La despesa militar ja no és intocable

21 10 2010

El govern britànic ha fet públic un paquet de dràstiques mesures per a reduir la despesa pública. També, la militar. L’Alfons Banda, en un excel·lent article, ja en comentava les intencions.

Venim de tres anys de crisi econòmica on, malgrat molts impactes, la despesa militar s’ha mantingut en bona part intocable. De fet, l’any 2009 va registrar un increment significatiu, tal com apuntava el SIPRI.

La duresa dels ajustos, però, han acabat per esquerdar aquest ‘mur de contenció’ que protegia la despesa militar: les retallades ja no només se centren en les prestacions socials sinó que també afecten a la defensa. I, és clar, el cas britànic tot i no ser el primer és molt significatiu pel fet de ser una de les principals potències nuclears i militars del món.

Però, més fins i tot que retallar la despesa militar, cal destacar algunes de les coses que ha dit el primer ministre britànic en defendre-ho públicament. A més d’afirmar que la Gran Bretanya “no es pot permetre guerres com la d’Iraq i Afganistan” i d’insinuar que la despesa militat era massa elevada en els darrers anys, David Cameron ha reclamat que cal passar “d’una excessiva dependència de l’intervencionisme militar a donar prioritat a la prevenció de conflictes”. Tota una perla.

Fa uns mesos, algunes persones de l’àmbit de pau preocupades per aquesta situació publicàvem un article conjunt on alertàvem d’unes polítiques de seguretat massa centrades en la defensa militar i que, al damunt, semblaven quedar al marge de les retallades pressupostàries. S’agraeix comprovar que allò que dèiem no era una poca-soltada (tal com molta gent ‘seriosa’ vol fer creure) sinó que alguns dels principals líders polítics del món, ni que sigui en una petita part, ens prenen els arguments i les propostes.

Anuncis




Una bona notícia, un dia important

15 06 2010

Avui ha passat una cosa molt important.

Quasi 40 anys més tard dels fets del ‘Bloody Sunday’ un informe oficial de la Gran Bretanya -que ha tardat 12 anys a enllestir-se i fer-se públic- deixa clar el que tothom sabia: que l’operació militar que va causar la mort de 14 persones que es manifestaven pels drets civils a Irlanda del Nord va ser totalment injustificada. Ni els soldats van repel·lir un atac previ (els manifestants no avanen armats) ni van avisar que dispararien amb foc real.

Els fets del ‘Bloody Sunday’ van ser greus: òbviament per les morts. Però també pels impactes. Per la part britànica, era un pas més en la incomprensió i l’ús de la força bruta a l’hora d’afrontar el conflicte. Per la part nord-irlandesa, els fets van donar arguments als qui parlaven de la necessitat i inevitabilitat de la lluita armada. Així, el ‘Bloody Sunday’ va ser una peça bàsica en l’allargament i enquistament del conflicte nord-irlandès.

Immediatament després d’aquells fets, el govern britànic va negar la veritat i es va inventar un informe ridícul i exculpatori. Durant molts anys, la denúncia del ‘Bloody Sunday’ (a través de cançons, pel·lícules, murals, etc.) va fer-se popular i va convertir en cada cop més ridícula la negació oficial dels fets.

Segur que molta gent durant molt de temps va pensar que aquesta injustícia no arribaria mai a ser reconeguda. Per això avui és un dia tant important: perquè tanquem un capítol. Es va fer una immensa barbaritat, sí, però finalment els responsables formals d’aquella barbaritat l’han reconeguda oficialment i en seu parlamentària.

Seria agosarat dir que tota injustícia acabarà essent reconeguda. Però, ben poca gent a Irlanda del Nord el 1972 tenia confiança que això d’avui arribés a passar. Que en prenguin nota els governs, exèrcits i estats que cometen barbaritats avui: és molt probable que algun dia les seves accions acabin essent públicament condemnades fins i tot pels seus hereus oficials.

Sens dubte, una bona notícia.





Democràcia?

7 05 2010

A vegades, ens comparem amb règims totalitaris i acabem pensant que som la bomba. I no hauríem d’oblidar-nos que les bones idees cal que es concretin amb bones i coherents pràctiques. Sinó, els conceptes poden esdevenir simple propaganda o auto-satisfacció per a gent desinformada.

Invoquem constantment la democràcia però, massa sovint, ens desentenem de les seves limitacions o perversions. En tenim prou amb la idea genèrica però sembla que ens faci mandra valorar-ne la seva traducció real, el seu nivell de qualitat i la seva profunditat.

Un aspecte (que sense ser el més important és també important a l’hora de valorar la bona salut de la democràcia) és el sistema electoral. Recordo que, fa anys, un professor de Ciències Polítiques de la UAB defenia en una classe que qualsevol sistema electoral era vàlid i democràtic. Vaig discrepar-hi i vaig recordar l’enorme distorsió produïda a les Eleccions Europees de 1989 a la Gran Bretanya on els Verds havien rebut més de 2.000.000 de vots (un 15%) i… cap eurodiputat! El professor venia a dir que això eren minúcies: que tot sistema electoral era bo i que escollir-ne un o un altre era una mera qüestió tècnica.

Vaig quedar astorat. No només pel fet que fossin possible aquestes distorsions de la voluntat popular sinó que, a més, es defensessin amb tanta tranquil·litat (no era una qüestió del professor: polítics, opinadors, acadèmics, etc. ho han fet abastament durant molt de temps). Per poc que hom hi pensi la democràcia no és, només, un conjunt de regles procedimentals. També inclou una idea forta: bastir un sistema en el qual les preferències de les ciutadanes i els ciutadans tinguin una traducció clara en la presa de decisions polítiques.

Ara, i procedent també de la Gran Bretanya, tenim un altre exemple feridor: els Liberal-Demòcrates (quasi 7.000.000 de vots) han obtingut 57 escons mentre els Laboristes (amb 8.600.000 vots) n’han obtingut 200 més!!

I tant si el sistema electoral afecta a la democràcia!! En aquest cas, no només invisibilitza molts vots sinó que desincentiva a molta gent de votar un partit que no sigui majoritari.

Celebro, però, que aquell consens inamovible s’esquerdi un xic: allà i aquí floreixen veus que apunten que un sistema electoral que provoca tanta distorsió fa perdre qualitat democràtica al sistema. Al·leluia!