Sobre el nomenament d’en Grasa al Consell de Transició Nacional

14 05 2013

Ja fa un mes que en Rafael Grasa va ser nomenant per al Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN).

Em va semblar una notícia important i significativa. I veient que no se n’ha dit pràcticament res en tot aquest temps voldria fer-hi algun apunt.

Per què és important? És important, a més de per a ell és clar, per al Consell. En Rafael Grasa, professor de Relacions Internacionals i president de l’ICIP, és una persona preparada i solvent. Per tant, reforça el nivell de rigor -i de pluralitat- del CATN.

Però, sobretot, és important pel que revela sobre un tema que ha estat motiu de debat: en el cas que Catalunya fos independent, hauria de tenir exèrcit o no? No cal abordar ara el tema (aquí podeu trobar què opino) però és ben cert que a Catalunya hi ha una considerable sensibilitat crítica vers la idea de crear un exèrcit català, en el cas que esdevinguéssim Estat. També hi ha, és clar, molts sectors que ho viuen com inevitable i, encara uns altres, que ho veuen desitjable. I que el president Mas i el seu entorn hagin avalat un perfil com el d’en Grasa enlloc d’altres que han defensat la idea de dotar-se d’exèrcit, vol dir que la visió crítica sorgida del moviment per la pau ha anat molt més enllà. Una bona notícia. I, encara que òbviament no prefigura res, sí que indica, i molt.

El nomenament d’en Grasa va generar crítiques dels sectors militaristes del sobiranisme i d’alguns dels sectors que es consideren ‘realistes’ davant les ‘utopies pacifistes’. Recordo un tuit que reblava: ‘el president de l’Institut Català Int. per la Pau és l’expert en Defensa del Consell de Transició Nacional? #proucomplexes!’. Em quedo amb la magnífica resposta que li va fer en Joan Gómez: ‘El president de l’Institut Català Int. per la Pau n’és l’expert en evitar conflictes’.

I és que la millor seguretat no és invertir en capacitat per a donar bones bufetades sinó en fer innecessari haver-ne de donar.

Anuncis




Premi a l’objecció i la insubmissió. Gràcies Pepe!

29 02 2012

Em fa molta il·lusió anar al lliurament del Premi ICIP de Constructors de Pau a la lluita dels objectors i insubmisos (i objectores i insubmises, que també n’hi va haver!).

El moviment per l’objecció de consciència va ser una experiència preciosa, viscuda i compartida intensament amb gent magnífica. I va tenir fruits, contra el que diuen els descreguts de sempre: no només va contribuir efectivament a la fi del servei militar obligatori. Sobretot, va contribuir a sortir de l’armari la crítica social cap al militarisme. I, avui, encara vivim de la immensa aportació social que va suposar la implicació en l’objecció i la insubmissió de milers de joves.

Però el que em fa una immensa il·lusió és que en Pepe Beúnza, en nom de tota aquesta gent, reculli el Premi. Estimo en Pepe, no és cap secret. És una persona senzilla i tendra que, sota el franquisme, va demostrar una coherència, un compromís i una valentia, que poques vegades es veuen. Molta gent que hagués fet el gest pioner i heroic d’en Pepe avui viuria instal·lat en l’estratosfera. En Pepe, no. Continua essent una persona senzila, compromesa i vital.

En Pepe va influir molt clarament en molts dels que, ara fa una pila d’anys, vam fer el pas de fer-nos objectors quan tot (gent de l’entorn, realitat, política, mitjans de comunicació, sentit comú, por, etc.) aconsellaven el contrari.

Gràcies Pepe!





En Flory

14 07 2011

La Conferència està donant prou de si i encara en donarà més els propers dies. En parlarem. Però, qui ho vulgui, també pot seguir els debats a través de les nombroses ‘piulades‘; consultar webs que analitzen les sessions o llegir els posts per a l’ICIP que fa en Xavi Alcalde.

Però ara volia parlar d’en Flory.

Fa uns anys la Fundació per la Pau va engegar el ‘Practicar la pau‘ un projecte pel qual volíem dur al nostre país a actors de pau en zones de conflicte. I vam invitar en Flory. Per tal de conèixer més a fons el conflicte a la República Democràtica del Congo i la feina de prevenció i denúncia que hi feia. Vam conèixer-lo, vam intercanviar punts de vista, vam organitzar entrevistes amb els mitjans i amb polítics i, també, vam posar-lo en contacte amb altres ONG. I, un temps després, m’ha fet molta il·lusió trobar-lo a la 3a sessió de la Conferència cap a un Tractat d’Armes.

I és que, si ho pensem bé, en Flory exemplifica perfectament el perquè de tot plegat:

. el seu país ha patit escenaris de violència brutal des de fa una pila d’anys

. precisament, el descontrol i la proliferació de les armes petites i lleugeres ha incrementat els nivells de violència

. malgrat la violència i la lògica por, en Flory no s’ha rendit ni s’ha resignat mai: sempre ha cregut en les opcions de pau i ha treballat per a enfortir-les

. recordo que, arran d’una situació de tensió especial a la seva regió, la Virginia Garzón de la Fundació per la Pau li va escriure. Les informacions eren confuses i va trigar a respondre. Ens va fer patir…

Sí, en Flory exemplifica perfectament perquè existeix la Campanya per regular el comerç d’armes. I dóna molt sentit als més de 140 delegats d’ONG que hi som per acompanyar el procés, vigilar de prop els governs i apretar perquè el 2012 tinguem un bon tractat que ajudi, ni que sigui un xic, a evitar escenaris com els que en Flory ha patit en primera línia.





En John Paul Lederach

10 12 2010

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.





Cap al TNP (4): la tenacitat de l’orizuru

3 05 2010

En breus minuts començarà la 8a Conferència de Revisió del TNP. Ahir, milers de ciutadanes i ciutadans d’arreu del món van marxar pel centre de Manhattan per a reclamar l’abolició de les armes nuclears.

Mentre anava cap a la mani, passo per Times Square, i pateixo. No per l’intent d’atemptat de feia unes hores sinó perquè en una ciutat tant gran, enmig de tants gratacels, de carrers tant amples i de tanta gent anant amunt i avall, un té la impressió que la manifestació pot resultar insignificant i invisible.

Però, sorpresa, hi ha força gent. Procedent d’Amèrica, d’Europa i, sobretot, del Japó. És impressionant veure com tanta gent del Japó es desplaça cap a Nova York per participar en una marxa: de ben segur, el record directe, o el dels seus familiars o amistats que van patir les bombes d’Hiroshima i Nagasaki els dóna una energia immensa per fer el que calgui amb la finalitat de recordar un principi bàsic però encara no escoltat: que en ple Segle XXI basar les polítiques de seguretat en les armes nuclears… és una immensa animalada, a més d’una gran irresponsabilitat.

Com sol passar a NY fan passar les manis per un carril o dos del carrer, amb valles al lateral i la policia organitzant-les. Fins i tot apressaven els marxaires per no entorpir tant la circulació. O impedien que se sortís del traçat autoritzat. La veritat és que a vegades semblava més una ‘marxa empresonada’ que no pas una manifestació.

Però, sempre hi trobes moments impagables. En bona part, protagonitzats per aquests centenars i centenars de japoneses i japonesos. Gent entranyable i que trenca esquemes. La majoria duia reproduccions dels ‘orizuru’ (la figura de paper que l’emotiva història de Sadako Sasaki va immortalitzar per sempre com a símbol de pau) que oferien a tort i a dret a tota la gent que es trobaven. Era indiferent que els diguessis en anglès, japonès o fins i tot català, que ja en tenies (uns quants, per cert) o que eres dels ‘seus’, de la mani, i que l’únic que estaves fent al costat era prendre millors fotos… la seva dolça insistència t’acabava convencent que l’únic que podies fer era prendre l’orizuru amb un somriure. Un ciutadà nord-americà, que com jo ja en portava uns quants de recollits, se’m gira i em diu: ‘necessitarem una bossa per guardar-los tots!’.

Però el més impressionant va ser veure una velleta, arrugada, baixeta i ben corbada que oferia un ‘orizuru’ a un policia d’aquests que fa 2 metres. El paio d’entrada no entenia res i va fer signes d’incomoditat però, al final, no va poder fer altra cosa que prendre-li l’artilugi papiroflèxic. En el fons, una metàfora de la força de la no-violència: una dona velleta, petita i extremadament fràgil, convencia amb una simple mirada un home gros, corpulent, armat i aparentment insensible a tot plegat. Encara més bo va ser adonar-me que un altre policia no podia evitar de treure el mòbil per immortalitzar el moment… Sincerament, no he vist gaire vegades que un bòfia de servei en una mani faci fotos, no per intimidar o reprimir és clar, sinó per simpatia i interès cap al que veu!

A l’acabament de la mani, comiat amb la majoria de gent que hem compartit aquests dies i trobada amb en Rafael Grasa, el president de l’ICIP que, com li dic en broma -però de fet és ben cert- em prendrà el relleu en la ‘representació’ catalana (i estatal) a NY. Avui al matí, també arribarà en Josep Mayoral, alcalde de Granollers i vicepresident dels ‘Mayors for Peace’, la xarxa impulsada pels alcaldes d’Hiroshima i Nagasaki i activament contrària a les armes nuclears.

Obama va dir fa ben poc que compartia la visió d’un món sense armes nuclears i que, tot i que estava convençut que ell no ho veuria, treballava perquè algun dia es pogués veure. Probablement té raó. Però, si fóssim moltes ciutadanes i ciutadans del món que tinguéssim clar que les armes nuclears s’han de jubilar definitivament i per sempre i ‘gastéssim’ la tenacitat i insistència d’aquests vellets japonesos… les coses, clarament, podrien avançar-se.