El sobiranisme antipàtic és suïcida

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.

De Podem, de Podem i el sobiranisme i d’abraçades

Foto d’Enric Català per a Catalunya plural (eldiario.es)

Des de la seva inesperada irrupció al Parlament Europeu un enrenou considerable acompanya totes les notícies, francament espectaculars, sobre les previsions de creixement de Podem.

La previsible entrada amb força en les institucions, les inquietuds de la classe política tradicional davant d’aquest possible tsunami i el seu possible impacte sobre el procés sobiranista són alguns dels factors que han fet que es parlés abastament de Podem.

Tot plegat, afegit a la visita de Pablo Iglesias a Catalunya, el seu míting d’ahir, la menció al David Fernàndez, i les reaccions vistes, em mouen a fer algunes reflexions:

 

Sobre Podem en general

. massa sovint, quan analitzem les coses tendim a descriure-les més en funció d’allò que ens agrada o irrita que no pas d’allò que, honestament, sembla que són. Podem pot semblar bé o malament, però el que és innegable és que ha entrat amb força. Es pot veure Podem com un producte de laboratori dissenyat des de dalt i amb sobreexposició mediàtica o entendre’l com un fruit des les mobilitzacions socials dels darrers anys, però el que és innegable és que molta gent s’hi sent atreta i això, avui en política, és molt difícil d’aconseguir.

. en el context espanyol, on trobem un PP profundament reaccionari i empeltat de corrupció, un PSOE que, malgrat tenir tradicions i discursos diferents, és vist com a corresponsable de la situació actual, una UPyD que més aviat sembla una modernització del PP i una IU que ningú percep amb opcions reals de ser alternativa, no és tant estrany que una força nova com Podem pugui il·lusionar una ciutadania profundament decebuda i, en alguns casos, seriosament afectada per la crisi i les polítiques d’austeritat.

. encara més: t’hi sentis a prop o no, et caigui bé o no, t’hi identifiquis o no, sembla prou evident que la simple irrupció de Podem ha dinamitzat el debat social, polític i mediàtic i està aconseguint fent moure a partits impertèrrits i obrir discursos tancats.

 

Podem, Catalunya i el sobiranisme

. a Catalunya l’escena política és més complexa que a l’Estat, hi ha molta més oferta política (ocupant, en bona part, el discurs i propostes que pugui fer Podem) i, és clar, el procés sobiranista –en si mateix rupturista- fa que el paper de Podem no sigui tant central, ni tant dinamitzador, com ho pugui ser a l’Estat

. en els darrers mesos hi ha dos autèntics terratrèmols que posen neguitosos, i quasi que podríem dir que els exciten sobremanera, els diversos líders i gestors del sistema polític, econòmic i mediàtic espanyol: la irrupció de Podem, que amenaça d’esberlar el bipartidisme, i el sobiranisme català, que amenaça la integritat de l’Estat

. és per això que no s’entén que hi hagi una part del sobiranisme català que, dia sí dia també, carregui contra Podem. És clar que el sobiranisme i Podem són processos i perspectives diferents, però tots dos apunten a la línia de flotació del règim sorgit del 78. I és evident que una baralla agre entre sobiranisme i Podem a qui beneficiaria és l’statu quo actual.

. Podem ha dit que respecta el dret a decidir. Inicialment ho feia amb contundència i, ara, molt més suament i ambigua. També ho ha fet, per cert, amb altres temes de caire econòmic i polític. Però, IU al marge, cap partit estatal dels grans ha acceptat mai el dret d’autodeterminació. Que una força que sembla que pot entrar en la lliga dels grans, hagi dit públicament que no s’oposa al que decideixin democràticament els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, és una gran novetat. No ho enviem a la foguera tan ràpidament perquè històricament és molt rellevant.

 

L’abraçada del David

. en el míting d’ahir, en Pablo Iglesias va fer una desafortunada menció al David Fernàndez, jugant amb l’abraçada al President Mas. Tota persona ben informada sap que, a més i més enllà dels diversos moviments socials, la CUP és un dels actors polítics més clarament crítics amb el model econòmic, polític i constitucional vigent i profundament combatiu amb la corrupció i, si alguna cosa vol dir, ‘la casta’. I tota persona ben informada sap, a més a més, que en David Fernàndez, en la seva doble faceta prèvia d’activista i periodista compromès, i actual de diputat trencador, exemplifica perfectament aquest combat. Afegiria que, tota persona que coneix en David, sap que és un home que abraça. En fi, reduir l’aportació del David, i per extensió de la CUP, a l’abraçada només pot ser fruit de la ignorància o de la mala fe. Sobta que en Pablo estigui tan mal informat o, pitjor, que vulgui convertir una anècdota en categoria, un recurs massa habitual en la vella política de sempre

. encara més sobre l’abraçada del David i en Mas: l’endemà del 9 N em va sobtar veure com gent que havia viscut amb comoditat i convicció del règim polític dels anys 80 i 90 (càrrecs polítics en administracions públiques, sous astronòmics, etc.) enviaven a la foguera, per una abraçada, a una persona com en David, terriblement més compromès i combatiu que ells. Ahir, també em va sobtar veure gent que defensava en David… sense haver-ne compartit mai res. Donava la sensació que, més que defensar en David, practicaven allò tant tristament habitual de donar un plantofada ‘interposada’: en aquest cas a Podem, fent servir en David…

 

Tranquil·litat i bons aliments

. Podem té i tindrà espai a Catalunya. Hi ha gent farta dels gestors de la situació política, que no connecta amb l’esquerra existent i que no és independentista. Així, Podem és el partit amb qui es pot sentir més còmode. Un reflex de la diversitat del país: ningú s’hi hauria de fer mala sang

. finalment, no ho oblidem: l’impacte de Podem sobre el sobiranisme serà el que vulgui la gent, no el que pretengui Podem o cap estratega. Cada cop més queda clar que els partits són simples instruments. I si hi ha consciència ciudatana per a avançar cap a la independència, farem camí, hi hagi o no hi hagi Podem, PSOE o PP. I si no hi ha prou gruix… doncs no farem camí. Però no per culpa de Podem, sinó perquè no hi ha prou gent que ho vulgui. Així de senzill.

El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…

Catalanitat i la ‘Roja’

Quan juga la selecció espanyola de futbol es destapa a Catalunya el debat sobre com ho viuen (i si s’hi identifiquen o no) els catalans i les catalanes.

Fa anys, com que la selecció no feia un joc gaire lluït i era sistemàticament eliminada tampoc hi havia massa opcions d’engrescar-s’hi. Però, darrerament, una nova generació de futbolistes atrevits, bons i ben compenetrats han fet que la selecció hagi guanyat una Eurocopa (2008), un Mundial (2010) i tingui, avui, opcions de revalidar l’Eurocopa. I, clar, la febrada pro-selecció s’ha desfermat. A l’Estat, però també una mica a Catalunya.

Parlarem d’identitats i sentiments, però abans voldria desmuntar alguna trampa que no paro de veure repetida en tertúlies i comentaris que es fan aquests dies.

No fem trampa

Els que voldrien que Catalunya fos una comunitat autònoma més, destaquen que a Catalunya l’audiència dels partits de la selecció és molt alta. Hi ha qui recorda que en grau menor.

Però, sincerament, la dada d’audiència és ben discutible per a poder afirmar res sobre la identificació dels catalans i les catalanes amb la selecció. És que no va haver-hi gent –en nombre significatiu- a França, Suïssa o Eslovènia que van mirar el partit entre Espanya i Portugal? En tenim la prova aquí mateix: la semifinal entre Itàlia i Alemanya va ser vista per quasi un 50% dels espectadors catalans. Vol dir que eren germanòfils o addictes a Itàlia? No, el que ens diuen les audiències és que la gent va mirar molt el partit. Però d’això no se’n pot dir que se sentin identificats, o no, amb la ‘Roja’. Senzillament, en un país on el futbol té molt seguiment és lògic que les semifinals de l’Eurocopa –jugui qui jugui- despertin interès. No forcem els fets fent-los dir coses que no són.

Sentiments

Això no treu que no hi hagi matèria per a fer una reflexió sobre la diversitat de sentiments al voltant de com es viu el tema de la selecció. Perquè és obvi que hi ha diversitat. D’entrada, hi ha ciutadans/es d’aquest país que se senten espanyols, altres que mig mig i altres que només catalans. Entre tots ells, hi trobarem gent que els agrada i segueixen el futbol amb passió, gent que d’aquella manera i gent que gens. I, també, persones que viuen el seu compromís polític com a fonamental i moltes altres que viuen la política molt llunyanament. I si creuem tots aquests sentiments, ens donaran una elevada diversitat sobre com es pot viure la ‘Roja’ a Catalunya.

Vaja, que ser sobiranista i rebutjar a fons la selecció espanyola (voler que perdi tots els partits) representa no només una part de la gent sinó també només una part de la gent sobiranista.

Perquè, vejam: si en un Mundial o una Eurocopa no juga la teva selecció, però t’agrada el futbol, miraràs partits. I, d’alguna o altra manera, segurament amb menys passió, acabaràs volent que una selecció guanyi. I els criteris que poden influir-hi són molts: no només polítics, també personals (lligams familiars, vincles d’amistat, vivències o estades llargues en un determinat país, etc.). A més, fins i tot en clau de purisme polític, la tria no sempre és òbvia (veure un independentista preferint que França guanyi a Espanya és ben curiós: la repressió lingüística i cultural a la Catalunya Nord ha estat molt més implacable i ‘exitosa’ que a la del Sud).

Si, a més, la selecció espanyola és de les que fa més bon futbol i hi juguen un bon grapat de jugadors catalans amb els quals un sent empatia durant tota la temporada… tampoc és tant estrany que un independentista, encara que sigui sense una especial eufòria, prefereixi que sigui la selecció espanyola la que s’emporti l’Eurocopa.

Però si una visió serena, complexa i matisada dels sentiments permet veure-ho així, una visió estratègica dels qui volen avançar cap a majors cotes de sobirania, encara ho haurien de tenir-ho més clar: venir a dir, i voler projectar, que un bon ‘catalanista-sobiranista’ no pot anar amb la ‘Roja’, no és expulsar massa gent d’aquest país d’un projecte catalanista-sobiranista?

Es pot ser independentista sense ser nacionalista?

(Article publicat al Diari AVUI, el dissabte, 3 de Desembre de 2011)

El debat sobre la relació entre el nacionalisme i l’independentisme és, darrerament, intens al nostre país. Els articles de Laura Borràs (L’independentisme no nacionalista, 18-10-2011) i Jordi Cabré (Prou artifici, 24-10-2011) s’hi referien i, després d’un breu diàleg a Twitter, voldria aportar la meva visió.

Borràs apuntava l’existència d’un independentisme no nacionalista que, des d’una “neutralitat” nacional, hi arribaria per pragmatisme econòmic. Jo aniria més enllà: també és possible un independentisme no nacionalista des d’una identificació nacional catalana però que no comparteix una visió política nacionalista.

Un independentisme que estima el país, que no vol límits imposats al desenvolupament de les pròpies capacitats, que vol estar directament connectat al món, però que no comparteix l’exaltació “nacionalista”, el militarisme i el patriotisme barroers que solen caracteritzar els estats constituïts. Hi ha molts exemples d’aquests matisos: gent que es rebel·la contra la prohibició de les seleccions catalanes, pel que suposa de silenciar una identitat, però que, a la vegada, és ben conscient que l’emoció de l’esport sovint s’instrumentalitza al servei d’un nacionalisme excloent.

En Cabré m’objectarà que el nacionalisme català, històricament, no s’ha centrat només en la identitat sinó que també ha construït país en clau econòmica i cultural. I que, en general, no se’l pot considerar un nacionalisme “excloent”.

Hi estic ben d’acord. De fet, no hauríem de confondre’ns: el terme nacionalista es fa servir per definir tantes coses que al final no diu res. Fixem-nos que dos dels personatges més contraposats del segle XX, Gandhi i Hitler, han estat qualificats de “nacionalistes”! Tampoc podem posar en el mateix sac un nacionalisme imperialista i un nacionalisme defensiu. I, és clar, no és igual el nacionalisme d’un estat que cerca reduir la pluralitat interna que el nacionalisme d’un poble que defensa la seva especificitat. Però, malgrat aquestes diverses concepcions, les connotacions històriques i els prejudicis, hi ha elements analíticament comuns en tot nacionalisme. La Gran Enciclopèdia Catalana (semblant al que hi diuen altres diccionaris) el defineix com aquella posició política que atribueix “un valor altíssim a la nació”. Des de la ciència política, s’ha teoritzat també sobre el nacionalisme com un moviment que veu i viu les nacions com el principal àmbit on ha de residir el poder polític.

Així, és possible o no ser independentista sense ser nacionalista? Crec que sí. Per una banda, es pot desitjar la llibertat del teu país sense per això considerar que la nació sigui la qüestió més important. Et pot preocupar i ocupar l’alliberament nacional però, a la vegada, creure que la lluita contra la pobresa i la injustícia, la dignitat de la dona, la preservació del medi ambient o la solidaritat internacional són, com a mínim, tan importants com la independència. De l’altra, es pot desitjar que el teu país sigui lliure bo i entenent que els països han de cedir poder per baix i per dalt ja que, tant en termes de proximitat a la ciutadania, com de desenvolupament i aprofundiment democràtic, com de la necessitat de governar una globalització econòmica que es mou per sobre de les fronteres estatals, les nacions no poden ser les úniques ni principals dipositàries del poder polític.