Armes contra l’Estat Islàmic: solució o increment del problema?

10 09 2014

stado-islamico

14 de desembre de 2012: Adam Lanza, un jove de 20 anys, entra a l’escola Sandy Hook de Newtown (Connecticut) i, armat amb dues pistoles i un rifle, obre foc de forma brutal i, finalment, se suïcida. A banda d’ell, vint-i-set persones moren, vint de les quals infants de 6 i 7 anys.

Fins i tot la societat nord-americana, acostumbrada a matances d’aquest tipus, va quedar molt impactada. Per primera vegada, es generà un cert clam social per la regulació de l’accés a les armes. El mateix president Obama va exigir traduir ‘les paraules en accions’.

Una setmana més tard de la tragèdia, Wayne Lapierre, vicepresident de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle (NRA), va manifestar en una roda de premsa que si els professors haguessin tingut una arma haguessin pogut repel·lir l’atac. És a dir, la solució no passaria per a canviar el problema (reduir l’accés i tinença d’armes) sinó incrementar-lo: posant-hi més armes.

Són paraules que van escandalitzar a molta gent, no només a Europa (on la percepció de la sobre les armes és molt diferent a la nord-americana) sinó també als Estats Units.

Però no sé si, en altres àmbits no acabem actuant com reclamava en Wayne Lapierre…

La irrupció amb força del grup gihadista Estat Islàmic (EI), independitzat d’Al Qaida i, de fet, superant-lo en terror i deshumanització, és un fet d’extrema gravetat. La seva acció sobre el terreny, la capacitat de reclutar nous combatents i els buits de poder en molts estats, fan témer el pitjor.

Caldria preguntar-se, però, si algunes de les solucions que es proposen són adequades o, tard o d’hora, poden acabar incrementant el problema. Davant la dificultat d’intervenir-hi directament i tenint ben present el record dels fracassos de les intervencions a l’Iraq, Afganistan i Líbia, diversos països han optat per l’enviament d’armes a alguns dels actors armats (kurds, iraquians i grups d’oposició sirians) que combaten l’EI.

Deixem de banda que tots aquests actors tenen historials no pas nets de vulneracions de drets humans (encara més si, en aquesta coalició anti-EI s’hi inclou el règim de Baixar Al-Assad). Però, segur que és una solució? Potser oblidem que, en part, la presència de l’EI i la seva força sobre el terreny es deu a les moltes armes que s’han anat enviant en diversos llocs, també suposadament com a solució a altres problemes i conflictes.

Recordem Líbia: un cop ‘rehabilitat’ diversos països, molts d’ells europeus, no van tenir cap angúnia a vendre armes al coronel Gaddafi. Al cap de ben poc, però Occident i diversos països àrabs van passar a combatre el dictador i, de fet, durant la crisi de 2011, Qatar i Emirats Àrabs Units, tot i l’embargament vigent, van enviar armes a les diverses faccions de l’oposició.

Bona part de l’arsenal del règim libi i de les armes que es van fer arribar a l’oposició, van acabar circulant cap altres llocs i indrets: per exemple, Mali (on va fer ‘falta’ una intervenció de França) i Síria.

Pel que fa a Síria, Rússia, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Iran i Estats Units durant quasi tres anys han estat venent o bé facilitant l’entrada d’armes al règim sirià uns i a les diverses faccions armades opositores, els altres.

Doncs bé, una part d’aquests enviaments d’armes a Líbia, Síria, Iraq, etc. van acabar finalment a en mans de l’EI. Armes amb les quals han pogut avançar sobre el terreny i cometre tota mena d’atrocitats. Amb tota aquesta experiència, segur que enviar més armes a la zona és una bona solució?

Anuncis




El doble repte d’Obama amb les armes

23 12 2012

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.





Connecticut: menys plors i més acció política

15 12 2012

shootings-counter-avg240Una altra vegada ha passat. I en van tantes…

Certament, la matança a l’escola de Newton és un xic més bèstia, si és possible: imaginar 20 nens i nens d’entre 5 i 10 anys assassinats… fa posar els pèls de punta. Com pensar en l’immens dolors que moltes famílies deuen sentir.

Entenc que Obama estigui afectat. També el governador de Connecticut, Dan Malloy, que precisament quan va ser alcalde de Stamford va participar activament en un dels pocs lobbys municipalistes contra la proliferació de les armes.

Però les llàgrimes i els condols de poc serveixen si no s’actua. Són moltes les dades que ens deixen clar que no es tracta d’un fet aïllat, sinó d’un problema perfectament identificat:

. en els darrers 20 anys, els Estats Units han patit 23 matances, en escoles, campus universitaris, cinemes, centres comercials, etc.

. segons dades de la Brady Campaign, una campanya que denuncia amb valentia els greus impactes de la violència armada, al voltant de 100.000 persones són disparades cada any als Estats Units. D’aquestes, unes 30.000 perden la vida.

. la facilitat de l’accés a les armes als USA és impressionant. Els controls són mínims i els darrers anys, algunes iniciatives legislatives han aconseguit rebaixar-los encara més.

. la proliferació és esgarrifosa: diversos estudis indiquen que entre 270 i 283 milions d’armes estan en mans civils. Pràcticament tantes armes com ciutadans viuen als Estats Units!

Evidentment, a major facilitat d’accés i més armes circulant, les possibilitats de més matances s’incrementen. Però també és cert que hi ha països que també tenen un fàcil accés a les armes i no pateixen aquests drames.

El problema és que als USA hi ha una cultura política de legitimació i permissivitat de la violència massa arrelada. Només cal mirar la contundència amb la que s’aplica la pena de mort. O l’altíssima despesa militar, l’actiu comerç d’armes i l’espectacular historial d’intervencions i atacs militars fora de les seves fronteres. Tot això no és neutre: genera aprovació i legitimitat social a la cultura de violència. I, és clar, a més i a més hi ha un poderós lobby pro-armes que és capaç de fer atemorir al mateix president dels USA a l’hora de prendre mesures per a regular les armes.

Però com acaba de dir l’alcalde de Nova York, Michael R. Bloomberg, cada vegada que hi ha una matança es diu que és massa d’hora per abordar el tema de la regulació de les armes. Però ‘per cada dia que esperem, 34 persones moren assassinades per armes’





En Flory

14 07 2011

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.





Armes: forever!

30 06 2010

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.