Recordo, en un dels moments més durs de la bombolla immobiliària (la de fa dues dècades, després n’hem tingut altres), una manifestació okupa a Barcelona. Quan va acabar, alguns manifestants van fer pintades en botigues, van rebentar vidres d’aparadors i van cremar contenidors. L’endemà, a les tertúlies radiofòniques i televisives i a les portades dels diaris es parlava de ‘violència al carrer’ i no de la violència immobiliària que expulsava (i expulsa) a centenars de milers de persones de l’accés a l’habitatge (per cert, un d’aquells drets on, per art de màgia, les seves constants vulneracions no generen reunions urgents de líders polítics, plans de xoc immediat, portades incendiàries, declaracions solemnes, tertúlies airades i apel·lacions constitucionals. Com si fos pluja, que no hi podem fer res).
És un clàssic. Sempre que hi ha aldarulls en alguna manifestació ens passem el temps parlant dels aldarulls i no del problema que es denunciava a la manifestació. Fa dos dies i ja no parlem d’una sentència profundament qüestionable en termes jurídics i gravíssima en termes de drets humans i llibertats fonamentals sinó de la ‘violència’ al carrer.
Una prèvia general sobre el rebuig a la violència
He rebutjat, sempre, radicalment i absoluta la violència contra les persones. Rebutjo, també, els aldarulls, la crema de contenidors, les destrosses del mobiliari urbà, etc. tot i que, evidentment, igualar això segon a la primera dimensió, és una barbaritat. No, no fotem: cremar un contenidor no és el mateix que matar o ferir una persona.
Em sembla que queda clar però ho aclareixo: rebutjo radicalment atacar, llençar pedres i objectes que puguin fer mal a un policia. Si condemno la brutalitat policial (de la qual, malauradament, en tenim molts exemples i que no sembla que escandalitzin gaire) seria absurd que aplaudís la brutalitat contra la policia. A nivell ideològic, ètic i vital em sento molt lluny de la majoria de membres dels cossos policials. Però són persones i ni jo, ni ningú, té dret a deshumanitzar-los i pensar que, contra ells, tot està permès.
Rebutjo la violència per ètica i per respecte a la vida humana. Aquest motiu ja és suficient. Però és que, a més a més, n’hi ha d’altres. També es pot rebutjar la violència per lucidesa: és fruit de la cultura de la violència tant arrelada pensar que mobilitzar-se contundentment vol dir llençar pedres, trencar vidres i cremar contenidors. I això és absolutament fals. Algunes de les coses que més preocuparien els poders econòmic, financer i polític no tenen res a veure amb aldarulls i violència, sinó amb coherència: si la majoria de ciutadans del món retiressin els seus diners de la banca no ètica i els traslladessin a la banca ètica, això sí que ho remouria tot! També es pot rebutjar la violència per sentit de la realitat: els Estats, els poders polítics i els poders econòmics en general tenen el quasi monopoli de la força, bé per llei o per diners. Així, que enfrontar-s’hi amb violència és una mica ruc: tens totes les de perdre. Finalment, la rebutjo per estratègia: per no desviar l’atenció d’allò important que és el que dèiem amb el cas de l’habitatge i el que està passant, ara, amb la sentència.
Però, deixem-ho clar:
Que hi hagi tants analistes, tertulians, polítics, governants, etc. posant el crit al cel per uns aldarulls, insisteixo, condemnables, però ben assimilables a moltes altres coses que passen en molts altres llocs i moments, quan no diuen gairebé mai res contra violències brutals que es cometen davant dels nostres ulls, és una presa de pèl.
Per posar uns pocs exemples: qui no troba temps per a queixar-se o, fins i tot, ho justifica (“no podem limitar-nos”, “sinó ho fem nosaltres ho faran altres”, “i els llocs de treball?”, “és important per la nostra indústria”, etc.) la venda d’armes a països que fan matances civils (per exemple, en el cas de l’Aràbia Saudita i la seva actuació al Iemen) o qui justifica la inacció (“són inevitables”, “hem de defensar les nostres fronteres”, etc.) davant els milers de persones que perden la vida a la Mediterrània (no de forma accidental sinó per la negativa dels Estats europeus a facilitar, per vies segures, l’acollida de gent que fuig de l’horror) queda absolutament desqualificat per a poder dir res sobre la crema de contenidors.
Perquè si algú té ganes de condemnar violències, té feina: violències estructurals (fam, pobresa, manca de medicaments, vulneració de drets humans, repressió i marginació de minories, etc.), violències directes (guerres, genocidis, matances, tortures, penes de mort, violència masclista, etc.) i violències culturals de tota mena.
Aclarit això, a un nivell més general, algunes coses sobre els fets d’aquestes dies
Hi ha imatges i realitats d’aquests dos dies que desagraden i inquieten. I que cal rebutjar.
Però, no podem desenfocar: és difícil trobar una mobilització tan escrupolosa en el rebuig teòric i pràctic a la violència com la sobiranista. Malgrat les mentides de Fiscalia, Audència Nacional i Suprem, no és gaire habitual trobar unes mobilitzacions on els organitzadors s’hagin esforçat tant a formar-se en noviolència i en reclamar-la als seus participants i convocats. Es pot criticar per moltes coses l’independentisme però no precisament per coquetejar amb la violència.
La majoria de manifestacions puntuals en qualsevol ciutat europea han acabat amb més incidents, ferits i detinguts que totes les grans manifestacions –massives- organitzades pel sobiranisme entre 2010 i 2017. De fet, aldarulls com crema de contenidors, destrucció de mobiliari o enfrontaments amb la policia, es produeixen per moltes coses que no són polítiques: celebracions esportives, activitats a l’aire lliure, baralles a la sortida d’una discoteca, etc. Criminalitzar un moviment per uns fets puntuals o aïllats quan es produeixen amb total normalitat, i ningú ho destaca, en molts altres contextos, és una evident demostració de mala fe.
Dilluns i dimarts hi ha hagut moltes actuacions policials clarament irresponsables i censurables. En alguns casos, han estat molt més violentes que les accions que hagi pogut fer la gent. Qui critica llençar pedres o objectes –jo ho faig- hauria de criticar, amb més contundència! colpejar amb porres persones que parlen o que estan pacíficament assegudes o llençar projectils que buiden ulls i afecten, de forma brutal i irreversible, a la vida de la gent.
Això no vol dir que no hi hagi riscos: després de 7 anys de mobilització, la repressió, la falta d’horitzons i projecte, la falta de lideratge, la sentència, etc. poden ser caldo de cultiu perquè alguna gent s’apunti al carro dels aldarulls. I davant d’aquesta possibilitat (possibilitat, no realitat), cal ser clars. Que a Catalunya s’anés a un escenari d’aldarulls generalitzats seria molt negatiu i no beneficiaria ningú: ni a la gent presa, ni a la convivència, ni a la societat catalana en el seu conjunt ni, tampoc, a la solució del conflicte. Només serviria a qui vol incrementar la repressió.
Per tant, si us plau, parem –d’una vegada per totes!- de fer demagògia, vulgarització i utilització electoralista d’una cosa tan seriosa com la violència.
Malgrat tot 