Violència. I decència

Recordo, en un dels moments més durs de la bombolla immobiliària (la de fa dues dècades, després n’hem tingut altres), una manifestació okupa a Barcelona. Quan va acabar, alguns manifestants van fer pintades en botigues, van rebentar vidres d’aparadors i van cremar contenidors. L’endemà, a les tertúlies radiofòniques i televisives i a les portades dels diaris es parlava de ‘violència al carrer’ i no de la violència immobiliària que expulsava (i expulsa) a centenars de milers de persones de l’accés a l’habitatge (per cert, un d’aquells drets on, per art de màgia, les seves constants vulneracions no generen reunions urgents de líders polítics, plans de xoc immediat, portades incendiàries, declaracions solemnes, tertúlies airades i apel·lacions constitucionals. Com si fos pluja, que no hi podem fer res).

És un clàssic. Sempre que hi ha aldarulls en alguna manifestació ens passem el temps parlant dels aldarulls i no del problema que es denunciava a la manifestació. Fa dos dies i ja no parlem d’una sentència profundament qüestionable en termes jurídics i gravíssima en termes de drets humans i llibertats fonamentals sinó de la ‘violència’ al carrer.

 

Una prèvia general sobre el rebuig a la violència

He rebutjat, sempre, radicalment i absoluta la violència contra les persones. Rebutjo, també, els aldarulls, la crema de contenidors, les destrosses del mobiliari urbà, etc. tot i que, evidentment, igualar això segon a la primera dimensió, és una barbaritat. No, no fotem: cremar un contenidor no és el mateix que matar o ferir una persona.

Em sembla que queda clar però ho aclareixo: rebutjo radicalment atacar, llençar pedres i objectes que puguin fer mal a un policia. Si condemno la brutalitat policial (de la qual, malauradament, en tenim molts exemples i que no sembla que escandalitzin gaire) seria absurd que aplaudís la brutalitat contra la policia. A nivell ideològic, ètic i vital em sento molt lluny de la majoria de membres dels cossos policials. Però són persones i ni jo, ni ningú, té dret a deshumanitzar-los i pensar que, contra ells, tot està permès.

Rebutjo la violència per ètica i per respecte a la vida humana. Aquest motiu ja és suficient. Però és que, a més a més, n’hi ha d’altres. També es pot rebutjar la violència per lucidesa: és fruit de la cultura de la violència tant arrelada pensar que mobilitzar-se contundentment vol dir llençar pedres, trencar vidres i cremar contenidors. I això és absolutament fals. Algunes de les coses que més preocuparien els poders econòmic, financer i polític no tenen res a veure amb aldarulls i violència, sinó amb coherència: si la majoria de ciutadans del món retiressin els seus diners de la banca no ètica i els traslladessin a la banca ètica, això sí que ho remouria tot! També es pot rebutjar la violència per sentit de la realitat: els Estats, els poders polítics i els poders econòmics en general tenen el quasi monopoli de la força, bé per llei o per diners. Així, que enfrontar-s’hi amb violència és una mica ruc: tens totes les de perdre. Finalment, la rebutjo per estratègia: per no desviar l’atenció d’allò important que és el que dèiem amb el cas de l’habitatge i el que està passant, ara, amb la sentència.

 

Però, deixem-ho clar:

Que hi hagi tants analistes, tertulians, polítics, governants, etc. posant el crit al cel per uns aldarulls, insisteixo, condemnables, però ben assimilables a moltes altres coses que passen en molts altres llocs i moments, quan no diuen gairebé mai res contra violències brutals que es cometen davant dels nostres ulls, és una presa de pèl.

Per posar uns pocs exemples: qui no troba temps per a queixar-se o, fins i tot, ho justifica (“no podem limitar-nos”, “sinó ho fem nosaltres ho faran altres”, “i els llocs de treball?”, “és important per la nostra indústria”, etc.) la venda d’armes a països que fan matances civils (per exemple, en el cas de l’Aràbia Saudita i la seva actuació al Iemen) o qui justifica la inacció (“són inevitables”, “hem de defensar les nostres fronteres”, etc.) davant els milers de persones que perden la vida a la Mediterrània (no de forma accidental sinó per la negativa dels Estats europeus a facilitar, per vies segures, l’acollida de gent que fuig de l’horror) queda absolutament desqualificat per a poder dir res sobre la crema de contenidors.

Perquè si algú té ganes de condemnar violències, té feina: violències estructurals (fam, pobresa, manca de medicaments, vulneració de drets humans, repressió i marginació de minories, etc.), violències directes (guerres, genocidis, matances, tortures, penes de mort, violència masclista, etc.) i violències culturals de tota mena.

 

Aclarit això, a un nivell més general, algunes coses sobre els fets d’aquestes dies

Hi ha imatges i realitats d’aquests dos dies que desagraden i inquieten. I que cal rebutjar.

Però, no podem desenfocar: és difícil trobar una mobilització tan escrupolosa en el rebuig teòric i pràctic a la violència com la sobiranista. Malgrat les mentides de Fiscalia, Audència Nacional i Suprem, no és gaire habitual trobar unes mobilitzacions on els organitzadors s’hagin esforçat tant a formar-se en noviolència i en reclamar-la als seus participants i convocats. Es pot criticar per moltes coses l’independentisme però no precisament per coquetejar amb la violència.

La majoria de manifestacions puntuals en qualsevol ciutat europea han acabat amb més incidents, ferits i detinguts que totes les grans manifestacions –massives- organitzades pel sobiranisme entre 2010 i 2017. De fet, aldarulls com crema de contenidors, destrucció de mobiliari o enfrontaments amb la policia, es produeixen per moltes coses que no són polítiques: celebracions esportives, activitats a l’aire lliure, baralles a la sortida d’una discoteca, etc. Criminalitzar un moviment per uns fets puntuals o aïllats quan es produeixen amb total normalitat, i ningú ho destaca, en molts altres contextos, és una evident demostració de mala fe.

Dilluns i dimarts hi ha hagut moltes actuacions policials clarament irresponsables i censurables. En alguns casos, han estat molt més violentes que les accions que hagi pogut fer la gent. Qui critica llençar pedres o objectes –jo ho faig- hauria de criticar, amb més contundència! colpejar amb porres persones que parlen o que estan pacíficament assegudes o llençar projectils que buiden ulls i afecten, de forma brutal i irreversible, a la vida de la gent.

Això no vol dir que no hi hagi riscos: després de 7 anys de mobilització, la repressió, la falta d’horitzons i projecte, la falta de lideratge, la sentència, etc. poden ser caldo de cultiu perquè alguna gent s’apunti al carro dels aldarulls. I davant d’aquesta possibilitat (possibilitat, no realitat), cal ser clars. Que a Catalunya s’anés a un escenari d’aldarulls generalitzats seria molt negatiu i no beneficiaria ningú: ni a la gent presa, ni a la convivència, ni a la societat catalana en el seu conjunt ni, tampoc, a la solució del conflicte. Només serviria a qui vol incrementar la repressió.

Per tant, si us plau, parem –d’una vegada per totes!- de fer demagògia, vulgarització i utilització electoralista d’una cosa tan seriosa com la violència.

El dia més important

Després dels fets d’ahir, ben insòlits en el nostre entorn, avui és un dia important. I el dia més important per a la pau.

No és el dia més important per la pau per què divendres s’acabés una important reunió a Ginebra per evitar el desenvolupament de les armes robòtiques. Ni perquè ens trobem a les portes de l’inici de les negociacions diplomàtiques a Nova York sobre el Tractat de No Proliferació Nuclear. I no és el més important, tampoc, perquè demà comenci a La Haia una trobada de milers de dones on recordaran que la pau passa per un món on les dones estiguin plenament incorporades i visibilitzades.

No. Avui és un dia important perquè alumnes, pares, mares, mestres i tota la resta faran el seu paper al si de la comunitat educativa. Un paper complicat, sens dubte, després del que va passar ahir.

La cultura de pau, o la cultura de violència, es forma de moltes i petites aportacions que anem recollint, vivint i experimentant dia a dia i que van configurant la nostra consciència, la nostra manera de veure’ns i relacionar-los. La nostra forma d’implicar-nos al món. I, avui, alumnes, famílies i mestres es faran preguntes. Hauran de desenvolupar-se amb inevitables dimensions d’incomoditat, tristesa, desànim i sentiments contraposats. I caldrà que vagin responent, a les preguntes i incomoditats dels altres, a les pròpies i a les situacions -noves- que s’aniran produint.

Serà bo que s’entengui que és un fet excepcional. Que per més que pensem, planifiquem i organitzem poden passar fets excepcionals. I, a vegades, fets excepcionals ben negatius. Que, malgrat tot, és clar, cal fer el màxim per fer-ho tot el millor possible. A l’escola, sí. Però també a les famílies i a la societat. Perquè els valors i les conductes de les persones són una síntesi d’allò que generem i d’allò que rebem.

Estarà bé conèixer i entendre les circumstàncies, contextos i factors explicatius del que ha passat. Però seria ben erroni caure en l’estigmatització d’algunes d’aquestes circumstàncies o contextos.

Seria magnífic no perdre l’espontaneïtat. I procurar que la por no ens bloquegi. Viure amb por, amb excessives prevencions i angúnies, no ens estalvia la possible vivència d’un fet negatiu excepcional. Segurament, al contrari. I, segur, ens impedirà gaudir de moltes coses importants i necessàries per al nostre desenvolupament.

I aprendre equilibris complexos: a reafirmar valors, línies vermelles i conceptes clars amb la necessària dosi de tolerància, comprensió i empatia per situacions i coses que no són blanc o negre.

Garantir la cohesió, millorar la convivència, consolidar la pau, no ho farem sense dificultats. Només es pot fer, i de fet només es pot demostrar, a partir de la superació de les dificultats que ens anem trobant.

Precisament perquè ahir va ser un dia excepcionalment violent, avui és el dia més important per a la pau.

Je suis Charlie Hebdo

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.

Tenim un problema amb les víctimes

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

Connecticut: menys plors i més acció política

Una altra vegada ha passat. I en van tantes…

Certament, la matança a l’escola de Newton és un xic més bèstia, si és possible: imaginar 20 nens i nens d’entre 5 i 10 anys assassinats… fa posar els pèls de punta. Com pensar en l’immens dolors que moltes famílies deuen sentir.

Entenc que Obama estigui afectat. També el governador de Connecticut, Dan Malloy, que precisament quan va ser alcalde de Stamford va participar activament en un dels pocs lobbys municipalistes contra la proliferació de les armes.

Però les llàgrimes i els condols de poc serveixen si no s’actua. Són moltes les dades que ens deixen clar que no es tracta d’un fet aïllat, sinó d’un problema perfectament identificat:

. en els darrers 20 anys, els Estats Units han patit 23 matances, en escoles, campus universitaris, cinemes, centres comercials, etc.

. segons dades de la Brady Campaign, una campanya que denuncia amb valentia els greus impactes de la violència armada, al voltant de 100.000 persones són disparades cada any als Estats Units. D’aquestes, unes 30.000 perden la vida.

. la facilitat de l’accés a les armes als USA és impressionant. Els controls són mínims i els darrers anys, algunes iniciatives legislatives han aconseguit rebaixar-los encara més.

. la proliferació és esgarrifosa: diversos estudis indiquen que entre 270 i 283 milions d’armes estan en mans civils. Pràcticament tantes armes com ciutadans viuen als Estats Units!

Evidentment, a major facilitat d’accés i més armes circulant, les possibilitats de més matances s’incrementen. Però també és cert que hi ha països que també tenen un fàcil accés a les armes i no pateixen aquests drames.

El problema és que als USA hi ha una cultura política de legitimació i permissivitat de la violència massa arrelada. Només cal mirar la contundència amb la que s’aplica la pena de mort. O l’altíssima despesa militar, l’actiu comerç d’armes i l’espectacular historial d’intervencions i atacs militars fora de les seves fronteres. Tot això no és neutre: genera aprovació i legitimitat social a la cultura de violència. I, és clar, a més i a més hi ha un poderós lobby pro-armes que és capaç de fer atemorir al mateix president dels USA a l’hora de prendre mesures per a regular les armes.

Però com acaba de dir l’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, cada vegada que hi ha una matança es diu que és massa d’hora per abordar el tema de la regulació de les armes. Però ‘per cada dia que esperem, 34 persones moren assassinades per armes’

L’adéu d’ETA o com l’eforç tenaç fructifica

Podríem analitzar el comunicat. Avaluar el moment del conflicte. Fer prospectiva. Definir escenaris. Plantejar opcions. Explorar camins. Podríem recordar també tota la gent que durant aquests 2 anys ha estat ridiculitzant tots els intents que, de cop, prenen sentit. Però, no. Podria, però no ho faré.

De fet, no podria. Estic massa colpit per l’emoció.

Ara, sento la necessitat de recordar molta de la gent que he estimat i estimo del País Basc. Gent que ha patit brutalment: la violència, el dolor, la por, l’ostracisme, el buit, la incomprensió, la tremenda polarització. Gent que, des de diversos llocs, amb perspectives diferentes, i malgrat totes les enormes dificultats, crítiques i desconfiances, han fet la seva feina, han posat el seu esforç i han canalitzat la seva il·lusió per tal que, algun dia, avui, aquest somni esdevingués realitat.

Perquè, no en tinguem cap dubte: l’eforç tenaç -i sovint callat- de molta d’aquesta gent és el que realment ha fet possible que ETA, finalment, hagi dit adéu a la violència.

A totes elles i ells, una immensa abraçada.

Malgrat tot, avui és un gran dia.

Amb Oslo, lúcidament contra la violència

Una ciutat, Oslo, i un país, Noruega, que m’estimo especialment han patit una brutal esgarrapada per part d’un fanàtic. Noruega és un país amb tradició i present d’impuls a iniciatives a favor de la pau i els drets humans. Algunes, de caràcter més simbòlic, com acollir el Premi Nobel de la Pau, i d’altres, menys visibles però ben efectives: la implicació en mediació de conflictes o el suport a processos i tractats de desarmament global.

En aquests darrers anys d’obssessió per la seguretat i de discurs de la por, hi ha qui ha acusat Noruega de ser massa confiada, massa tova. En definitiva, de ser massa ingènua i ‘pacífica’ per a fer front a les amenaces d’avui. Sense anar més lluny, diversos cables de Wikileaks revelaven aquestes impressions per part de diplomàtics i agents nord-americans.

Evidentment, caldrà revisar el que calgui i perfeccionar els sistemes de seguretat per a evitar al màxim casos com aquests. Però seria una llàstima que es volgués aprofitar aquest tràgic esdeveniment per a fer propaganda del militarisme. En primer lloc perquè aquest no és cap garantia de plena seguretat: els països amb més despesa militar i amb més armament també han patit casos brutals de terrorisme. Però, sobretot, perquè en el fons el militarisme no combat ideològicament el terrorisme, sinó que l’alimenta.

Per això, quan amb la proclama de lluitar contra el terrorisme s’han limitat drets i llibertats per tot arreu, m’ha agradat que el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, malgrat l’impacte personal i col·lectiu patit, hagi dit ben clarament i lúcida: “La violència contra la democràcia només pot ser resposta amb més democràcia”.

De Santiago al País Basc, passant per l’11 M

'Memoria' quadre de Lucía Escolar

Un assisteix a actes. Organitza actes. És invitat a participar en actes. I, en general, tots tenen el seu què, la seva gràcia, el seu interès. Alguns, són molt interessants. I, molt de tant en tant, hi ha actes que et remouen i et commouen per tot arreu.

Això és el que em va passar fa uns dies en una taula rodona del Fòrum Mundial d’Educació, Investigació i Cultura de Pau que es va celebrar fa 3 setmanes a Santiago de Compostela.

S’hi explicava una activitat pedagògica feta al País Basc al voltant de l’exposició ‘Trazos y puntadas para el recuerdo‘ de l’associació d’afectats pels atemptats de l’11 de Març a Madrid. L’exposició inclou moltes coses i la visita sol ser guiada per un familiar de les víctimes. L’activitat que Bakeola hi va muntar era ben suggerent: vaig trobar brillant cercar la reacció dels nois i noies que la van visitar tot preguntant-los per quin sabor, quina olor, quin gust… els venia al cap després del que havien vist i sentit. Algunes de les respostes que la Rocío Salazar va mostrar-nos, eren tan inesperades com captivadores.

La intervenció a l’acte de la Isabel Casanova, mare d’un jove que va perdre la vida en els atemptats, va ser demolidora. Amb un parlar directe, tot i arrossegar un fort refredat, el testimoni i la força de la Isabel ens van anar tombant un a un. A mesura que el seu relat avançava, introduint el record d’un impacte tan terrible i recordant la seva tenaç lluita tant per a recuperar l’alè vital com per a resistir-se a caure en l’espiral d’odi, més impressionat m’anava quedant.

Ho va sintetitzar la Susana Harillo i hi coincideixo plenament. La Isabel, en clau personal i vivencial, transmetia més bé que ningú el que conceptualment sempre hem defensat des de la noviolència i la pau. Que la venjança, l’odi i el clam de més violència no és cap oposició a la barbàrie patida: és més barbàrie i, en el fons, és la victòria suprema de la barbàrie.

Feia molt temps que no veia un acte públic on tanta gent acabés amb els ulls humits i amb l’ànima compungida. En acabar, un munt d’abraçades, un munt d’intercanvis, un munt de salutacions. Havien de tancar el local i, fora, encara vam continuar. No va ser un acte, va ser una tremenda experiència de vida compartida.

El FME va ser interessant per moltes coses però només per haver pogut viure això, ja el dono per bo.

Estigueu al cas: l’expo va visitant diverses ciutats (és possible que properament vingui a BCN) i la Isabel o una altra persona de l’Associació solen acompanyar-la. Seria un error perdre-s’ho.