27 S

23 09 2015

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!

Anuncis




De terratrèmols

26 05 2015

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.





Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

26 05 2014

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.





Algunes pistes per a orientar-se davant les Eleccions Europees

12 05 2014

 

foto banderes europees

 

I bé, d’aquí a ben poc començaran les Eleccions al Parlament Europeu (PE). Més de 400 milions de persones dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE) votaran qui els representarà a Brusel·les. A l’Estat espanyol, això serà el 25 de maig. I escollirem 54 diputats d’un total de 751.

Els recels habituals que molta gent té a l’hora de votar (‘No hi entenc‘, ‘Fan el que volen‘, ‘No serveix de res‘, etc.) es veuen clarament incrementats en unes eleccions europees: la major complexitat, la llunyania, la sensació d’irrellevància (més suposada que real), etc. De fet, la participació en unes europees a l’Estat no es troba entre els nivells més alts de vot en unes eleccions però, en les dues darreres -2004 i 2009-, ja va quedar directament per sota del 50%.

Per a la gent més polititzada i crítica, aquestes eleccions són ambivalents: d’una banda, s’aprecia l’ideal europeista que va impulsar la Unió Europea (la voluntat de superar segles de guerres al continent) però de l’altra, es recela d’una UE que s’ha anat construint amb un greu dèficit democràtic i amb massa servituds cap a les elits econòmiques.

Tot plegat, i afegit a que darrerament la UE s’ha guanyat un vernís antipàtic, fa que sigui molta -i diversa- la gent que no mostra cap interès en participar-hi.

Caldria, però, no confondre’s: una cosa és decidir no votar com una opció conscient i l’altra considerar que les europees no són unes eleccions importants. Qualsevol persona que hagi patit les conseqüències de la crisi econòmica recent és prou conscient del pes de les decisions de la UE sobre la nostres vides. No només en els programes d’ajust: recordem que a Itàlia i Grècia els caps de govern va canviar perquè Brusel·les va voler.

És clar: el Parlament Europeu és, de tota l’arquitectura europea, la part menys decisòria. Però el Tractat de Lisboa li confereix més poders i, en aquestes eleccions, el nomenament del president de la Comissió Europea dependrà dels resultats electorals. En qualsevol cas, i més enllà de la mobilització ciutadana per a incidir sobre els governs i vigilar els poders econòmics, votar en unes eleccions al Parlament Europeu és, per magre que sigui, una de les poques vies formals per a donar la nostra opinió sobre tot allò que es va fent des de i en el nom d’Europa.

 

De què van aquestes eleccions?

Són molts els aspectes que incideixen en la convocatòria electoral del 25 de maig. Personalment, temàtiques com la de la construcció de pau, la defensa dels drets humans, la promoció de la justícia i la cooperació, l’enfortiment de les polítiques de benestar, etc. són aspectes que crec imprescindibles de valorar. En parlarem en propers textos.

Però, hi ha tres grans àmbits que, en un sentit o en un altre, ningú hauria de deixar de desconèixer abans de prendre la decisió de votar o no (i, en cas de votar, a qui votar):

1. L’amenaça del populisme xenòfob i simplista truca a la porta

Un dels impactes de la crisi ha estat el creixement de discursos molt simples que tendeixen a desqualificar tot el sistema polític a l’engròs i a assenyalar la immigració, la diferència, etc. com a origen i causa de tots els problemes. Les proclames racistes i xenòfobes, que fa anys semblaven minoritàries a Europa, avui són presents arreu.

Malgrat totes les crítiques que puguem fer-li, la UE es va construir sobre apel·lacions de llibertat, tolerància i drets humans. I, avui, una part gens menyspreable dels futurs eurodiputats poden militar en la intolerància i el racisme més desacomplexats. I és que la desafecció, la baixa participació, el ressò dels discursos demagogs, etc. pot provocar un fet inèdit: segons diverses enquestes, les forces que se situen en l’extrema dreta -o que en prenen idees-, poden guanyar les eleccions a França, Gran Bretanya o Holanda.

Si algú pensa no votar perquè creu que no ens hi juguem res o perquè creu que té poc impacte el seu vot… que hi pensi: del seu vot, del nostre vot, en depèn que el PE faci angúnia de mirar. Ara per ara, els eurodiputats que podríem considerar ubicats o propers a l’extrema dreta se situen per sobre dels 60, un el 8% de l’hemicicle. Després del 25 de maig… podrien arribar a duplicar-se. Sens dubte, seria una nefasta influència per a la política europea dels propers anys.

2. ¿Què fem amb la crisi?

Què ha fet la UE per afrontar la crisi?

Ha posat deures als Estats, tot exigint la reducció del dèficit, retallades pressupostàries i, al capdavall, l’afebliment de l‘estat del benestar. Però ni ha fet una revisió crítica dels perquès de la crisi, ni ha promogut la depuració de responsabilitats de determinades elits econòmiques que tenen una excessiva influència sobre Brusel·les ni ha advocat per a canviar pautes i mecanismes del sistema econòmic vigent. Així, el cost de la gestió de la crisi ha recaigut brutalment sobre els sectors més empobrits i desfavorits.

Aplaudir aquesta gestió, o esmenar-la profundament, és un dels factors clau a determinar en aquestes eleccions. I que afecta, de ple, a la nostra qualitat de vida.

Certament, les institucions europees no són els únics organismes que tenen responsabilitat en la situació econòmica actual. Però per petita que sigui la influència, no seria el mateix que els partits que han defensat les polítiques d’austeritat triomfessin a que la victòria se l’enduguessin els partits que posen l‘accent en la defensa de les conquestes socials aconseguides.

3. El dret a decidir

Les eleccions són d’àmbit europeu però, amb la perspectiva d’una consulta per al proper mes de novembre, també hi haurà una lectura en clau catalana: es vulgui o no, els resultats a Catalunya també es llegiran en termes de suport o no al dret a decidir.

Evidentment, a Madrid i a Brusel·les es mirarà amb atenció els resultats a Catalunya: un baixa participació i un vot menor a les forces polítiques que defensen el dret a decidir, seria interpretat com un afebliment del procés. Un alta participació i un ampli suport per als partits favorables al dret a decidir, enviaria el missatge que tot això no és una febrada sinó un compromís sòlid i ferm de la ciutadania catalana. Sí: els resultats d’aquestes eleccions condicionaran la mirada amb la que s’analitzarà el grau de convicció de la ciutadania catalana sobre el dret a decidir.

 

A l’hora de votar, què hem de tenir en compte?

Podrem votar entre 39 llistes i coalicions de partits ‘d’aquí’. Però, compte: al Parlament Europeu, els eurodiputats no s’asseuen pel seu partit ni per l’Estat d’on provenen. S’hi asseuen en funció de la inscripció a algun dels grups parlamentaris que hi ha. Grups que marquen ideologia i que condicionen les votacions.

En el fons, a més de mirar el programa del partit que votem, hauríem de preguntar-nos: ‘a quin grup aniran’?

Ara mateix, n’hi ha 7 (el conservador de centredreta, el socialdemòcrata, els liberal – demòcrates, l’ecologista – autodeterminacionista, el conservador euroescèptic, el d’esquerra postcomunista i el populista xenòfob i antieuropeista) més el dels no inscrits.

I és bo saber, és clar, a quins grups aniran els ‘nostres’ partits. I, per a afegir complexitat, tenir present algunes casuístiques:

. es poden votar llistes/partits/coalicions diferents… que al final compartiran el mateix Grup: ERC, ICV, Compromís-Equo i Bildu-BNG, van en llistes diferents però tots aniran a parar al Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea.

. en canvi, votant una sola llista/partit/coalició, pots acabar ‘votant’ indirectament per dos grups: és el cas de la llista de CiU i PNB (on 2 partits diferents -CDC i PNB- aniran al mateix grup, el liberal demòcrata, i el company de coalició de Convergència, UDC, anirà a un altre grup, el de centredreta) o el de la d’IU-ICV, on els diputats d’IU aniran al Grup de l’Esquerra Unitària i el d’ICV al dels Verds.

. pel que fa als partits ‘nous’ caldria preguntar-los, i s’haurien de mullar, sobre a quin grup pensen incorporar-se. Per exemple, UPyD ha estat en el Grup dels No inscrits (conjuntament amb el Front Nacional francès, per cert). UPyD i Ciutadans han crescut a partir d’una certa indefinició ideològica. Al Parlament Europeu però, on hi tants Grups prou diversos, és difícil defugir la definició del teu espai. I, és clar, d’això se’n poden treure conclusions interessants sobre quin és la posició – ubicació real d’aquells partits que han anat creixent enmig del ‘ni de dretes ni d’esquerres, ni monàrquics ni republicans, etc.‘.

 

Què cal fer?

El que vulguis!!

En tot cas, no podem pensar que aquestes eleccions no tenen cap impacte o importància. El PE decideix i, decidirà encara més, moltes coses que ens afecten.

I, sens dubte, en termes de garantir drets civils i polítics, de defensa d’unes altres prioritats econòmiques i socials i de reivindicació del dret a decidir al nostre país, votar en aquestes eleccions europees, té el seu què.

 

Annex amb recursos i informacions (actualitzat a 21-05-2014)

Informació general sobre les eleccions, candidatures, PE, etc.

. Web del Parlament Europeu sobre les Eleccions:

. Els 7 grups parlamentaris existents al Parlament Europeu:

. Les 39 candidatures que tot ciutadà de l’Estat podrà escollir

. ‘On anirà el meu vot de les eleccions europees?‘ per Bel Zaballa sobre llistes i grups

. Interessant debat entre els 5 candidats a la presidència de la Comissió Europea

. ‘Claus per entendre el debat entre candidats a la Comissió Europea‘ per Laura Ruiz

. Control i informació sobre activitat al PE

Informació sobre àrees temàtiques

. Debat organitzat per la Federació Catalana d’ONG amb candidats a Europa

. Manifest de diverses ONG: ‘Per una Europa de Drets Humans

. Anàlisi sobre les polítiques de Defensa al blog del Col·lectiu ‘Utopía Contagiosa’

. Campanya ‘No votis injustícia‘ per aturar el vot xenòfob i racista

. Anàlisi i acció sobre temes de lluita contra la pobresa – ‘DaTacTic – EUCiberaction’

. Opinió candidats a presidir la Comissió Europea sobre Dret a Decidir x VilaWeb

. Informe sobre partits polítics i drets lingüístics a la UE de l’As. Cat d’Esperanto

. Campanya contra el Tractat de Comerç (TTIP) entre la UE i els USA

 

I si no temps de res… mira almenys aquest imprescindible vídeo de la Campanya #NeverForgetToVote





De pèrdues i guanys dels partits a les Eleccions 2012, amb dades

25 01 2013

Una de les parts més depriments d’una nit electoral és haver de sentir interpretacions que poc tenen a veure amb la realitat i sí amb esquemes i prejudicis previs.

Per això, quan apareixen dades és bo de tornar-hi. És el cas de l’Informe de l’ICPS ‘Vot i canvi. Una estimació dels fluxos de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012’ fet per Lucía Medina, Robert Liñeira i Maria Freixanet. A partir d’una enquesta post-electoral, han creuat el record de vot de les Eleccions al Parlament del 2010 amb les del 2012. Efectivament, pot haver-hi oblits i enganys per part de la gent enquestada així com distorsions derivades del tamany de la mostra (que, pel que fa als partits petits, obliga a ser prudent amb les conclusions). Però, en tot cas, són dades més fiables que les simples impressions en calent del 25-N.

De les diverses dades que se’n poden extreure, en destaco dues.

CiU hauria perdut més vots per les retallades que pel sobiranisme

Sobre la baixada de CiU, força polítics i periodistes van dir que era per l’aposta sobiranista. En part, i era previsible que així fos, és cert: els votants de CiU el 2010 que el 2012 van optar pel PP (2%) i C’s (3%) podrien ser-ne una prova. Però, compte: si sumem les fugues cap a ERC (11%), ICV-EUiA (4%) o la CUP (1%) en resulta un 16%. Aquests votants, és clar, difícilment podien voler castigar CiU pel compromís nacional quan van anar a votar forces que tenien el mateix compromís o anaven encara més enllà. En canvi, bé podria ser un indicador de votants que van voler remarcar la distància cap a la política econòmica i social feta per CiU al Govern.

La CUP sembla que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC

Pel fet de presentar-se per primera vegada al Parlament, era interessant analitzar d’on venia el vot de la CUP. Molts analistes, a partir d’una impressió simplista, van entendre que competia amb ERC i com que aquesta va pujar van dir ràpidament que la CUP s’havia endut els vots que el 2010 van recollir Solidaritat i Reagrupament. Les dades, però, semblen mostrar que la collita principal de vots de la CUP ve d’ICV-EUiA: un 38% dels votants de la CUP van votar ICV el 2010. El segon origen és votants d’ERC (un 22%) i, en tercer lloc, l’abstenció (18%).

Això podria indicar dues coses que seria interessant de poder confirmar amb estudis més exhaustius. La primera, que la CUP semblaria que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC. De fet, tot i fer un bon resultat, tenint en compte la davallada del PSC i el context de crítica a les retallades, ICV-EUiA tenia camp per pujar més. La irrupció de la CUP, doncs, ho hauria impedit. La segona: en pes relatiu, la CUP va ser la llista que més abstencionistes va mobilitzar. I, en els temps que corren de desafecció i distància cap a la política, no és pas un mèrit menor.





Una fotografia més precisa d’un país complex o 8 reflexions post-electorals

27 11 2012
Diversitat a Gràcia

Diversitat a Gràcia

Vuit reflexions sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. Veient algunes de les interpretacions tant exageradament interessades i forçades que s’estan fent, espero no contagiar-me de la deshonestedat intel·lectual imperant!

1. Un país complex

És el primer que cal dir: tenim un país complex. El mapa final –amb una alta participació, fruit de la convicció que aquesta vegada era important participar- és molt més fidel sobre el que som i el que volem. No podem explicar el país en quatre traces. I és bo ser-ne conscients. Només per això, aquestes eleccions ja han valgut la pena.

2. L’aprofitament partidista no sempre dóna rèdits electorals

Molta gent –també des de la distància ideològica- va valorar que Artur Mas va fer una bona gestió de la post-Diada: va entendre que el clam popular culminava una evolució que esgotava les bases de la legislatura i que el Govern no podia passar de la reivindicació d’un pacte fiscal a l’Estat propi sense passar per les urnes. Però, després s’ha fet molt malament: un procés que era civil i transversal, no podia ser associat a la victòria d’un líder i d’un partit. I com s’ha vist, l’aprofitament partidista no sempre dóna beneficis.

3. Les eufòries no són bones conselleres

La Diada va visualitzar un tomb social que venia de lluny dins del catalanisme: la transició de l’autonomisme a l’independentisme. Però, enduts per l’eufòria, potser es va oblidar la realitat: una cosa –i molt rellevant!- és que el sobiranisme sigui majoritari dins el catalanisme i, una altra, pensar que només són quatre fatxes els que estan en contra de la independència.

4. El país ha confirmat l’aposta pel dret a decidir

Però això no vol dir, com sostenen contra tota evidència alguns analistes i polítics, que la ciutadania hagi girat l’esquena al dret a decidir. No l’ha secundat massivament, però l’ha confirmat electoralment. I no és poca cosa.

Si mirem el 2010, la reivindicació del dret a l’autodeterminació va ser defensat per 86 diputades i diputats (CiU, ICV-EUiA, ERC i SCI). Ara, ho serà per 87 (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP).

Però amb un matís molt important. La votació de final de legislatura a favor del dret a decidir implicava a partits que no havien fet bandera explícita del tema. Ara, tots hi anaven amb un missatge explícit. I votants de CiU i ICV-EUiA que no compartissin l’Estat propi o el dret a decidir, podien votar altres opcions. Així, les 87 diputades i diputats del 2012 són una expressió precisa del suport social al dret a decidir.

5. Un país més d’esquerres, o les retallades preocupen

Alguns dels nostres opinadors i tertulians habituals sostenen que:

a) parlar d’esquerres i dretes és un debat del Segle XX i,

b) que les retallades són inevitables.

Però la política –en democràcia- és precisament l’espai per intentar convertir en possible allò que la ciutadania reclama. I, encara que patim una crisi severa, que la UE i Madrid condicionen i que la caixa és buida, sempre hi ha espai per a prioritzar unes coses o unes altres; per a incrementar ingressos o reduir despeses; per a, en tot cas, retallar per aquí o per allà.

Els resultats electorals semblen indicar que hi ha hagut un càstig a les retallades. I, això és clar, el país s’ha mogut cap a l’esquerra. En les eleccions de 2010, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PPCat) tenien 80 diputats. I les opcions del centre cap a l’esquerra (PSC, ICV-EUiA, ERC), 48. En una certa indefinició, hi trobàvem SCI i C’s, un total de 7.

Ara, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PP) han obtingut 69 diputats i les que van del centre cap a l’esquerra (ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP), 57. I C’s (amb 9) tot i que mai se’n definirien, han assumit en el seu discurs algunes de les reivindicacions de l’esquerra.

6. L’esquerra nacional, un espai amb un potencial molt alt

L’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA i la CUP) ha obtingut 37 escons, quan en les anteriors eleccions en tenia 20. Són, quasi, un milió de vots.

És clar que les diferències de plantejaments i accents, de procedència i de tarannà, etc. són importants i això no vol dir pas que sigui possible (o fins i tot desitjable) articular res. Però, a diferència dels altres espais que tenen un sol partit (CiU al centre-dreta nacional; el PP al centre-dreta estatal i el PSC al centre-esquerra estatal) en el centre-esquerra nacional hi ha tres actors. I és comprensible imaginar que si fos possible d’articular-ho podria arribar a ser un actor molt més rellevant del que suposa sumar-ne els resultats per separat. En tot cas, el sostre és molt alt. De fet, els estudis sociològics sempre han revelat que la majoria de la societat catalana es mou més a prop de l’esquerra que de la dreta i més a prop del catalanisme que de l’espanyolisme.

Després de les eleccions, alguns (que recordi: Jaume Asens, Roger Palà, Pere Camps, Roger Buch, Jordi Muñoz, Eduard Voltas, Oriol Lladó i jo mateix) vam piular reflexions en aquest sentit.

7. Les claus per entendre què passarà ara: agenda sobiranista i retallades

Fixem-nos que els espais que abans esmentàvem, i la seva ubicació respecte al sobiranisme i les retallades, ens permeten entendre els posicionaments davant les opcions de govern:

. CiU vol impulsar una agenda sobiranista però sense alterar la seva política econòmica

. ERC s’obre a parlar amb CiU si es confirma l’agenda sobiranista i hi ha un gir econòmic. ICV, no pensa en governar, però demana un gir econòmic i manté el suport al Dret a Decidir

. PSC diu que, per parlar, cal apostar per un gir econòmic i no pas sobiranista (aquí, encara que no els agradi, tenen coincidència estratègica amb C’s)

. El PP només pactaria si s’atura el debat sobiranista i la idea de canviar la política econòmica

8. Més enllà del Parlament

Les eleccions són importants. Les decisions del Parlament, i del Govern, ens afecten.

Però, els reptes que tenim plantejats són majúsculs: ja siguin globals (la crisi econòmica que ens empeny a pensar i construir un nou model econòmic just i digne; la crisi de la legitimitat democràtica, que ens reclama reformes en profunditat i noves formes de participació per a enfortir una democràcia debilitada per ineficiències, corrupcions i clientelismes) o els específics (la crisi de l’encaix de Catalunya que ens empeny a avançar cap a l’emancipació nacional).

La resolució d’aquestes tres crisis s’abordarà al Parlament. Però no serà suficient: també dependrà del que fem com a persones, ciutadans, activistes, lliurepensadors, creadors, etc.





Perquè no signo cap manifest de suport electoral?

12 11 2012

Tenim les eleccions ben a la vora. I, com en anteriors ocasions, alguns partits m’han ofert de signar un manifest de suport electoral. Com sempre, he declinat de fer-ho. Per mi és tant obvi, i fa tant de temps que ho tinc clar, que cada cop dedico menys temps a explicar-ne els motius. Però, potser no està de més, aprofitant el bloc, fer-ho de nou. I, compartint-ho, segur que el debat s’enriquirà. I vés a saber si canvio d’opinió! 😉

És clar: he impulsat, redactat i signat molts manifestos. La majoria, centrats en els meus àmbits de militància i feina d’aquests anys (pau, desarmament, drets humans, justícia social, etc.).

Algunes vegades, menys, també he signat manifestos sobre altres temes quan, per la importància del tema o per la plena coincidència, m’ha semblat important dir-hi alguna cosa. En aquests casos, és clar, ho he fet a títol personal.

Certament, com a politòleg i periodista he fet reflexions i escrits sobre política i eleccions. Els que seguiu el bloc ho haureu vist. I ho continuareu veient, en breu.

I, el que és més important, com a ciutadà interessat en la cosa pública, tinc inquietud, opinió i passió per la política. I, després de pensar-hi molt, sempre voto.

Però, explicitar el suport a un partit i demanar que la gent el voti, és una altra cosa. Em refereixo, és clar, per a una persona implicada en una entitat de la societat civil i amb una certa dimensió pública, com és el meu cas. Em sentiria incòmode fent-ho. Que hauria de ser possible tenir una activitat social i poder donar suport públicament a un partit (i fins i tot militar-hi) sense que això es barregés i suposés un problema? Potser sí. Però, ara per ara, som lluny d’aquest escenari. Demanar el vot per a un partit, inevitablement, comprometria la imatge d’independència d’una entitat social que lògicament, i saludablement, és plural.

FundiPau (fins fa poc, Fundació per la Pau: aquí en trobareu l’explicació) ve de lluny: l’any que ve complirà 30 anys. El capital fundacional de l’entitat es va obtenir a partir de la implicació econòmica de moltes ciutadanes i ciutadans. Avui, compta amb 500 socis i 4000 simpatitzants. Al llarg d’aquests anys, més de 100 persones han col·laborat voluntàriament en l’organització d’activitats i campanyes. Cinc persones hi treballen i dotze són al Patronat. FundiPau, per tant, no és un projecte de 4 amics o un think tank aïllat de la societat.

L’entitat existeix gràcies al suport de moltes persones que han cregut i creuen en la necessitat d’una ONG catalana activament compromesa amb la sensibilització i la incidència a favor de la resolució de conflictes, el desarmament i la pau globals, i que sigui radicalment independent de tot poder polític o institució religiosa. Són persones que, de ben segur, comparteixen moltes coses. Però, de ben segur també, tenen sensibilitats ideològiques diferents i, encara més, diferents postures sobre les eleccions (anar o votar o no; votar un partit o un altre, etc.).

Tenint en compte tot això, a mi se’m fa molt difícil pensar que pugui implicar-me en un partit polític, militant-hi o demanant-hi el vot. Encara que ho volgués fer. Encara que a vegades pugui tenir moltes ganes de dir que aquesta opció és la millor i més necessària. Encara que, com ara, m’estigui votant a sobre! 😉 Però cau fora de les meves atribucions. És més: en certa manera seria trair la confiança –abusar-ne- d’aquests milers de persones que creuen en la necessitat de l’existència de FundiPau.

No visc aquesta decisió com un lleig als partits polítics: malgrat les crítiques que pugui fer al sistema de partits actual crec que de moment no en podem prescindir. Ni, encara menys, voldria que s’entengués com un menyspreu cap a la gent que es compromet amb un partit polític. Tinc amigues i amics molt estimats en diversos partits i em semblen, totes, persones dignes de lloança: pel compromís que prenen, per la honestedat amb el que el duen a terme i per la generositat en la seva dedicació. Algunes d’elles, fins i tot, combinen les dues militàncies: político-partidària i político-social.

Però, pel que fa a mi i tal com ho veig, mentre estigui vinculat en la projecció pública d’una entitat social, crec que haig de quedar al marge de la lluita partidista i abstenir-me de signar cap manifest electoral.