D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.

Anuncis




Finalment, el #9N

10 11 2014

És cert que portem massa temps dient que vivim jornades històriques. Però també ho és que ens trobem enmig de diverses crisis sistèmiques monumentals i, per tant, coses que abans ni pensàvem veure ara les veiem amb molta regularitat.

En tot cas, ahir, certament va ser un dia francament històric: una part significativa de la ciutadania de Catalunya va expressar la seva opinió sobre quin ha de ser el futur polític del país. Sí, no va ser la Consulta que moltes i molts volíem. Però qui va voler va poder participar i dir-hi la seva. I tot, es va fer contra la voluntat del Govern espanyol, del principal partit de l’oposició i del Tribunal Constitucional. Si ens ho expliquen fa 5 anys no ens ho haguéssim cregut.

Com queda la cosa? Tinc la sensació que bàsicament confirmem impressions i reflexions ja fetes. Però reforçar unes impressions i reflexions dels darrers 3 anys és més que significatiu sobre la solidesa del que s’està vivint a Catalunya.

Vejam:

1. Segurament, encara hi haurà qui dirà que tot això és una ceba del president Mas, que això no li importa a la gent, etc. Però ningú que miri les coses seriosament, després de 3 manifestacions massives, d’una significativa recomposició electoral el 2012, d’un canvi social més que perceptible, i, ara, d’un procés participatiu com el d’ahir, pot dir que tot això no revela que està passant alguna cosa molt seriosa sobre la voluntat i el sentiment d’una part significativa de la ciutadania catalana.

Per a qui, per ignorància o mala fe, recorda que a Catalunya hi viuen més de 7.000.000 de persones, dir-li que el cens efectiu de vot no passa dels 5.500.000. I que, en els darrers anys, l’elecció amb més participació va ser la del Congrés del 2004 i, a Catalunya, això va suposar la participació de 4.000.000 de persones. En moltes eleccions la participació final ha estat entre 2.500.000 i 3.500.000. Aconseguir-ne 2.236.000 en un procés no formal… és immens es miri com es miri.

2. El procés sobiranista no és una anècdota, però una part important de la població no combrega amb el procés. Alguns hi estan activament en contra, d’altres senzillament no s’hi senten atrets per més campanyes i difusió que es faci. Com que l’activisme és a les files de l’independentisme, tinc la sensació que la gent més engrescada oblida que hi ha molts ciutadans al marge de tot plegat. Per això, quan es planteja un ritme molt expeditiu o fer declaracions unilaterals com si res crec que no es pensa en la complexitat, i la relació de forces reals, d’aquesta societat. A la manera ‘Maneliana’: una bona part del país demana de fer un gran salt. Però no són pas pocs els que no saltarien per res del món.

3. Que gent de trajectòria feixista amenaci i digui el que diu és trist però previsible. Però m’inquieta que persones que no ho són, com Joaquim Coll, Albert Rivera, etc. es queixin de Rajoy… no pas perquè no ha fet res per a seduir els catalans sinó perquè no ha fet res per a reprimir-los! Sincerament, no entenc què pretenen quan diuen que havia d’haver actuat contra el 9N. ¿És una bona decisió enviar la policia contra la determinació de centenars de milers de persones? A mi no m’ho sembla. De fet, ¿creuen que hi ha prou policia per a fer front a 2.236.000 persones? Podria criticar el que han dit. Però d’entrada no entenc el que han dit.

4. Mai tanta gent ha parlat amb tanta il·lusió, satisfacció i felicitat… d’una jornada electoral! Doncs sí, ahir molta i molta gent va estar feliç de plantar cara a la insensibilitat de l’Estat i invertir un diumenge en anar a votar, fer de voluntari, estar pendent dels mitjans, parlar i compartir amb altra gent la jornada, etc. Qualsevol persona que no tingui urticària cap al procés ahir va poder veure i viure una jornada plena de detalls que reconforten.

5. I el millor d’ahir? Els missatges de suport i calidesa d’amigues i amics de la resta de l’Estat per una jornada que vivien com una nova via per tal que cada cop més les persones siguin protagonistes del seu esdevenir personal i col·lectiu i la democràcia es faci més substanciosa, real i respectada. Rebre aquests missatges, quan hi ha qui parla de trencament d’amistats i de ponts, va ser el millor regal.