Insults i boicots als verificadors

25 02 2014

La Comissió Internacional de Verificació (CIV) es va crear el 2011 per mirar de fer un seguiment formal i independent de les diverses fases de la finalització de l’activitat d’ETA (alto-el-foc, desarmament, etc.).

Està formada per 6 especialistes internacionals, cap d’ells basc, espanyol o francès. Fem-ne un breu perfil
. 1 especialista en gestió de conflictes, que ha participat en processos a Sri Lanka, Iraq i Irlanda del Nord
. 1 polític i activista antiapartheid que va compartir govern amb Nelson Mandela
. 1 assessora del secretari general de les Nacions Unides que va fer tasques de facilitació a Colòmbia i SudÀfrica i d’establiment de pau a Guatemala i El Salvador
. 1 polític que va participar en el procés negociador a Irlanda del Nord
. 1 militar que va participar en una missió de Nacions Unides a l’antiga Iugoslàvia
. 1 directora d’un grup que fomenta el diàleg polític per a resoldre conflictes violents

Tot i que la CIV desenvolupa un rol similar en altres processos, és ben obvi que es pot discrepar de la Comissió: del rol que juga en el context actual, de l’oportunitat de convocar-la, així com de la qualitat o encert de la seva feina.

Ara bé, una cosa és criticar i l’altra és faltar al sentit comú més elemental: citar-los a declarar a l’Audiència Nacional, pel fet d’haver-se reunit amb membres d’ETA, és un despropòsit majúscul. Si això passés a tot arreu, cap mediador o facilitador podria fer res!!

I el que sembla totalment fora de lloc és faltar al respecte als integrants de la Comissió. I, en aquest sentit, les declaracions de diversos membres del partit del Govern espanyol són d’una grolleria majúscula. Vegem-les:

. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP els qualifica de ‘presuntos verificadores’

. Esteban González Pons, vicesecretari general del PP: “Los verificadores trabajan para ETA”

. Carlos Iturgaiz, eurodiputat del PP: “los verificadores deberían ser detenidos y expulsados de España y se les debería prohibir volver a entrar en el país

Després d’aquests tràngols, la CIV ha manifestat que si no poden fer bé la seva feina (i per això cal un mínim reconeixement per part del Govern i una certa col·laboració) ho deixaran. Potser m’equivoco, però diria que el fet que la CIV plegui no seria cap bona notícia per a l’objectiu d’aconseguir la fi definitiva de la violència al País Basc. Més aviat, seria una pèssima notícia.

Anuncis




De l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes

23 02 2014

(article aparegut al Diari ARA el 22 de febrer de 2014)

Ara fa exactament quatre anys, i després d’un extens debat intern, l’esquerra abertzale feia pública l’adopció del document Zutik Euskal Herria, en què expressava la seva voluntat d’avançar cap a la plena sobirania nacional per mitjans estrictament democràtics i polítics i renunciant a la violència. Va ser la primera pedra seriosa, i pública, d’un procés que s’ha anat construint de mica en mica però sempre en perspectiva d’anar superant etapa rere etapa.

Més enllà de les demandes de l’esquerra abertzale, els pronunciaments de la societat civil i de les diverses personalitats internacionals implicades -Declaració de Brussel·les, Declaració d’Aiete, etc.- reclamaven a tots els actors que fessin passos per avançar cap a la pau. I òbviament reclamaven a ETA una renúncia explícita a la violència i, en un segon terme, un procés de desarmament verificable. Per això entrava en joc la Comissió Internacional de Verificació (CIV), per gestionar el contacte amb ETA des d’un marc independent i internacional.

Finalment, i força més tard del que tothom hauria pogut imaginar, ahir es produïa un dels gestos més significatius d’aquests quatre anys: a través de la CIV, ETA informava que ha posat fora de circulació, sota supervisió dels verificadors, algunes de les seves armes, explosius i municions. Ens trobem davant d’un canvi d’escenari: després de moltes declaracions i comunicats, ETA passa de l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes.

Però, malgrat la lentitud, que alguns poden considerar decebedora, no es pot negar que el procés avança sòlid i cobrint les etapes previstes. I, a part de les profundes inèrcies que hi ha dins el món d’ETA a fer passos unilaterals -una de les victòries que Brian Currin, els moviments de la societat civil i l’esquerra abertzale han aconseguit esgarrapar d’ETA-, és cert que la lentitud també es deu a la inflexibilitat i falta de moviments absoluta del govern espanyol. Fins i tot una mesura estrictament humanitària, i perfectament legal, com la fi de la dispersió dels presos és presentada pel govern espanyol com a moneda de canvi de la fi d’ETA.

De manera sistemàtica valora negativament, o menysprea, tots els passos fets, i desqualifica bona part dels actors internacionals i civils implicats. I si bé podia ser comprensible que fa quatre anys es poguessin tenir dubtes sobre la sinceritat, sostenibilitat o solidesa del procés, atenent a les diverses vegades que ETA havia trencat unilateralment treves, avui no té cap sentit negar-se a admetre que ens trobem davant d’una aposta clara i seriosa per abandonar la violència. Un procés absolutament irreversible. Al capdavall, la crítica més important que es fa des del govern central -que tot plegat és una teatralització- no se sosté, ja que, suposant que sigui una teatralització, la qüestió és: si és efectiva, quin problema hi ha? Perquè, del que es tracta, és d’apuntalar i consolidar el procés de pau, garantint-ne un final ordenat i evitant qualsevol temptació o perill de ruptura.

Però, malgrat tot, el més complicat no és gestionar el procés de la fi de la violència sinó reconstruir la convivència i posar les bases d’una pau sòlida: un conflicte de tants anys, amb tantes víctimes i tants impactes, no s’oblidarà fàcilment. Segurament ja no hi haurà tants focus, però és quan serà la prova de foc decisiva: afrontar la reconciliació, la revisió de tot plegat i la construcció d’un futur nou.





Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

20 12 2012
Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.





Primeros sentimientos y pensamientos

24 10 2011

(Post publicat a la web ‘Proceso de paz‘ de Lokarri el 21 d’Octubre de 2011)

Si siempre he agradecido la ventana que me han ofrecido las amigas y amigos de Lokarri para dialogar sobre el qué, el como y el cuándo de un proceso que nos pudiera llevar al fin de la violencia y a la construcción de la paz, la oportunidad que me ofrecen hoy me parece casi terapéutica.

Ayer, al cabo de poco de la noticia de ETA, sentí la necesidad imperiosa de dirigirme a toda la gente que conozco y quiero de este país. Curiosamente, con algunas y algunos había hablado precisamente ayer. Con otras y otros, después del anuncio, nos ‘abrazamos’ por varias vías tecnológicas. Y sentí esa necesidad, y la siento aún hoy por la mañana, por dos razones.

La primera, claro, por amistad y afecto: sé que muchas y muchos de ellos han sufrido. A veces, los zarpazos de la violencia y la intolerancia. Otras, el ostracismo y el vacío. Algunas otras, la invisibilidad y la frustración por no poder defender sus proyectos políticos. También, una represión que se llevaba por delante derechos y libertades. Casi siempre, la desazón y la desesperanza. Pero, aún así, han seguido trabajando, impulsando, perseverando, confiando en que, finalmente, lo que ayer empezó a pasar, era posible. Mi primer pensamiento fue para todas y todos ellos.

La segunda, menos obvia, pero que me apetece especialmente destacar. Los esfuerzos que han hecho posible el inicio de este proceso de paz, son inmensos, diversos y, aunque probablemente no siempre convergentes, todos, al final, han sumado. Pero, como los medios de comunicación destacan principalmente a la clase política e institucional, yo quiero y encuentro necesario destacar a la gente honesta y libre que ha trabajado por la paz durante todos estos años. A veces desde una primera línea. La mayoría de las veces, desde el anonimato. Sobreponiéndose a las risas de desaprobación de los cínicos, superando la desesperanza de los alicaídos, enfrentándose a los embates de la realidad.

Me atrevo a decir que este capital humano es uno de los fundamentos más sólidos y firmes con los que puede contar el futuro de este, vuestro –y un poco mío- país.

Un fuerte abrazo.





L’adéu d’ETA o com l’eforç tenaç fructifica

20 10 2011

Podríem analitzar el comunicat. Avaluar el moment del conflicte. Fer prospectiva. Definir escenaris. Plantejar opcions. Explorar camins. Podríem recordar també tota la gent que durant aquests 2 anys ha estat ridiculitzant tots els intents que, de cop, prenen sentit. Però, no. Podria, però no ho faré.

De fet, no podria. Estic massa colpit per l’emoció.

Ara, sento la necessitat de recordar molta de la gent que he estimat i estimo del País Basc. Gent que ha patit brutalment: la violència, el dolor, la por, l’ostracisme, el buit, la incomprensió, la tremenda polarització. Gent que, des de diversos llocs, amb perspectives diferentes, i malgrat totes les enormes dificultats, crítiques i desconfiances, han fet la seva feina, han posat el seu esforç i han canalitzat la seva il·lusió per tal que, algun dia, avui, aquest somni esdevingués realitat.

Perquè, no en tinguem cap dubte: l’eforç tenaç -i sovint callat- de molta d’aquesta gent és el que realment ha fet possible que ETA, finalment, hagi dit adéu a la violència.

A totes elles i ells, una immensa abraçada.

Malgrat tot, avui és un gran dia.





Bateragune: una sentència incomprensible i grotesca

16 09 2011

El tema basc és dur: inevitablement, fa referència a assassinats, morts, ferits, represaliats, familiars, torturats, il·legalitzacions… Molt dolor i molts greuges. A més de dur, sol ser complicat intervenir-hi: la simplificació sol ser proporcional al grau de tensió existent. Fàcilment es cau en trinxeres i sinó et situes clarament en una de les dues, reps pels dos cantons.

Però malgrat que és dur i no ès facil, les coses que són òbvies cal dir-les.

En fi, tot això ve a tomb per la sentència del cas Bateragune: l’Audiència Nacional condemna, entre altres, a Arnaldo Otegui a 10 anys de presó per voler reconstruir Batasuna, tot liderant i seguint una estratègia d’ETA.

La meva simpatia per Analdo Otegui és escassa. Molt escassa. Però la sentència és jurídicament grotesca, políticament estúpida i socialment incomprensible:

. jurídicament grotesca: clar que Arnaldo Otegui forma part de Batasuna i que impulsava Bateragune, això és una novetat? Condemnar-lo pel fet de ‘ser-hi’ és rídicul. La qüestió és dilucidar quin paper hi jugava, què hi feia i què hi aportava: estava fent feina a favor de les vies polítiques i del cessament de la violència o volia que hi haguessin més atemptats, morts i ferits?

. políticament estúpida: quan ETA ha fet passos inèdits, quan l’esquerra abertzale ha fet pronunciaments públics contundents contra la violència com mai abans s’havia vist, quan Brian Currin i altres mediadors internacionals actuen de facilitadors i vetlladors per tal que l’abandonament de les armes pugui ser verificat i el procés de pau pugui consolidar-se, quan ens trobem en un context de final clar de la violència (fins i tot els episodis de ‘kale borroka’ han desaparegut tal com reconeixia el govern basc) i quan és de vital importància endreçar i ordenar tot aquest final… aquesta condemna pot complicar, enrarir i dificultar la possibilitat de consolidar la pau al País Basc.

. socialment incomprensible: de ben segur, Otegui no és la persona més estimada al País Basc i encara menys a la resta de l’Estat. Però només un cec o un ignorant no sap que Otegui ha estat una peça clau en la transició de l’esquerra abertzale de la submissió a la violència a la seva crítica pública. Podem debatre quin grau d’aquest viratge és convençut i quin fruit del pragmatisme davant les circumstàncies. Però això és ben igual: allò important és que, finalment, l’esquerra abertzale hagi assumit el lideratge i s’hagi autodeterminat de l’estratègia violenta marcada per ETA.

Crec que és molta la gent que això ho té clar i, per tant, és molta la gent que avui no entendrà res.





Después de las elecciones, ¿más cerca de la paz?

15 06 2011

(post publicat al bloc ‘Proceso de paz‘ de Lokarri)

Hace tiempo que parece claro que ETA y su opción por la violencia están caducadas, totalmente fuera de lugar. Es un buen signo de que el proceso de paz, incipiente y precario, avanza. Y de que hay conquistas sociales –el rechazo a la violencia- que parecen definitivamente ganadas.

El resultado de las recientes elecciones consolida más este escenario: de hecho, diría que el protagonismo de ETA ha sido de los más bajos de entre las elecciones habidas hasta ahora. Como debe ser, claro está.

Es más: Bildu ha obtenido un espectacular resultado precisamente cuándo la izquierda abertzale vinculada a ETA ha explicitado de forma clara su rechazo a la violencia. Cuándo, en el fondo, ha aparecido realmente como un actor político autónomo. Es interesante destacarlo: el gran poder que hoy tiene la izquierda abertzale surge directamente del empoderamiento, de la emancipación y de la autodeterminación que finalmente se ha atrevido a ejercer frente al liderazgo de ETA.

¿Son estos resultados un espaldarazo a las opciones de paz en el País Vasco? Sin duda, lo es que se hayan realizado sin la existencia y amenaza de asesinatos o atentados. Lo es, también, que la sensibilidad que representa la izquierda abertzale oficial haya podido estar presente.

En cualquier caso, para Bildu, es un momento clave. Hasta hace cuatro días, peleaban para que la sensibilidad ideológica que representaban tuviera voz y presencia en las instituciones. De la noche a la mañana, se encuentran con que van a gestionar ayuntamientos y deberán estar al servicio de toda la comunidad. Un gran reto. Y una gran responsabilidad.

Es evidente que así como hay vascos y vascas que han vivido con euforia los buenos resultados electorales de Bildu, hay otras vascas y vascos que lo han vivido con estupor y miedo. Y esa es la gran tarea de toda la gente que pase a asumir tareas institucionales con este nuevo proyecto: construir un futuro sobre nuevas bases y no ojear hacia prácticas antiguas execrables. Que los ayuntamientos con Bildu al frente se encuentren entre los más activamente comprometidos con el respeto a los derechos humanos y la cultura de paz y con el rechazo a opciones violentas y amenazadoras constituiría un paso fundamental más hacia la plena pacificación y normalización del País Vasco.