La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

20 10 2011

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.

Anuncis




Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

6 04 2011

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!





Líbia, i més enllà de Líbia

4 04 2011

(en castellano: 2011 – 04 – 03 – Libia y más allá de Libia – Cat Cristiana)

(article publicat al Catalunya Cristiana, diumenge 3 d’abril de 2011)

Una altra vegada, ens presenten una dolorosa disjuntiva: protegir els drets d’uns ciutadans amenaçats per un cràpula que els fa de cabdill (des de fa 42 anys!) amb un atac militar de diversos països occidentals, això sí, a diferència d’altres escenaris ben recents, amb un cert suport dels països àrabs i sota l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Em compto entre els més preocupats i afectats pel que els pugui passar als més de 5 milions de libis i líbies. Visc, a més a més, amb profunda il·lusió les revoltes que s’estan produint en els països àrabs pel que representen de lluita per la dignitat i pel que suposen d’esperança en una ciutadania activa que no es resigna i que diu prou als autoritarismes i les dictadures de tota mena. Que caigui el règim libi, i també els de Síria, Iemen o Bahrein, amb el mínim de vessament de sang possible, em sembla una magnífica consecució en la lluita per l’enfortiment de la llibertat, la dignitat i la justícia.

Però no em compto entre els entusiastes de la intervenció militar a Líbia.

Per diverses raons:

. perquè els atacs militars mai són quirúrgics i nets; són més aviat bruts, generen destrucció i augmenten la xifra de ferits i morts

. perquè l’atac, reforça i consolida una cultura de la violència que és en la base del problema que, se suposa, la intervenció vol arreglar: l’agressió de Gaddafi

Però, sobretot, perquè la resposta militar sempre suposa un fracàs: de l’art de la política i de la gestió diplomàtica. I és prou clar que fa cinc setmanes hagués estat possible una acció diplomàtica, política i econòmica que, ben planificada i executada, hagués pogut aturar la repressió del règim libi i, a la vegada, hagués pogut evitar els mals d’una intervenció militar.

Però, encara més, perquè la repressió de Gaddafi és i ha estat possible per les prioritats, coordenades i valors que regeixen les polítiques i estructures d’aquest món nostre. Proclamar la necessitat de dur a terme guerres humanitàries i no ser capaç de començar a emprendre els canvis realment necessaris en l’orde internacional polític (més governabilitat democràtica i menys imperialisme, els drets humans com a element central de tota política), jurídic (reforçament i expansió del Tribunal Penal Internacional enlloc d’oposar-s’hi i fer-ne boicot), econòmic (un nou marc de relacions comercials que afavoreixi la justícia i no l’augment dels desequilibris), de seguretat (control efectiu i rigorós del comerç d’armes, desarmament, foment de la seguretat humana) i de resolució dels conflictes (prevenció, mediació, foment de la cultura de pau i la noviolència) és o bé un signe d’elevada incompetència o de profunda mala fe.

Treballem, doncs, amb urgència per a evitar més sofriment a Líbia i treballem seriosament i amb tenacitat per evitar noves ‘Líbies’. Aquesta és la millor contribució ‘humanitària’ que podem fer.





Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

26 03 2011

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.





Líbia, una guerra justa i necessària?

20 03 2011

Un no parar: quan encara no hem acabat de pair els efectes de les revoltes àrabs, quan encara estem impactats per la tragèdia del Japó i alarmats per la crisi nuclear, tenim l’atac militar a Líbia.

Hi haurà temps per a més reflexions, articles i documents, però ara voldria compartir tres idees:

Se’ns diu que l’atac és una acció puntual (garantir la zona d’exclusió aèria i debilitar l’avenç sobre les forces rebels) no pas una invasió o una ocupació. Però les guerres se sap com comencen però no quan ni com acaben: tot just 24 hores després ja parlem de nombrosos atacs aeris, llançament d’un centenar de míssils i desenes de baixes. A més, allò que es resol amb acords és infinitament millor que allò que s’aconsegueix amb la força: no només per idealisme sinó perquè evita morts i futurs problemes. Sempre cal explorar fins al límit tot allò que es pot fer per tal d’evitar abocar més violència en una crisi o un conflicte.

Des de la vessant crítica a la intervenció, però, no podem confondre les coses: per molts factors, l’atac a Líbia és un cas diferent als de l’Iraq o l’Afganistan. Posar-los al mateix sac seria una simplificació barroera. Cal evitar, també, repetir clixés que no s’adiuen a la realitat: he sentit moltes veus dient que l’atac es fa per ànsies petrolieres o interessos econòmics. No ens equivoquem: és precisament per aquest tipus d’interessos que les potències democràtiques toleraven Gaddafi. Si ara en volen prescindir és, simplement, perquè els incomoda donar suport a un dictador perdedor i palpablement enfollit.

En l’altre cantó, molta gent favorable a la intervenció afirma que davant l’habitual indiferència, la decisió d’atacar Gaddafi és un signe positiu. Compte: Europa i els Estats Units han quedat retratats amb les revoltes àrabs i, ara, s’afanyen a voler canviar d’imatge. Però això no vol dir que el que fan estigui bé i que ho facin moguts per nobles sentiments.

Té sentit fer la guerra a un dictador amb el qual fins fa 4 mesos s’hi feien tractes i negocis i se li consentien tota mena de barbaritats (l’afer de les noies ‘boniques’ pagades per a escoltar-lo en territori europeu)? I, encara més, té sentit justificar aquesta acció amb el suport d’alguns països del món àrab que estan reprimint les seves poblacions que reclamen democràcia? O continuar essent aliat estratègic d’una Aràbia Saudita que no només reprimeix la seva població sinó que ‘presta serveis’ al règim de Bahrein?

O els governs democràtics occidentals canvien la seva manera de fer política internacional o les seves proclames en favor de la democràcia seran ridiculitzables i, és clar, poc creïbles.