannah Arendt’ ens ho recorda.

‘L’exercici del poder’ o quan el sistema ho tritura tot

De tant en tant fan bones pelis. ‘L’exercice de l’État‘ (aquí traduïda com l’exercici del poder) n’és una.

Reflecteix amb molta lucidesa el conjunt de tensions que caracteritzen i condicionen la política en les democràcies ‘realment existents’.

Un sistema polític que ho trinxa tot: ideals polítics (quan n’hi ha), lleialtats personals (quan s’han pogut mantenir), projectes (que es canvien, s’adulteren, caduquen i moren a una velocitat de vertigen en funció de si ara cal això o més aviat convé allò altre, etc.)

Un sistema, és clar, que acaba per oblidar l’essència de la democràcia: un poder que es distreu i es basta a si mateix i on, les demandes de la gent (comptant a més que aquestes també poden ser induïdes o manipulades), incideixen, sí, però només una mica. En la presa de decisions hi ha moltes altres factors molt més determinants que la sobirania popular: la voluntat dels lobbys privats, els interessos immediatistes de supervivència del govern, les pugnes i friccions dins del mateix partit, les expectatives i ànsies personals de més poder, etc. La pel·lícula reflecteix molt bé com, a vegades, projectes, lleis i decisions aparentment meditades i sòlides es deuen més a la pressió per tapar forats, compensar males imatges o projectar vel·leïtats personals que no pas la voluntat d’actuar per a resoldre un problema.

Però aquest sistema polític no només trinxa ideals i projectes. També a les persones. Per descomptat, les que pateixen aquestes pràctiques tan allunyades de l’ideal de la participació, el bon govern i la democràcia. Però també les que participen plenament del sistema, els seus actors vaja.

La falta de temps per a digerir, i encara menys reflexionar i planificar adequadament. Les presses: per a prendre decisions (a vegades, les que siguin); per avançar-se als esdeveniments; per ser el primer a marcar terreny; per a no ser el darrer. L’angoixa pel que dirà la premsa, per dir alguna cosa però no dir massa, per a mirar de contrarestar la interpretació que no t’agrada (encara que sigui fent volar coloms o creant artificis). La competència ferotge: a tot arreu i, molt especialment, a dins del govern i el mateix partit (companys de viatge que semblen enemics acèrrims). Participar d’aquesta forma de fer política és assegurar-se una mala vida, per més poder que es tingui: posar capes d’insensibilitat, frustrar i defraudar lleialtats personals, hipotecar principis, suspendre la vida personal, la desconfiança sempre present.

Una pel·lícula que, sense fer cap discurs ideològic, transmet la urgent necessitat de refer el sistema polític democràtic que avui ens regeix: segurament, mai podrem construir-ne un de perfecte. Però la tendència a la destrucció, trituració i ineficiència de l’actual, està més que demostrada.

‘La noche más oscura’ o el cost de fer les coses malament

Avui s’estrena ‘Zero dark thirty’ (aquí traduïda com ‘La noche más oscura‘). Un film de Kathryn Bigelow que descriu el procés d’investigació, troballa i assassinat d’Ossama bin Laden.

És una pel·lícula ben documentada (on es revelen fets que no havien sortit a la llum pública), impecablement filmada i amb un to, habitual en la directora, realista i directe. El film se centra en descriure la feina dels agents de la CIA encarregats del cas i no hi apareixen altres components.

Es podria criticar precisament això: que la pel·lícula no dóna claus explicatives sobre el gihadisme, Bin Laden o l’actuació dels USA a la zona. Però Bigelow no ho pretén: vol descriure la tasca dels agents de la CIA i és el que fa. Això sí, sense amagar res: des dels maltractaments i tortures –en centres de detenció il·legals- als sospitosos de ser membres d’Al-Qaida fins als atemptats o les pugnes internes al si de la CIA.

La pel·lícula, de moment als Estats Units, ja ha generat polèmica. Sectors conservadors li retreuen que mostri -i per tant, confirmi- les tortures, mentre sectors progressistes consideren que, indirectament, les justifica.

Però, personalment, el que em porta la pel·lícula és a reflexionar sobre l’immens cost que suposa fer les coses malament.

Veure els ingents recursos econòmics, humans i tècnics esmerçats en capturar Bin Laden en aquests 10 anys, esgarrifa. Sobretot perquè, segurament, amb una altra política (per part de diversos estats i potències) a l’Afganistan les coses haurien anat diferent i el fenomen d’Al-Qaida o els talibans hagués tingut un relleu i incidència molt menor del que ha acabat tenint. I, potser, els atemptats de l’11 S ni haguessin arribat a produir-se.

De fet, aquesta seria una altra possible pel·lícula: ‘La noche más oscura’ comença amb els atemptats de l’11 S. Però se’n podria fer una altra que es remuntés a la tasca que la CIA va fer a l’Afganistan els anys 80: engreixant Bin Laden, facilitant-li armes i entrenant els seus ‘mujahidins’. Això donaria pistes de com massa sovint la política que s’autoconsidera ‘realista i pragmàtica’, a més d’èticament qüestionable, pot acabar esdevenint la pitjor inversió per al futur immediat.

“Discrepar demana més valentia que posar una bomba”

No he posat mai cap entrevista de les que em fan en un post al bloc. Perquè ho faig amb aquesta? No és que hi digui massa coses interessants… però recordo que em va semblar ben curiosa la proposta que des de la revista ‘Compartir’, dirigida per en Carles Torner, em van fer arribar: entrevistar-me a partir d’un film. I, és clar, em va agradar poder vincular dues magnífiques passions: el cinema i el treball per la pau.

Aquí la podeu trobar en català i aquí, en castellà.

‘En un mundo mejor’

Són moltes les coses que la fan atractiva.

Susanne Bier, amb tanta profunditat com agilitat, teixeix a ‘En un mundo mejor‘ una història farcida de debats i qüestions punyents: les complicacions i reptes que suposa educar, les relacions de parella, el conflicte, la temptació de la venjança, la confusió entre valentia i violència, l’angoixa de viure al Nord i la injustícia de sobreviure al Sud, la lògica i els límits de l’acció humanitària, etc.

I tot, amb un magnífica intrepretació i un embolcall visual i musical més que correctes.

Una gran pel·lícula. I que es pot recomanar sense problemes perquè pot agradar a molts i diferents tipus de públic.

Inside job, un documental descomunal

Directament, seria un delicte perdre-se’l.

Se m’ocorren 5 bones raons per animar tothom a anar-hi:

1. perquè acaba de ser estrenat i el podeu veure en diverses sales

2. perquè en cap document d’abast comercial i d’àmplia difusió com aquest s’explica amb tanta contundència i claredat els perquès de la crisi econòmimca global en la que encara estem plenament immersos

3. perquè, encara que faci mal, cal escoltar algunes de les repostes, tant profundament irresponsables com absolutament ‘penques’, d’alguns personatges que han fabricat o permès aquesta crisi

4. perquè hi sentireu la veu en off de Matt Damon un actor tant interessant pel que fa dins de la pantalla com fora

5. perquè ha rebut l’Oscar almillor documental

 

Una pel·lícula excepcional: ‘De dioses y hombres’

Si ens cenyim al significat que en dóna el Diccionari, ‘Des hommes et des dieux‘ (aquí traduïda per ‘De dioses y hombres‘) és una pel·lícula excepcional.

Excepcional perquè és troba ben lluny de les pel·lícules considerades comercials. Però també de bona part de les pel·lícules de l’àmbit independent o alternatiu. De fet, dedicar una pel·lícula a plasmar una vida de caire ‘monàstic’ és, de per si, allunyar-se dels tempos, les dinàmiques i els interessos de la majoria del cinema que es fa avui.

El film es basa en uns fets històrics ocorreguts a l’Algèria dels primers 90, enmig de la convulsió pel cop d’estat contra la victòria islamista i la violència desfermada per uns (islamistes extremistes) i altres (exèrcit). I de com tot això impacta en la vida d’un grup de monjos cistercencs que mantenen una saludable relació convivencial en un entorn musulmà.

Efectivament, la pel·lícula parla d’història, de religió, de política, etc. Però, la veritat, per mi és una excel·lent mirada a com -davant la incertesa, la por i el vertigen que provoca una terrible situació externa- unes persones intenten mantenir la seva fe, el seu coratge i la seva vitalitat no tant enfrontant-se al que passa enfora com enfortint-se interiorment.

Un missatge aliè als temps d’avui i, per això, ben estimulant.