Armes contra l’Estat Islàmic: solució o increment del problema?

10 09 2014

stado-islamico

14 de desembre de 2012: Adam Lanza, un jove de 20 anys, entra a l’escola Sandy Hook de Newtown (Connecticut) i, armat amb dues pistoles i un rifle, obre foc de forma brutal i, finalment, se suïcida. A banda d’ell, vint-i-set persones moren, vint de les quals infants de 6 i 7 anys.

Fins i tot la societat nord-americana, acostumbrada a matances d’aquest tipus, va quedar molt impactada. Per primera vegada, es generà un cert clam social per la regulació de l’accés a les armes. El mateix president Obama va exigir traduir ‘les paraules en accions’.

Una setmana més tard de la tragèdia, Wayne Lapierre, vicepresident de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle (NRA), va manifestar en una roda de premsa que si els professors haguessin tingut una arma haguessin pogut repel·lir l’atac. És a dir, la solució no passaria per a canviar el problema (reduir l’accés i tinença d’armes) sinó incrementar-lo: posant-hi més armes.

Són paraules que van escandalitzar a molta gent, no només a Europa (on la percepció de la sobre les armes és molt diferent a la nord-americana) sinó també als Estats Units.

Però no sé si, en altres àmbits no acabem actuant com reclamava en Wayne Lapierre…

La irrupció amb força del grup gihadista Estat Islàmic (EI), independitzat d’Al Qaida i, de fet, superant-lo en terror i deshumanització, és un fet d’extrema gravetat. La seva acció sobre el terreny, la capacitat de reclutar nous combatents i els buits de poder en molts estats, fan témer el pitjor.

Caldria preguntar-se, però, si algunes de les solucions que es proposen són adequades o, tard o d’hora, poden acabar incrementant el problema. Davant la dificultat d’intervenir-hi directament i tenint ben present el record dels fracassos de les intervencions a l’Iraq, Afganistan i Líbia, diversos països han optat per l’enviament d’armes a alguns dels actors armats (kurds, iraquians i grups d’oposició sirians) que combaten l’EI.

Deixem de banda que tots aquests actors tenen historials no pas nets de vulneracions de drets humans (encara més si, en aquesta coalició anti-EI s’hi inclou el règim de Baixar Al-Assad). Però, segur que és una solució? Potser oblidem que, en part, la presència de l’EI i la seva força sobre el terreny es deu a les moltes armes que s’han anat enviant en diversos llocs, també suposadament com a solució a altres problemes i conflictes.

Recordem Líbia: un cop ‘rehabilitat’ diversos països, molts d’ells europeus, no van tenir cap angúnia a vendre armes al coronel Gaddafi. Al cap de ben poc, però Occident i diversos països àrabs van passar a combatre el dictador i, de fet, durant la crisi de 2011, Qatar i Emirats Àrabs Units, tot i l’embargament vigent, van enviar armes a les diverses faccions de l’oposició.

Bona part de l’arsenal del règim libi i de les armes que es van fer arribar a l’oposició, van acabar circulant cap altres llocs i indrets: per exemple, Mali (on va fer ‘falta’ una intervenció de França) i Síria.

Pel que fa a Síria, Rússia, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Iran i Estats Units durant quasi tres anys han estat venent o bé facilitant l’entrada d’armes al règim sirià uns i a les diverses faccions armades opositores, els altres.

Doncs bé, una part d’aquests enviaments d’armes a Líbia, Síria, Iraq, etc. van acabar finalment a en mans de l’EI. Armes amb les quals han pogut avançar sobre el terreny i cometre tota mena d’atrocitats. Amb tota aquesta experiència, segur que enviar més armes a la zona és una bona solució?

Anuncis




Síria: posar fi a la barbàrie

22 01 2014
photo credit: FreedomHouse via photopin cc

photo credit: FreedomHouse via photopin cc

Avui comença a Suïssa (a Montreux, tot i dir-se Ginebra II) la segona oportunitat diplomàtica per aturar l’escalada de violència i destrucció que està dessagnant Síria des de 2011. La primera va ser fa un any i mig a Ginebra. Sí, dues finestres de diàleg entre les diverses parts del conflicte en tres anys: un pobre balanç. I molt indicatiu de l’escassa prioritat que la comunitat internacional ha donat a la resolució d’aquest conflicte.

La conferència pinta malament: les fractures existents són absolutes. Entre els actors interns, un règim cada cop més reforçat i una oposició molt fragmentada i que, a més a més, acudeix dividida a la Conferència: diversos grups opositors han declinat la seva assistència i les faccions gihadistes no han estat invitades. Pel que fa als actors regionals, la tensió entre Iran i Aràbia Saudita no s’abordarà del tot perquè els primers, finalment, no han estat invitats. Pel que fa als principals actors globals, Rússia i Estats Units, amb diagnòstics i receptes ben allunyades, encara negociaven aquest matí. Tres fronts de tensió que, a més d’estar darrere del conflicte, han dificultat enormement el marc, els invitats, el guió i les possibilitats d’èxit de la Conferència, abans fins i tot que comenci.

És innegable, a més, que la majoria dels actors que participen en la Conferència són en bona part responsables (directament o indirecta) d’haver convertit Síria en el major desastre humanitari del Segle XXI: més de 130.000 morts, més de 2.000.000 de refugiats en països fronterers i més de 4.000.000 de desplaçats interns.

Responsabilitat, evident, del règim d’al-Assad. Per si calia, ahir va fer-se pública un altra evidència: 11.000 morts com a resultat de les tortures, maltractaments i assassinats comesos a les presons sirianes. També dels països de la regió que han armat i finançat el seus aliats a dins de Síria. D’Al Qaida i dels seus tentacles, aprofitant el desgavell per a fer la seva particular guerra. De les grans potències, atiant el foc, o girant l’esquena. El resultat, una població civil absolutament desemparada.

Podem, per tant, confiar en Ginebra II? La conferència té escasses possibilitats de triomfar, ja no en el disseny d’un futur polític pactat per a Síria o d’un full de ruta de transició sinó, ni tan sols, en aconseguir un imprescindible i urgent alto el foc. Però l’alternativa és entrar en la barbàrie absoluta. Com escrivia ahir l’exministre britànic David Owen, ‘la guerra civil de Siria ha llegado a un punto en el que la única alternativa al alto el fuego es una inacabable lucha a muerte, una posibilidad con la que los fanáticos están encantados, pero los civiles, horrorizados‘.

Com que no confiem en la voluntat i ètica dels actors que avui seran a la Conferència, esperem que en els seus càlculs comenci a pesar el fet que continuar amb el caos actual no és bo ni tan sols per als seus impresentables interessos.





Pensant en Mali: quatre obvietats que no ho són tant

18 01 2013

He anat difonent aquests dies via twitter alguns articles interessants sobre el que està passant a Mali. Aquí escriuré quatre obvietats perquè, desgraciadament, no són prou òbvies: els nivells de desinformació i confusió que circulen encara són considerables.

1. No podem oblidar que hi ha un conflicte polític…

L’atac francès es presenta com una acció necessària per a frenar el terrorisme que ve del Nord. Però, més enllà que també hi ha el patiment d’una metròpoli en veure la pèrdua de control sobre un excolònia, compte a només quedar-se amb això.

Les fronteres africanes són el màxim exponent d’arbitrarietat. Mali, un gran estat que inclou realitats molt diferents, té un Nord poblat per comunitats tuareg, que tradicionalment sempre ha estat abandonat, menystingut i maltractat pel govern malià. No només hi ha diferències culturals i ètniques evidents: també hi ha un desigual accés a les opcions econòmiques i al poder polític. El malestar tuareg es va convertir, fa uns anys, en revolta armada i, finalment, va aconseguir la independència d’Azawad, el nom de la terra dels tuaregs.

2. … ni tampoc l’extensió real del terrorisme de matriu gihadista

Però l’aliança tuareg es va esberlar: la facció més propera al gihadisme, Ansar al Dine, aliat amb grups vinculats a Al-Qaida (AQMI) o escindits (MUJAO) –aquest darrer, responsable del segrest del cooperant mallorquí Enric Gonyalons- i, junts, van acabar combatent, i desplaçant, el MNLA.

Així d’un nou estat independent es passava a una zona controlada per grups vinculats al terrorisme de matriu gihadista. I amb una presència cada cop més creixent a la zona.

3. Les intervencions militars mai són quirúrgiques

Els exèrcits dels estats africans, també el de Mali, havien de fer la feina i França donar-hi suport. Al final, França ha iniciat l’atac. Es va dir que la presència francesa seria aèria i, ara, també és terrestre. Se’ns va dir que seria cosa de setmanes i ja es parla de mesos. Era un atac a una part de Mali… i ja ha impactat a Algèria. I és que les guerres ho són tot menys quirúrgiques i netes.

4. Volem realment evitar situacions com aquestes?

Doncs cal que fem altres polítiques, prou diferents a les que bona part de la comunitat internacional va practicant. Tres pistes, com a exemple:

a) enfortir estats democràtics enlloc de posar-ne de titelles: potències i estats amb pes global o regional solen preferir estats dèbils però fidels als seus interessos que no pas governs democràtics que responguin a les necessitats de la ciutadania. Mentre se segueixi així, la possibilitat d’una mínima governança creïble a Mali, i a altres llocs, serà una quimera.

b) combatre la pobresa, la manca d’educació i la marginalitat: si volem evitar la capacitat d’atracció dels gihadistes cal promoure la justícia, la redistribució de la riquesa, el foment de les oportunitats, etc. Les persones i comunitats sense present ni futur s’agafen al que troben i segueixen als que els ofereixen alguna cosa. Encara que sigui a canvi d’un futur de submissió que, en aquell moment, no coneixen prou encara.

c) controlar el flux de les armes: la fàcil i lliure circulació de les armes permet que diversos grups es puguin armar i actuar. A Mali, entre altres fonts, hi ha moltes armes procedents de la desfeta del règim libi que, al seu torn, es va abastir de molts llocs, també d’Europa. Cal posar ordre: controlar el comerç de les armes seriosament per tal d’evitar l’incendi de situacions de conflicte. Un Tractat mundial que posi les armes sota control, fet que es tornarà a negociar aquest mes de març, hi podria ajudar molt.





‘La noche más oscura’ o el cost de fer les coses malament

4 01 2013

Zero-Dark-Thirty-Poster-464x650Avui s’estrena ‘Zero dark thirty’ (aquí traduïda com ‘La noche más oscura‘). Un film de Kathryn Bigelow que descriu el procés d’investigació, troballa i assassinat d’Ossama bin Laden.

És una pel·lícula ben documentada (on es revelen fets que no havien sortit a la llum pública), impecablement filmada i amb un to, habitual en la directora, realista i directe. El film se centra en descriure la feina dels agents de la CIA encarregats del cas i no hi apareixen altres components.

Es podria criticar precisament això: que la pel·lícula no dóna claus explicatives sobre el gihadisme, Bin Laden o l’actuació dels USA a la zona. Però Bigelow no ho pretén: vol descriure la tasca dels agents de la CIA i és el que fa. Això sí, sense amagar res: des dels maltractaments i tortures –en centres de detenció il·legals- als sospitosos de ser membres d’Al-Qaida fins als atemptats o les pugnes internes al si de la CIA.

La pel·lícula, de moment als Estats Units, ja ha generat polèmica. Sectors conservadors li retreuen que mostri -i per tant, confirmi- les tortures, mentre sectors progressistes consideren que, indirectament, les justifica.

Però, personalment, el que em porta la pel·lícula és a reflexionar sobre l’immens cost que suposa fer les coses malament.

Veure els ingents recursos econòmics, humans i tècnics esmerçats en capturar Bin Laden en aquests 10 anys, esgarrifa. Sobretot perquè, segurament, amb una altra política (per part de diversos estats i potències) a l’Afganistan les coses haurien anat diferent i el fenomen d’Al-Qaida o els talibans hagués tingut un relleu i incidència molt menor del que ha acabat tenint. I, potser, els atemptats de l’11 S ni haguessin arribat a produir-se.

De fet, aquesta seria una altra possible pel·lícula: ‘La noche más oscura’ comença amb els atemptats de l’11 S. Però se’n podria fer una altra que es remuntés a la tasca que la CIA va fer a l’Afganistan els anys 80: engreixant Bin Laden, facilitant-li armes i entrenant els seus ‘mujahidins’. Això donaria pistes de com massa sovint la política que s’autoconsidera ‘realista i pragmàtica’, a més d’èticament qüestionable, pot acabar esdevenint la pitjor inversió per al futur immediat.





Obama, 0 – Bin Laden, 2

3 05 2011

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.





Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

12 03 2010

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!