En John Paul Lederach

10 12 2010

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.

Anuncis




ETA, tímidament, comença a dir adéu

5 09 2010

Els darrers temps no hi ha hagut massa atenció mediàtica sobre el conflicte basc. En bona part, i per sort, perquè els nivells de violència es trobaven d’entre els més baixos dels darrers anys.

Però ETA, encara que molt afeblida, està formalment activa. I hi ha presos. I organitzacions polítiques il·legalitzades. I, òbviament, hi ha totes les víctimes que la violència d’ETA ha generat.

Per tot això, posar fi a la violència d’ETA amb un cert ‘ordre’ és necessari. El final dels conflictes violents no són fàcils. Hi poden haver aspectes, aparentment menors, que acaben incidint en la superació, o no, de la violència.

Organitzacions com Lokarri, per exemple, han estat treballant els darrers mesos per tal que la fi de la violència sigui irreversible. O també Brian Currin (que la Fundació per la Pau i Lokarri van dur a BCN) amb el seu acompanyament a l’esquerra abertzale i l’impuls d’una crida internacional (la Declaració de Brusel·les) a ETA.

Part d’aquesta feina, avui, ha obtingut resultats: ETA, en un dels seus comunicats típicament obtusos, explicita que ha deixat de fer accions armades i ve a dir que la violència ja no té lloc en l’actual escenari del conflicte. No és el millor comunicat, però és positiu i ben orientat, tal com a apunta Paul Ríos. També Brian Currin, n’ha fet una valoració positiva.

Però, més enllà fins i tot del comunicat, l’aposta clara de l’esquerra abertzale oficial de reclamar a ETA una treva i l’amenaça de desconnectar-se d’ETA si no feia el pas, és per mi un dels resultats més positius d’aquest temps. Des de l’escissió d’Aralar, no s’havia vist tanta claredat per part de l’esquerra abertzale en el rebuig a la violència.

No serà un procés fàcil ni ràpid. Cert. Però tampoc em deixaria endur pels que tiren aigua al vi. Ens trobem en un clar cicle de final de la violència i, avui, s’ha donat un pas més en aquest sentit.





Tutu: energia a cabassos

23 07 2010

Hi va parlar força gent. Alguns més breument, altres més llargament.

Però va arribar ell i, alçant-se, gesticulant i dirigint-se al públic vehementment, va deixar anar -bé, exclamar: “Si algú em diu que la gent no té poder per canviar les coses jo li dic que està mentint: vam posar fi a l’apartheid!!! Si hem pogut acabar amb l’holocaust i l’apartheid, com no hem de poder acabar amb la guerra?

És ben cert que 4 minuts ben emprats poden comunicar, transmetre i remoure més que 2 hores de dissertació profunda i acadèmica per més brillant que sigui. En Desmond Tutu, ho va demostrar. Va ser un dels moments més especials de la inauguració de la Conferència Internacional per la Pau de La Haia, un magne esdeveniment celebrat ara fa 11 anys. A la gent de la Fundació per la Pau que hi érem (els 2 Tonis, la Maria Àngels, en Quico, en Joan) ens va deixar impactats.

Bon element en Tutu. Ha fet molta feina: a Sud-Àfrica i arreu on ha anat a petar. Però, sobretot, és un home ple de força i vitalitat. Contagia energia i ganes de posar-s’hi. Ara, a punt de fer els 79 anys, diu que ja n’hi ha prou d’anar amunt i avall. Que vol quedar-se a casa i compartir més estones amb ell mateix i els seus.

I només es pot dir: moltes gràcies per tot Tutu!!





Ja som en camí d’allò que somiàvem

15 07 2010

Sabem que el comerç d’armes és una activitat perillosa: entre altres, genera inestabilitat, crea inseguretat, contamina el medi ambient, destrueix convivència i, és clar, fereix i mata persones.

Sabem, també, que el comerç d’armes s’alimenta d’interessos econòmics i s’aprofita de visions polítiques tan immediatistes com irresponsables.

Sabem, encara, que tot i que hi ha controls per les coses més grotesques i innòcues, el comerç d’armes -més enllà d’algunes legislacions estatals i algunes recomanacions globals- campa per lliure.

Però, també sabem que, després d’anys i anys de demandes i denúncies per part de molts analistes, pensadors i ONG (en els darrers temps, liderades per la Campanya Armes Sota Control, de la qual la Fundació per la Pau n’és membre), aquesta setmana ha començat un procés diplomàtic molt important: el que hauria de dur-nos a un Tractat que reguli el comerç d’armes a nivell mundial.

No sabem si acabarà bé, no sabem si els governs s’atreviran a ser valents i es preocuparan per allò que hauria d’importar-los: la defensa de la vida de les persones i la seguretat global. Però, en tot cas, que aquesta setmana a les Nacions Unides comenci el procés cap a un Tractat de Comerç d’Armes és ja tot un èxit que fa ben poc desitjàvem… però no teníem clar que fos possible.

Doncs bé, ja hi som.