El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

Connecticut: menys plors i més acció política

Una altra vegada ha passat. I en van tantes…

Certament, la matança a l’escola de Newton és un xic més bèstia, si és possible: imaginar 20 nens i nens d’entre 5 i 10 anys assassinats… fa posar els pèls de punta. Com pensar en l’immens dolors que moltes famílies deuen sentir.

Entenc que Obama estigui afectat. També el governador de Connecticut, Dan Malloy, que precisament quan va ser alcalde de Stamford va participar activament en un dels pocs lobbys municipalistes contra la proliferació de les armes.

Però les llàgrimes i els condols de poc serveixen si no s’actua. Són moltes les dades que ens deixen clar que no es tracta d’un fet aïllat, sinó d’un problema perfectament identificat:

. en els darrers 20 anys, els Estats Units han patit 23 matances, en escoles, campus universitaris, cinemes, centres comercials, etc.

. segons dades de la Brady Campaign, una campanya que denuncia amb valentia els greus impactes de la violència armada, al voltant de 100.000 persones són disparades cada any als Estats Units. D’aquestes, unes 30.000 perden la vida.

. la facilitat de l’accés a les armes als USA és impressionant. Els controls són mínims i els darrers anys, algunes iniciatives legislatives han aconseguit rebaixar-los encara més.

. la proliferació és esgarrifosa: diversos estudis indiquen que entre 270 i 283 milions d’armes estan en mans civils. Pràcticament tantes armes com ciutadans viuen als Estats Units!

Evidentment, a major facilitat d’accés i més armes circulant, les possibilitats de més matances s’incrementen. Però també és cert que hi ha països que també tenen un fàcil accés a les armes i no pateixen aquests drames.

El problema és que als USA hi ha una cultura política de legitimació i permissivitat de la violència massa arrelada. Només cal mirar la contundència amb la que s’aplica la pena de mort. O l’altíssima despesa militar, l’actiu comerç d’armes i l’espectacular historial d’intervencions i atacs militars fora de les seves fronteres. Tot això no és neutre: genera aprovació i legitimitat social a la cultura de violència. I, és clar, a més i a més hi ha un poderós lobby pro-armes que és capaç de fer atemorir al mateix president dels USA a l’hora de prendre mesures per a regular les armes.

Però com acaba de dir l’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, cada vegada que hi ha una matança es diu que és massa d’hora per abordar el tema de la regulació de les armes. Però ‘per cada dia que esperem, 34 persones moren assassinades per armes’

Mentre Obama diu paraules, Blackwater fa feina

Aquesta setmana, Obama farà un discurs –d’aquells que pretenen deixar empremta- sobre les noves relacions que haurien d’establir Occident i el món àrab, després de la ‘primavera democràtica’ i la fi de Bin Laden.

Segurament serà un discurs important, bell i necessari. Obama ens hi té acostumats i, en alguns temes i moments, han tingut una incidència notable. Perquè les paraules pesen. Poden ajudar a moure i canviar les coses. Se sol considerar que el famós discurs d’Obama a El Caire el 2009 va incentivar la lluita democràtica al món àrab. Però el que és segur, és que va condicionar el mateix Obama: dos anys després d’aquell discurs, Obama no podia continuar donant la mà a Ben Ali i Mubàrak mentre esclatava un clam popular a favor d’un govern digne, just i democràtic. Les paraules, pesen.

Però, a més de les paraules, també calen polítiques sensates i coherents.

Mentre Obama deu estar enllestint el seu discurs, The New York Times informa que una de les empreses hereves de Blackwater estaria facilitant ‘mercenaris’ als Emirats Àrabs Units. Abu Dhabi pateix per la possible contaminació de les revoltes àrabs i, amb l’objectiu de contenir-les, estaria llogant els serveis d’una empresa privada de seguretat que ha fet tota mena de serveis políticament ben discutibles i legalment ben dubtosos. En tot cas, unes feines que lliguen ben poc amb conceptes com democràcia, bon govern i respecte als drets humans.

Són notícies que queden en segon pla (que jo sàpiga, aquí només El País se n’ha fet un xic de ressò) però que revelen com es fan, de malament, les coses. Que països democràtics proclamin bells i profunds valors mentre venen armes que els dictadors faran servir per a esclafar les seves poblacions que reclamen democràcia, és grotesc. Que els cedeixen ‘soldats’ per a fer la feina bruta davant possibles revoltes, és molt inquietant.

En fi, el món i la política són complicats. Però fer les coses amb més dignitat i coherència, si realment es vol fer-ho així, no és una empresa tant difícil i impossible.

Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.

Una visió massa llunyana

(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)

Il·lustració de Jaume Batlle per a l'article a l'AVUI

El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.

Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.

Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.

Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.

La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.

Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.

Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.

Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.

En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.

Curiosa idea: menys despesa militar = més risc de guerra

No hagués dit mai que algú sostingués aquesta idea tant curiosa però Eduardo Serra (entre altres coses, un ‘tot terreny’ de la cosa pública vinculada a les Forces Armades: subsecretari de Defensa amb la UCD, secretari d’Estat de Defensa amb el PSOE i ministre de Defensa amb el PP) ho acaba de fer.

L’altre dia, aprofitant que era a Madrid per diverses reunions, vaig treure el cap a la presentació del ‘Panorama Estratégico 2009-2010’ impulsat pel Real Instituto Elcano i el Instituto Español de Estudios Estratégicos del Ministeri de Defensa i coordinat per Eduardo Serra. La veritat és que, contra el que pugui semblar, el llibre és altament interessant i clarament recomanable. L’estudi, lluny de ser auto-referencial en la mirada i auto-justificatiu en l’objectiu, ofereix una visió plural de la seguretat (abordant la crisi econòmica, el canvi climàtic o la proliferació nuclear) a partir de l’anàlisi d’especialistes externs a les Forces Armades.

És en la introducció que Serra escriu: “asimismo la crisis al exigir redoblar otros esfuerzos presupuestarios puede provocar una reducción del gasto dedicado a Seguridad y Defensa de los países más desarrollados lo que incrementaría las posibilidades de conflicto bélico”.

D’entrada, caldria veure si realment la crisi econòmica suposa retallades en la despesa militar. Només dues dades, prou significatives, al respecte:

1. fa dos mesos el flamant president Obama presentava un projecte de pressupost on la despesa militar aconseguia el nivell més elevat de la història dels USA (i es diu ràpid!)
2. d’altra banda, el SIPRI fa ben poc assenyalava que durant el període 2005-2009 el volum de transferències va incrementar-se en un 22% respecte al període 2000-2004 i més aviat alertava d’una nova cursa armamentística.

Però, deixem les tendències i anem al moll de l’os de la frase del Serra: potser no tenim prou dades per afirmar que una reducció de la despesa militar ens permetria obtenir un món més segur i en pau. Però no ens en falta cap per determinar –vaja, és passat i present- que nivells elevats de militarització han anat acompanyats d’un món ben desequilibrat, profundament insegur, clarament inestable i ben amanit de conflictes armats de tota mena.

Notícies importants… que n’amagen d’altres que encara ho són més

M’agraden les notícies.

Però n’hi ha unes que trobo especialment interessants. Són aquelles en les que es destaca un tema però, de passada i quasi accidentalment, et revelen un fet previ que encara és més significatiu que el destacat.

Un exemple: Obama acaba d’anunciar un canvi en la política nuclear. Bàsicament, el govern nord-americà renuncia a fer servir les armes nuclears contra països que no les hagin utilitzat en atacar-lo i que siguin signants del TNP.

Sens dubte, una notícia interessant i un, petit però cert, avenç en la línia de posar més de seny en aquest món. Ara bé, diria que molta gent (també periodistes i polítics) ignoraven fins ahir la doctrina dels USA per la qual s’atorgaven el dret a respondre nuclearment un hipotètic atac d’un país… encara que no hagués emprat armes nuclears!

Vaja que acabem per felicitar l’Obama -i cal- per simplement desfer una autèntica barbaritat que, fins ahir, era assumida com a lògica i normal pels que sempre diuen que les coses són com són i profundament desconeguda per a tota la resta.

Obama és humà

L’aprovació de la reforma sanitària als Estats Units és una bona notícia. Òbviament, ho és pels milions de persones que podran beneficiar-se d’una assistència mèdica que fins ara els era prohibida o els resultava prohibitiva. I, també, per la dimensió pedagògica que suposa veure com s’han vençut democràticament les resistències de grups i empreses que no tenien cap angúnia a fer passar els seus interessos per davant del dret a la salut de milions de persones.

Però hi ha un altre aspecte digne de consideració. La presidència d’Obama genera un recurrent debat entre els que el veuen radical i valent i els que el veuen un bluf publicitari que acabarà empassant-se totes les seves promeses.

El debat és interessant però totalment insuficient. I la reforma sanitària ens ho demostra. Tot i que el que s’ha aprovat sembla evident i indiscutible, el projecte d’Obama, molt per sota del que pretenia fa un any i mig, ha guanyat per 7 vots de diferència, amb l’oposició d’una trentena de congressistes demòcrates i després d’aconseguir incorporar-ne una altra trentena els darrers dies. Enmig, Obama ha hagut de patir acusacions grotesques (de ‘hitlerià’ a ‘castrista’ passant per ‘leninista’) per una reforma que s’assembla molt llunyanament al sistema públic de sanitat que tenim a Europa.

A vegades, capficats amb el poder i les seves misèries, acabem oblidant el paper -i responsabilitat- de les persones. Per a bé. I per a mal. Una reforma tant tímida com aquesta ha despertat pors atàviques en una societat molt sensibilitzada contra tot allò que sigui poder públic centralitzat; ha engegat brutals maquinàries de propaganda demagògica per part de sectors interessats i ha estat a punt de fer fracassar una tímida i sensata reforma.

És evident que la classe política no sol estar a l’alçada de les circumstàncies. És clar que poders econòmics juguen les seves cartes contra tot allò que no els convé. Però no els carreguem tots els mals. De febleses, fòbies irracionals i de resistències als canvis… les persones normals i corrents, n’anem sobrades.

No cal que ens preguntem, només, per si Obama és un megacrack o un polític fora mida. També cal que ens preguntem si la gent vol que vagi molt enllà o que es quedi on és.