Una visita dels ‘hibakusha’ i tres lliçons

16 04 2012

El ritme de la vida que portem és trepidant i no parem de fer coses, enllaçant-les constantment en una successió interminable. A vegades, però, hi ha coses que et fan parar. Encara que continuïs amb el mateix ritme, imperceptiblement, t’han impactat i no ha passat en va.

Una recent visita dels ‘hibakusha’ a Barcelona, que la Fundació per la Pau va acollir i acompanyar, ha estat una d’aquestes coses. Els ‘hibakusha’, supervivents i afectats per les explosions de les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki, són persones que han viscut experiències massa fortes, d’aquelles que sembla impossible poder-se’n recuperar: de cop, van veure com la seva ciutat quedava totalment arrasada; van perdre (alguns, en el seu sentit més literal: no han pogut trobar-ne mai els cossos) gent molt estimada i han patit, tota la vida, problemes greus de salut, fruit de radiació rebuda.

I, malgrat tot això, malgrat la seva avançada edat i la seva extrema fragilitat, eren allà, profundament senzills, terriblement cordials, immensament agraïts. Encara que no hi parlessis gaire –la majoria només saben japonès- t’era impossible no acabar la jornada sentint-los ben a prop i estimant-los a fons. I totes les vegades que he compartit alguns moments amb altres ‘hibakusha’ et quedes amb la mateixa impactant sensació.

Veure gent que ha patit tant, que ha tingut motius suficients per engegar-ho tot a dida, anant pel món amb aquesta gratitud, confiança i generositat… és una bufetada de proporcions dantesques quan, aquí, ens queixem per tot i en tot moment. Una gran lliçó.

En la visita, a més de diversos i profitosos contactes institucionals i polítics, a petició expressa dels ‘hibakusha’, van visitar una escola de la ciutat. Contra un tòpic també massa habitual, els i les estudiants van mostrar un interès ben actiu i van quedar molt impactats pels testimonis dels ‘hibakusha’. I, abans, durant i després, de l’acte, unes quantes converses amb els i les mestres del centre, totalment implicats i interessats en tot plegat. La segona lliçó del dia: veure aquesta qualitat humana i professional en un entorn tant qüestionat com el de l’ensenyament… hauria de fer-nos pensar que tenim molts actius i que hem de ser capaços de valorar-los.

I pel que fa a les armes nuclears, què? La darrera lliçó. Kazumi Yamada, un dels supervivents, amb la seva senzillesa, lluny de les sòlides teories i llargues reflexions a les que els que ens dediquem a l’anàlisi de política internacional i al treball per la pau estem avesats, la va clavar, quan un estudiant li van preguntar si el drama d’Hiroshima i Nagasaki es podria repetir: ‘si hi ha líders amb consciència no tornarà a passar’.

Efectivament, després de les més de 200.000 morts que va provocar aquelles explosions. Després de les desenes de milers de persones ferides i afectades que han sobreviscut com han pogut. Tenint present que, el manteniment dels actuals arsenals nuclears suposa l’escandalosa despesa d’uns 90.000 milions de dòlars cada any. I, sobretot, recordant que, malgrat tots els acords de desarmament nuclear ocorreguts fins ara, les vora 20.000 armes nuclears encara existents ens permetrien destruir el planeta diverses vegades, sí, si hi ha consciència i si hi ha responsabilitat, les armes nuclears haurien de prohibir-se definitivament.

Anuncis