De terratrèmols

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.

Lliçons d’Islàndia: la indignació sense fons no canvia res

Un sistema econòmic que fa fallida. Un poder econòmico-financer que se’n desentén amb la mateixa lleugeresa amb la que va cimentar la crisi. Uns actors polítics incapaços de fer autocrítica. Un sistema de representació devaluat i debilitat. I un seguit de decisions que carreguen la sortida de la crisi en les espatlles dels que menys responsabilitat en tenien.

Un guió prou majoritari del que a Europa, i especialment al Sud, s’ha fet. A Islàndia, però, es va fer diferent: a partir de la revolta ciutadana del 2008-2009, es van convocar eleccions, va caure l’anterior govern, es van iniciar processos ambiciosos de canvi a nivell sistèmic i, finalment, el nou govern, dins l’estret marge que tenia, va prendre decisions més enfocades a protegir la gent que a respectar les demandes financeres. I a fixar i exigir les responsabilitats pertinents.

Una altra resposta que, d’alguna manera, era un interessant banc de proves de com fer net amb un xic de dignitat i justícia.

Per això, ara, no podem obviar el que ha passat: les eleccions han fet fora el govern que va protagonitzar aquesta transició i han premiat els partits de la deregulació del sistema financer i de la tolerància-connivència amb l’especulació.

Sens dubte, són molts els factors que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar-ho. Però no podem deixar de dir-ne un que, honestament, crec que és clau: cal admetre que la indignació que es va viure a Islàndia tenia més a veure amb el malestar concret i diari que amb una anàlisi de fons. I, ara, davant les dificultats per a la butxaca que les polítiques del nou govern havien suposat (tipus d’interès molt alts que van incrementar els deutes privats i familiars) la gent ha castigat els nous ‘gestors’ sense atendre a responsabilitats de fons.

De fet, res que no sapiguem. Però que, en cap cas, i també pensant en casa nostra, hauríem d’oblidar: la indignació purament reactiva, sense anàlisi de fons, valors assumits i compromís real, no canvia la realitat.

Incrementant la despesa militar en temps de crisi… o ens calen rescats morals

Quan aquesta primavera van sortir les dades dels Pressupostos Generals de l’Estat 2012, ens vam haver d’esforçar per a matisar les dades que indicaven una retallada en la despesa militar.

En primer lloc, apuntant que el 8,84% de reducció de la despesa del Ministeri de Defensa (que, per cert, recordem-ho: només acull una part de la despesa militar) era sensiblement inferior al 17% de mitjana de reducció ministerial. És a dir, es va reduir la despesa del Ministeri de Defensa el 2012 respecte al 2011? Sí. Es va mimar el Ministeri de Defensa respecte a la majoria dels altres Ministeris? Sí, clarament.

En segon lloc, vam advertir -i no perquè sí- que calia esperar a acabar l’any per tenir una foto més precisa sobre el que realment s’havia gastat en despesa militar. Perquè, habitualment, hi ha sorpreses: increments, afegitons, etc.

Bé, això és el que acaba de passar. La setmana passada, el Consell de Ministres va aprovar un crèdit de 1.782 milions d’euros per al Ministeri de Defensa. Amb aquests diners, es preveu que Defensa pagui part dels compromisos contrets en els darrers 15 anys en programes de compra d’armaments com avions, carros, helicòpters, etc.

De cop, per tant, han sortit 1.782 milions d’euros per a armes: se’ns diu que eren compres compromeses. Però, és que no estaven compromeses altres partides en ensenyament, salut o atenció social? I és que amb la seva eliminació no s’ha compromès seriosament l’economia de moltes famílies? Una decisió, per cert, avalada avui al Congrés amb els vots del PP, PSOE, CiU, PNV i UPyD.

Uns quants mesos més tard, i quan tothom ja ha ‘interioritzat’ que la despesa militar va baixar, sabem el que realment ha passat: que s’ha incrementat un 16,88%.

Una notícia que clama al cel. I que ens recorda que, a més de rescats econòmics ens calen rescats morals.

Qui era l’ingenu?

Veus la cara de Rajoy. Veus els nervis del govern. Veus el vertigen del PP.

Durant anys ens havien convençut que perquè l’economia anés bé calia un govern amic i unes polítiques properes. Que, agradés o no, al sistema econòmic no li podies posar pals a les rodes: calia donar-li allò que necessitava i així, a canvi, ell et donaria bons resultats. Si, per contra, ens entossudíem a voler governar el sistema econòmic per paràmetres polítics que li eren aliens, fracassaríem.

Vaja, en el fons, es venia a dir que la socialdemòcracia –la part del sistema polític crític amb el model econòmic que tenia opcions reals de governar- tenia dues possibilitats:

1. intentar ser coherent i, llavors, enfonsar l’economia

2. prescindir dels seus valors, fer el que tocava i, així, les coses anirien bé

Per la clatellada de la crisi i per l’efecte induït d’aquesta premissa, molts dels governs situats al centre-esquerra han anat caient els darrers anys.

Ens conta la gent informada que sembla ser que en Rajoy i el PP estaven convençuts que amb la seva arribada tot es posaria en ordre. Que les coses començarien a rutllar. Però… ha arribat el PP, ha començat a governar en Rajoy i els mercats, els inversors, les agències de qualificació, els seu aliats ideològics a Alemanya i Europa, vaja, tot ‘el seu món’, els estan donant una bufetada rere l’altra.

Fa anys, algunes i alguns afirmaven que havíem construït un sistema econòmic pervers. Perquè, més enllà del fet evident que no era just, començava a escapar-se a la lògica de poder-lo dominar i que, ben al contrari, tendia a ser el model econòmic el que marcava la pauta, el camí i el ritme al sistema polític. En general, aquestes veus eren sistemàticament titllades d’ingènues, de paranoiques, de no entendre res d’economia, etc.

I, ara, veus a Mariano Rajoy –fent totes les reformes que li exigeixen pel bé de l’economia- patint cada dia per la davallada ‘incomprensible’ i sense fi de la prima de risc… i penses, qui era l’ingenu? Qui no entenia res d’economia? Vejam, si al final, i en pròpia carn, la dreta ideològica i política començarà a entendre que han ajudat a crear un monstre que no és que sigui un perill per a una proposta econòmica d’esquerres, sinó que és un perill per a la lògica democràtica.

Temps obscurs i mediocres

Foto Xavier Mora

Aclarim-ho d’entrada: el món sempre ha estat una mica bèstia per a massa gent. No s’hi val, doncs, a dir que ara vivim el pitjor dels moments. Però amb tot, algunes coses que passen ens indiquen que som en un procés de degradació que no sembla tenir aturador.

En primer lloc, la crisi econòmica continua cavant posicions cap avall davant la indiferència o participació activa de la classe política i el poder econòmic. Tot i l’evidència palmària que el model que patim no és sostenible, ni ecològicament, ni socialment, ni èticament, enlloc d‘abordar la seva profunda reforma se’ns parla de contenció del dèficit i de retallades. És clar que en la crítica situació actual calen mesures doloroses i complicades: però quedar-se només en això és un frau de proporcions descomunals. I és en aquest context que cal situar l’ofensiva contra tot allò públic: l’estat del benestar, la sanitat, l’educació, la televisió, la funció pública en si mateix. Afeblir tot això mentre no es fa proposta d’esmena a uns interessos, pautes i mecanismes econòmics profundament més devastadors, preocupants i greus que qualsevol disfunció de la cosa pública és o poc honest o poc valent. En qualsevol cas, poc responsable.

En segon lloc, la democràcia s’aprima cada dia (un bon apunt de Joan Pons al respecte). Al seu bressol, Europa, ja hi ha dos governs que sense massa angúnies per part de ningú han trencat el vincle amb la ciutadania per a calmar ‘els mercats’ i seguir les indicacions de qui domina la UE. I governs com l’espanyol (tant el sortint com l’entrant) acabaran fent el que se’ls digui. No és una anàlisi teòrica: una de les agències de qualificació de risc –per cert, responsable del drama que vivim- s’atrevia a recordar-li a Rajoy allò que havia de fer per a ‘sorprendre positivament els inversors’. Es veu que el que volen –ja no com a sorpresa sinó com a seguretat- les persones que l’han votat és totalment irrellevant.

Cal aturar-se, per cert, a Itàlia: Berlusconi, després d’anys de riure’s de tot, de fer negocis bruts, de convertir en lleis els mecanismes per a poder defugir la justícia, de controlar els mitjans de comunicació… cau. Poca broma. Ni la democràcia (voluntat popular), ni la crítica (els mitjans de comunicació), ni el control (la justícia) han pogut caducar un personatge sinistre i grotesc. Els ‘mercats’, sí. Diu molt poc del que som capaços, en tant que ciutadania i poders democràtics, i il·lustra a la perfecció el moment bèstia en el que vivim.

Finalment, la política mostra una manca de nivell, o de vergonya, alarmant. Els casos de corrupció afloren fins a extrems que ni els més cínics havien pogut preveure. Observem atònits com hi ha presidents que han fet el contrari del que volien fer (projectant, per cert, una imatge nefasta de com funciona tot plegat), que indulten a delinqüents de guant blanc i permeten rebaixes fiscals mentre que coses tan sensates com la dació en pagament no es poden assumir perquè seria ‘irresponsable’. Veiem polítics que diuen que no poden dir el que pensen perquè sinó perden les eleccions… i les guanyen! I, en acabat, practiquen allò que no havien dit que farien. I, d’altres, que es presenten com a cap de llista d’una circumscripció i, tot just una setmana després d’haver aconseguit l’acta de diputat, renuncien entre elogis interns i externs. Ens ho estan posant molt difícil a aquelles persones que -malgrat totes les crítiques- volem fer pedagogia d’allò noble i positiu que té la cosa política.

En fi, no cal dramatitzar: aquest any hem viscut reaccions ben positives i significatives. Un clam a molts països àrabs contra la tirania. Una rebel·lió, a Europa i els Estats Units, exigint més qualitat democràtica. Una certa crítica a l’economia que ens mal governa i al comerç d’armes que destrueix vides.

Però, la tendència a la degradació moral, social i econòmica hi és. Són temps mediocres i obscurs. Ens caldrà més lucidesa i fermesa que mai.

(per cert, la foto, d’un bon amic, no és pas gens mediocre! 😉

Inside job, un documental descomunal

Directament, seria un delicte perdre-se’l.

Se m’ocorren 5 bones raons per animar tothom a anar-hi:

1. perquè acaba de ser estrenat i el podeu veure en diverses sales

2. perquè en cap document d’abast comercial i d’àmplia difusió com aquest s’explica amb tanta contundència i claredat els perquès de la crisi econòmimca global en la que encara estem plenament immersos

3. perquè, encara que faci mal, cal escoltar algunes de les repostes, tant profundament irresponsables com absolutament ‘penques’, d’alguns personatges que han fabricat o permès aquesta crisi

4. perquè hi sentireu la veu en off de Matt Damon un actor tant interessant pel que fa dins de la pantalla com fora

5. perquè ha rebut l’Oscar almillor documental

 

Militarització de la crisi = democràcia de baixa qualitat

Dos fets recents produeixen una certa inquietud.

Ahir, les 4 ONG que formen la Campanya Armes Sota Control vam fer un crit d’alerta: que la crisi no sigui excusa per a que el govern espanyol incompleixi encara més la Llei que prohibeix vendre armes a països en guerra o que vulneren els drets humans. No són impressions. Hi ha fets clars (veure aquest apunt) que demostren que el govern vol aprofitar tota opció de venda sense importar-li si s’ajusta o no a la Llei. Les dades del 1r semestre del 2010, a més, són clares: les vendes són més altes que mai i hi ha casos evidents d’incompliment legislatiu. No es tracta, només, d’angúnies ètiques o d’escrupolositat jurídica: vendre armes a països en conflicte o que esclafen els drets humans és una aportació directa al sofriment de milers de persones. I, n’hem vist prou proves, una inversió segura en inestabilitat que acaba impactant en la seguretat global.

En segon lloc, hi ha la continuació de l’estat d’alarma i militarització que el govern va decretar arran de l’acció dels controladors aeris. Tinc escassa simpatia per aquest col·lectiu: pels seus privilegis, per la seva poca consciència del moment de crisi que vivim i pel seu menyspreu cap a la ciutadania. Però anem a pams. La decisió de militaritzar conté, pedagògicament, alguns missatges terribles: sembla venir a dir-se que davant de certs problemes el que cal és un cop de puny a la taula i deixar-se de tonteries. Encara més, no projectem la idea que la democràcia no té instruments efectius per a resoldre els problemes i que, en canvi, ens cal recórrer a l’excepcionalitat i la militarització?

La crisi ens fa perdre oportunitats, benestar i diners. Però si hem de combatre-la amb simplificacions i cops de força, el que també perdrem serà qualitat democràtica.

‘God bless Iceland’

Un bon amic, en Joan, ens en va parlar.

No diria que sigui un gran documental, però en tot cas és una peça que testimonia ben cruament com un país (d’altra banda, ben especial i espectacular com tota persona que el conegui sabrà) en una situació econòmica aparentment sòlida i envejable, es transforma de la nit al dia, en un país fràgil, a la mercè dels mercats, endeutat i deixant centenars de famílies en situació de precarietat i fallida.

Dotar-nos d’un sistema econòmic més sòlid i quina benzina no fos l’ànsia compulsiva de guany ràpid i exhibició consumista seria, francament, més sensat i raonable.

Article ‘Crisis, gasto militar y desarme’

Que en temps de crisi cal revisar la despesa és una obvietat. El que no ho és tant és a quines partides cal aplicar les retallades. I el que sembla fora de lloc (ep! almenys per a algunes i alguns) és que aquestes retallades s’apliquin a la despesa social mentre es deixa immaculada la despesa militar.

Aquesta és una de les reflexions que diverses persones vinculades al moviment i el treball per la pau de Catalunya i l’Estat espanyol vam voler plasmar en un article conjunt publicat el passat dilluns 2 d’Agost a El País.

Penso que és una bona iniciativa. I encara més que sigui conjunta. En començar el nou curs, en tornarem a parlar.

Ara, per si ho vols, et deixo l’enllaç de l’article íntegre aquí.

Quan l’economia ens ‘governa’

Avui en Zapatero ha presentat les seves mesures. Algunes eren necessàries, altres discutibles i unes altres ben bèsties.

El problema, però, és que ni ara, ni abans, ni aquí ni enlloc, s’aborden els temes de fons. Fa 2 anys molts líders van admetre -després de molt temps de negar-ho- que el sistema econòmic havia de ser regulat per evitar constipats, grips i tota mena d’afectacions. Han passat 2 anys, i el més calent és a l’aigüera. De ‘la refundació del capitalisme’ s’ha passat senzillament a retallar despesa pública. I esperar que, ‘els mercats’ reaccionin positivament…

Tenim un sistema econòmic, tal com en parlem i hi actuem, que sembla governar-nos a nosaltres:  ‘els mercats han reaccionat’, ‘els inversors necessiten’, ‘Europa demana’, ‘la competitivitat precisa’, etc. són frases que de tant dir-se i sentir-se al final semblen sensates i, la veritat, de sensates no en tenen res.

Pretenem regular i governar tota mena de coses i, en canvi, semblem acceptar que l’economia és una mena de ventada que bufa com i quan vol i que, l’únic que podem fer-hi, és arrecerar-nos.

I no ens ho podem permetre. Perquè és una fal·làcia. Com és i com va l’economia és fruit d’un conjunt de decisions, de mecanismes, de marcs legislatius, presos amb més o menys consciència, amb més o menys participació, però presos. De la mateixa manera que, per retallar dèficit, s’haguessin pogut prendre altres mesures:  el mateix estalvi que es pretén amb les mesures d’avui s’hauria pogut aconseguir retallant la despesa militar espanyola en un 25% en 4 anys. Com sempre, decisions, prioritats i criteris. Res de màgia ni d’inevitables.

Bastir un sistema econòmic que expulsi el menor nombre possible de gent. No és això el que hauríem de pretendre, perseguir i mirar d’aconseguir? Però sembla que preferim creure que l’economia, ai las, ‘ens governa’!