Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

3 12 2010

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.

Anuncis




El món al revés: Sarkozy, 27 – Reding, 0

17 09 2010

A vegades tinc la desagradable sensació que algunes coses van de mal en pitjor i que no acabem d’adonar-nos de la gravetat de la cosa.

La retallada de llibertats i drets civils arran de la paranoia de la ‘guerra contra el terrorisme’ va marcar l’inici de la dècada. Tot i que la tendència s’ha anat suavitzant, està clar que algunes pèrdues han esdevingut irreversibles.

La retallada de drets socials arran de la crisi, enlloc de transformar un model econòmic clarament injust i insostenible, és la clàssica recepta que s’aplica arreu sense discussió.

I, finalment, l’agitació social -provocada per líders polítics i mediàtics- al voltant de la immigració és escandalosament preocupant. Per això fa una angúnia indescriptible veure el que va passar ahir a Brusel·les: després de les contudents crítiques de la comissària europea Viviane Reding al govern francès per les expulsions de gitanos, resulta que tots els presidents europeus coincideixen, almenys en públic, a amomestar Reding pels seus ‘excessos verbals’ i exculpar a Sarkozy! Zapatero el primer… Realment, el món al revés.

En fi, com no vigilem, assistirem a un progressiu i lamentable esfrondament de conquestes socials i democràtiques. I a Europa mateix.





Correm-hi tots!

3 03 2010

El govern Zapatero sempre ha volgut mostrar-se compromès amb la solidaritat internacional, la pau i la justícia. Així ho ha proclamat multitud de vegades dins i fora.

L’inefable i bellugadís Sarkozy va proclamar -quan va nomenar Bernard Kouchner com a ministre d’exteriors-, que s’havia acabat l’època de sotmetre els valors a una política exterior només orientada a la gestió d’interessos.

Però… deu ser que els interessos pesen més que uns valors fràgilment assumits ja que acabem de veure com Sarkozy ha anat a Rússia a intentar ‘facilitar’ una venda de vaixells de guerra entrant en competència amb Espanya.

Vaja, que una vegada més, trobem dos abanderats d’una política internacional respectuosa amb l’ètica pugnant aferrissadament entre ells… per a vendre vaixells de guerra a un país no precisament exemplar pel que fa a la defensa dels drets humans, el respecte a les minories nacionals i l’assumpció del diàleg per a gestionar conflictes.