Tirar-se les armes pel cap

Foto: Dariusz Sankowski

El dimarts la Mònica Terribas va parlar, a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de la guerra de Síria (amb la periodista Txell Feixas) i després de les noves dades sobre comerç d’armes amb un servidor. Prèviament, a la seva portada, la Mònica va parlar de tot plegat i de la responsabilitat de l’Estat amb la mort de milers de nens per la venda d’armes. Durant els dies següents he vist moltes mencions a Twitter de gent indignada amb el programa perquè, entenien, va ser ‘anti-espanyol’. Molt fora de lloc, la veritat. Però una vegada més he constatat que, des de l’agost de 2017, el comerç d’armes ha quedat ‘tacat’ pel tema polític. I veig que li costa sortir-se’n.

Però és necessari sortir-ne. Per això escric això. Amb l’ànim de treure confusions, evitar errors i desmuntar manipulacions. Sí, és més cridaner i té més impacte fer demagògia que desmuntar-la. Però en un tema que conec prou bé, em semblaria irresponsable no intentar-ho.

Som-hi.

En Vicenç a l’Autònoma i “La nit al dia”

Ara fa uns 30 anys, en un dels meus primers dies a la UAB, em vaig trobar en Vicenç repartint tríptics sobre comerç d’armes. ‘Ostres, el Vicenç!‘ vaig dir a alguns companys. Però, és clar, ningú el coneixia. Per mi, que ja era objector i m’havia mogut en temes de pau, en Fisas era un crack i un referent. Socialment, però, poca gent el coneixia. Sí, el comerç d’armes, fa 30 anys despertava un escàs interès.

Ara fa uns 20 anys, estava amb en Vicenç treballant a la Campanya ‘Silencis que maten’ que va aconseguir implicar, més enllà del moviment per la pau, les grans ONG en la preocupació pels impactes de l’armamentisme.

I ara en fa 10, s’aprovava la Llei espanyola que regula el comerç d’armes. I, avui, tenim un tractat d’àmbit mundial. I tot això perquè més gent, més entitats, més periodistes, més polítics, veuen amb preocupació el comerç de les armes. Només quan creix la consciència de la gent sobre un problema, aquest problema esdevé visible per a qui pren decisions.

Per cert, la Mònica Terribas durant molts d’aquests anys s’ha interessat pel comerç d’armes. Ja a ‘La nit al dia’, programa mític per a moltes i molts, en parlava. Vaja, no es pot dir (encara més si ho qui ho diu no és un troll anònim sinó polítics de “nivell”) que Terribas parla del comerç d’armes per desqualificar Espanya. Absolutament fals.

Agost 2017: un foto i un rei

De la mani posterior als atemptats de 2017, va córrer molt una fotografia del David amb un lema contra la venda d’armes encarant-se al Rei. En Minoves, per cert, també és un que també fa anys ja es preocupa pels temes de pau. Però això no va ser una ocurrència del David. Una bona part dels moviments socials i les ONG van decidir participar en la mani centrant-se en la crítica a la presència de la monarquia i el govern espanyol i les seves responsabilitats en la venda d’armes a determinats països amb vincles amb al terrorisme jihadista.

Personalment, no vaig participar del disseny d’aquesta mini mobilització dins la gran mobilització. Era fora. I si hagués estat aquí, és molt probable que no n’hagués compartit l’enfocament (no perquè no comparteixi la crítica, és clar, que a més a més faig cada dia, sinó perquè no crec que, aquell dia, precisament, fos el moment). Però això és una altra discussió.

En qualsevol cas, arran d’aquesta acció, el comerç d’armes va aconseguir un impacte ‘mediàtic’ elevadíssim, abans mai vist. En part va estar bé. Però també va embolicar la troca.

Vaig veure alguns indepes que mai s’havien interessat per la qüestió (i, fins i tot, si ho havien fet era per criticar la crítica antimilitarista) que estaven més motivats en remarcar la culpa del Rei o de l’Estat que no pas en el problema de les armes. I, a la contra, vaig veure una resposta (molt inflada mediàticament, i per tant més greu en termes de responsabilitat) que enlloc d’assumir crítiques o defendre la venda d’armes, va entendre-ho com una crítica ‘anti-espanyola’, es va ofendre i va cercar ‘responsabilitats’ catalanes per a retreure ‘hipocresia’.

De cop, el comerç d’armes era al plató però no per a parlar de les armes i les seves conseqüències, sinó per tirar-se-les pel cap. Les armes, com a arma llancívola.

Fa mesos que dura tot plegat. I és pesat. M’agrada parlar del procés i m’agrada parlar de les armes (i de moltes coses més, és clar). Però, simplement per una qüestió d’endreça, de no fer-nos embolics i de centrar-nos en el que toca, trobo més adequat parlar del procés quan parlem del procés i parlar d’armes quan parlem d’armes. Perquè, altrament, no podrem parlar de res. O no ens entendrem en res quan parlem d’alguna cosa.

Al respecte, alguns aclariments, vejam si ajuden.

Quatre idees clares per a no frivolitzar amb les armes

1. El comerç d’armes és un fet preocupant: ho és per les terribles conseqüències que suposa en termes de destrucció, pèrdua de vides humanes, empobriment, vulneració de drets humans, perllongament dels conflictes armats o generació de refugiats i desplaçats. I ho és, també, perquè el comerç d’armes porta quasi 20 anys creixent.

Per tant, frivolitzar amb el comerç d’armes i usar-lo només com a ‘arma llancívola’ per a altres debats que ja tenen el seu espai, demostra molta ignorància sobre el que passa al món i una gran insensibilitat per tot el patiment que genera.

2. Una confusió que no cessa de confondre: es parla molt d’unes dades on es diu que una part important de les armes espanyoles que s’exporten són catalanes. Cal aclarir, una vegada més, que no és el mateix produir armes que transportar-les. Armes que es fan a l’interior de l’Estat i es venen han de sortir per algun port, sigui Bilbao, València o Barcelona. Per tant, les dades d’aduanes no reflecteixen, necessàriament, l’origen de les armes, sinó per on un surten. D’altra banda, també cal aclarir que cap empresa, sigui catalana o extremenya, pot decidir una venda d’armes. Tota venda d’armes ha de ser autoritzada per una Junta Interministerial d’àmbit estatal.

3. En tot cas, hi ha indústria militar a Catalunya, en l’àmbit de les telecomunicacions o l’aeronàutica. De fet, algunes empreses bandera d’aquests sectors tenen la seu a Barcelona. També cal recordar que si l’Exèrcit és al Saló de l’Ensenyament no és perquè aquest ho imposi, sinó perquè la Fira de Barcelona vol que hi sigui (per cert, menyspreant l’acord del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona). És a dir, aquells indepes que usen l’armamentisme només per a criticar a Espanya, que parin compte i se n’adonin: a Catalunya també hi ha armamentisme i militarisme. Hi ha, per sort (i resultat de la feina feta 😉 molta crítica i contestació a aquestes dos fenòmens. Però el problema també existeix.

4. De fet, la demostració que hi ha militarisme i armamentisme ‘propi’ és que el moviment per la pau ha organitzat accions i denúncies de la indústria militar, de fires d’armament o de moltes demostracions militaristes a Catalunya. Per cert, no he vist cap dels trolls espanyolistes i ‘tabarnians’ que aquests dies donen la tabarra amb “l’armamentisme català” en cap d’aquestes concentracions…

Molt majoritàriament, quan es parla de del comerç d’armes no es fa per ‘matxacar’ Espanya. En tot cas, ningú de l’àmbit de pau, sigui indy o no, ho fa, ho ha fet o ho farà. I quan s’ha abordat els escenaris de futur, el moviment per la pau i la solidaritat s’ha manifestat radicalment en contra de la idea d’un exèrcit català o d’una creixent indústria militar catalana. Es critica el militarisme per militarista, no per si és espanyol o català.

En fi, que hi ha molta feina a fer per desmuntar el militarisme i l’armamentisme. No ens feu perdre el temps, si us plau, desmuntant demagògies i usos interessats de la lluita per la pau i el desarmament.

Gràcies.

Una utopia menys: ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes!

Ja és oficial. Ja hem aconseguit les 50 ratificacions necessàries per a que el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) pugui entrar en vigor.

Del Tractat, i dels intents per aconseguir-lo, n’he parlat molt en aquest blog, en xerrades i en mitjans de comunicació. Sens dubte, és el tema del qual més m’he ocupat aquests darrers 4 anys.

Avui no diré gaire cosa. Però sí expressar una immensa alegria.

Quan fa 19 anys portava les campanyes de desarmament a Intermón semblava una utopia irrealitzable que fos possible allò que l’Oscar Arias i algunes organitzacions internacionals van reclamar: un codi de conducta de les transferències mundials d’armes.

Quan el 2003, ja a la Fundació per la Pau, la Campanya Control Arms es va presentar a nivell mundial tot proposant la creació d’un Tractat que regulés el comerç d’armes, semblava una altra utopia més. Però teníem present l’èxit de les mines. I animava.

Quan entre el 2006 i el 2010, s’aproven a les Nacions Unides diverses resolucions i informes que insten a crear un Tractat, continuava semblant una utopia, però ja semblava que hi érem més a prop.

Quan el 2010 ens vam reunir a Viena un centenar de persones d’ONG d’arreu del món per a preparar la campanya de sensibilització i pressió sobre els Estats per tal d’aconseguir el Tractat, semblava una utopia. Però ens feia molta il·lusió que, almenys, s’engegués un procés diplomàtic per a discutir-ne la creació. I, l’èxit recent de les bombes de dispersió, ens donava encara més moral. I des de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) ens hi vam implicar a fons.

Quan el 2012 va fracassar la ronda negociadora, la idea del Tractat feia passes enrere i tornava a semblar una utopia. Però, finalment, el 2 d’abril del 2013 s’aprovava i, dos mesos més tard, es va obrir a les signatures i ratificacions.

Cada vegada que, durant aquests 19 anys, constataves l’oposició de les potències, la resistència de molts estats i la militància activa en contra per part d’empreses i lobbys armamentístics, tendies a pensar que tot plegat era una utopia, bonica però impossible. I t’entristies en veure com el món tolerava -perquè no hi volia fer res- la mort de més de 500.000 persones, cada any, a causa del descontrol i la proliferació de les armes.

Però, avui, finalment, el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) ha aconseguit 50 ratificacions i en 90 dies entrarà en vigor.

Sí, a partir de Nadal tindrem una norma internacional que obliga els Estats a una cosa tant cabdal, però que fins ara no era obligatori, com tenir en compte la situació dels drets humans i el nivell de conflictivitat, abans d’autoritzar una venda d’armes.

Sé que no és molt. Però sé que ha costat anys i anys d’esforços titànics aconseguir-ho. I sé que, lentament, anem cap a la bona direcció: que políticament, jurídicament i socialment s’entengui que les armes són un instrument perillós. I que controlar-ne el seu ús, comerç i impacte és una exigència fonamental. I, en definitiva, que mirar de preservar la vida humana és un objectiu més prioritari, noble, digne i essencial que protegir el comerç d’armes. Obvi? Doncs, fins ara, no era així.

Perquè he posat la foto que acompanya aquest post? La veritat és que no la recordava. Però, cercant-ne una altra, m’hi he topat. Correspon a un dels viatges a Nova York per a participar a la Conferència Diplomàtica a les Nacions Unides. A més de diversa premsa que vaig llegir a l’avió em vaig endur el llibre ‘Utopia’ de Thomas More -per cert, en una excel·lent traducció al català de Joan Manuel del Pozo.

Una imatge ben suggeridora, que m’ha tret un somriure. I és que el Tractat semblava una utopia… però avui ja és ben real.

Armes contra l’Estat Islàmic: solució o increment del problema?

14 de desembre de 2012: Adam Lanza, un jove de 20 anys, entra a l’escola Sandy Hook de Newtown (Connecticut) i, armat amb dues pistoles i un rifle, obre foc de forma brutal i, finalment, se suïcida. A banda d’ell, vint-i-set persones moren, vint de les quals infants de 6 i 7 anys.

Fins i tot la societat nord-americana, acostumbrada a matances d’aquest tipus, va quedar molt impactada. Per primera vegada, es generà un cert clam social per la regulació de l’accés a les armes. El mateix president Obama va exigir traduir ‘les paraules en accions’.

Una setmana més tard de la tragèdia, Wayne Lapierre, vicepresident de la poderosíssima Associació Nacional del Rifle (NRA), va manifestar en una roda de premsa que si els professors haguessin tingut una arma haguessin pogut repel·lir l’atac. És a dir, la solució no passaria per a canviar el problema (reduir l’accés i tinença d’armes) sinó incrementar-lo: posant-hi més armes.

Són paraules que van escandalitzar a molta gent, no només a Europa (on la percepció de la sobre les armes és molt diferent a la nord-americana) sinó també als Estats Units.

Però no sé si, en altres àmbits no acabem actuant com reclamava en Wayne Lapierre…

La irrupció amb força del grup gihadista Estat Islàmic (EI), independitzat d’Al Qaida i, de fet, superant-lo en terror i deshumanització, és un fet d’extrema gravetat. La seva acció sobre el terreny, la capacitat de reclutar nous combatents i els buits de poder en molts estats, fan témer el pitjor.

Caldria preguntar-se, però, si algunes de les solucions que es proposen són adequades o, tard o d’hora, poden acabar incrementant el problema. Davant la dificultat d’intervenir-hi directament i tenint ben present el record dels fracassos de les intervencions a l’Iraq, Afganistan i Líbia, diversos països han optat per l’enviament d’armes a alguns dels actors armats (kurds, iraquians i grups d’oposició sirians) que combaten l’EI.

Deixem de banda que tots aquests actors tenen historials no pas nets de vulneracions de drets humans (encara més si, en aquesta coalició anti-EI s’hi inclou el règim de Baixar Al-Assad). Però, segur que és una solució? Potser oblidem que, en part, la presència de l’EI i la seva força sobre el terreny es deu a les moltes armes que s’han anat enviant en diversos llocs, també suposadament com a solució a altres problemes i conflictes.

Recordem Líbia: un cop ‘rehabilitat’ diversos països, molts d’ells europeus, no van tenir cap angúnia a vendre armes al coronel Gaddafi. Al cap de ben poc, però Occident i diversos països àrabs van passar a combatre el dictador i, de fet, durant la crisi de 2011, Qatar i Emirats Àrabs Units, tot i l’embargament vigent, van enviar armes a les diverses faccions de l’oposició.

Bona part de l’arsenal del règim libi i de les armes que es van fer arribar a l’oposició, van acabar circulant cap altres llocs i indrets: per exemple, Mali (on va fer ‘falta’ una intervenció de França) i Síria.

Pel que fa a Síria, Rússia, Qatar, Aràbia Saudita, Turquia, Iran i Estats Units durant quasi tres anys han estat venent o bé facilitant l’entrada d’armes al règim sirià uns i a les diverses faccions armades opositores, els altres.

Doncs bé, una part d’aquests enviaments d’armes a Líbia, Síria, Iraq, etc. van acabar finalment a en mans de l’EI. Armes amb les quals han pogut avançar sobre el terreny i cometre tota mena d’atrocitats. Amb tota aquesta experiència, segur que enviar més armes a la zona és una bona solució?

El Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) ya es una realidad

(Artículo publicado ahora en el número 108 de la revista ‘Tiempo de Paz‘ , el redactado es de 31/05/2013)

Resumen

En el número 105 de ‘Tiempo de Paz’ correspondiente al pasado verano, escribíamos el artículo ‘La regulación del comercio mundial de armas: de momento, no pudo ser’. En ese texto abordábamos el grave problema de la proliferación y el descontrol de las transferencias de armas en el mundo así como sus terribles consecuencias para las personas, las comunidades y la seguridad regional y global. También detallábamos la organización, sensibilización e incidencia impulsada por la sociedad civil internacional hacia la consecución de la regulación del comercio de armas y describíamos el largo trabajo diplomático desplegado en Naciones Unidas durante estos últimos años. Pese a todo, la Conferencia diplomática de julio de 2012 fracasó en el intento de adoptar un Tratado. Ahora, actualizamos ese artículo con buenas noticias: a principios de abril, el Tratado fue adoptado por la Asamblea General y en breve va a empezar la fase de firma y, después, de ratificación. En este artículo analizamos qué supone el Tratado aprobado y los pasos inmediatos a desarrollar.
¿Qué ha pasado desde julio 2012?

El posible fracaso en la Conferencia diplomática de 2012 era, para la sociedad civil y la comunidad internacional, una más que evidente posibilidad.

En primer lugar, por la ambición del proceso: a diferencia de los éxitos anteriores conseguidos en materia de desarme (minas y bombas racimo), el comercio de armas afecta a una buena parte de los países del mundo: algunos como exportadores, el resto como importadores. Hay muchos más países implicados y por tanto las negociaciones son más complejas. Buena prueba de ello fue la dilación en iniciar un proceso de este tipo.

En segundo lugar, por el amplio alcance: el Tratado no se centra en un controlar un arma determinada, sino la voluntad de regular todas las armas convencionales.

Es innegable, además que la industria militar y el lobby de las armas tiene un peso crucial en varios países y determina límites importantes a la adopción de acuerdos de desarme o control de armas.

Y, finalmente, porque el apoyo de Estados Unidos al inicio del proceso diplomático fue a cambio de garantizar que todo acuerdo sobre un TCA sería por consenso. La interpretación exacta de que quería decir consenso no era muy obvia –y ha sido uno de los temas de discusión en las reuniones preparatorias- pero en cualquier añadía presión a un posible acuerdo final.

Sin embargo, la última semana de negociación en julio de 2012 pareció alcanzarse un acuerdo y por ello cundió un gran expectación que finalmente se vio truncada por la decisión de Estados Unidos en inicio, seguido rápidamente por China y Rusia, de no aprobar el texto aludiendo falta de tiempo.

Pasado el verano des de las ONG de la Campaña Control Arms, así como los países promotores del proceso diplomático acordaron presentar en la Asamblea General de las Naciones Unidas una propuesta de una nueva Conferencia final para intentar, partiendo del texto resultante de la conferencia de julio, aprobar el Tratado.

La Conferencia se desarrolló entre el 18 y el 28 de marzo en Naciones Unidas. Ya anteriormente, bajo el mando de la nueva presidencia, hubo varios intercambios y contactos para avanzar en el consenso. Durante las dos semanas de marzo, las negociaciones fueron a un ritmo vertiginoso. Además de las sesiones plenarias, el presidente creó varios grupos de trabajo sobre temas específicos en los que había más discusión para ir avanzando en paralelo y de forma consensuada.

Finalmente, el día 28, cuándo todo parecía muy cerrado –las grandes potencias habían confirmado que no boicotearían el acuerdo- y las expectativas eran muy elevadas, Irán, Corea del Norte y Siria se manifestaron contrarios al acuerdo. Hubo un cierto forcejeo diplomático: muchos Estados entendieron que tres ‘No’ no eran suficientes para inutilizar el inmenso consenso restante. Aún así, varios países cruciales –Rusia y China por ejemplo- insistieron en que no había acuerdo y, por lo tanto, no se podía adoptar.

Ya era, pues, la segunda conferencia diplomática que terminaba en fracaso.

Aún así, la Campaña y los países impulsores, tenían un Plan B previsto que activaron de forma inmediata: llevar el texto resultante de la conferencia a la Asamblea General para su aprobación. En este caso, obviamente, no hacía falta que hubiera consenso, simplemente apoyo mayoritario.

Al cabo de muy pocos días, la sesión del  martes 2 de abril de 2013 vio como se aprobaba el TCA por una amplísima mayoría: 156 países.

Los países que votaron no, fueron los mismos que 4 días antes y, entre los que se abstuvieron (23), hubo países de peso: Rusia, China, Pakistán, India, etc. Aquí remite la principal diferencia respecto a una aprobación por Conferencia. Con la votación se visualizaba algunas reticencias que en el formato de Conferencia no hubieran optado por frenar el proceso por el señalamiento y coste internacional que les hubiera podido acarrear. En cambio, abstenerse en una votación que sabes que va a ganarse, es más fácil. El acuerdo por Asamblea General, por lo tanto, y aunque en este caso recogió un apoyo muy amplio, tenía una foto final menos categórica y contundente que la que se hubiera conseguido por la adopción por consenso en conferencia.

Los pasos antes de que entre en vigor

La adopción de un Tratado Internacional hasta que entra en vigor es un proceso con varias etapas. El TCA fue aprobado por la Asamblea General. Pero hace falta abrir el período de firma, por el cuál los Estados explicitan su voluntad de adherirse al tratado. El proceso de firma se abre el 3 de junio (cuándo se entregó este artículo faltaba una semana) y, automáticamente, los Estados firmantes pueden iniciar el proceso de ratificación que, normalmente, consiste en la aprobación en sede parlamentaria del tratado que ha firmado el ejecutivo. En el caso del TCA, al cabo de 90 días de haberse conseguido 50 ratificaciones, el Tratado entrará en vigor.

En principio, el proceso de firma y ratificación no tendría que ser necesariamente muy largo. Pero la experiencia señala que la rapidez de los Estados en este tipo de cuestiones deja mucho que desear. En el ámbito de desarme y control de armas, el precedente más reciente es la convención contra las bombas racimo que precisó de un año y medio para conseguir 30 ratificaciones y, así, poder entrar en vigor.

Aún así, el alto grado de compromiso de buena parte de los países impulsores y favorables al TCA debería permitir que el proceso fuera ejemplarmente rápido.

¿Qué supone el TCA?

Supone, ante todo, un cambio de escenario: hasta ahora, muchos otros productos más inocuos e insignificantes disponían de regulaciones y normativas internacionales a cerca de su comercio. En el caso de las armas, no. Por lo tanto, el Tratado sobre el Comercio de Armas es la primera norma global sobre transferencias de armas que será de obligado cumplimiento para todos los Estados miembro.

El TCA deja claro el derecho de los estados a defenderse, armase, comprar y vender armas. Pero también apunta a que hay que fortalecer los principios de Naciones Unidas por lo que respecta al fomento y preservación de la paz. Así, deja explicitado que el comercio de armas sólo puede permitirse cuándo no entre en colisión con esos principios y objetivos superiores.

El Tratado alcanza a todas las armas convencionales y, en concreto, en el texto se citan las siguientes: carros de combate; vehículos blindados de combate; sistemas de artillería de gran calibre; aeronaves de combate; helicópteros de ataque; buques de guerra; misiles y lanzamisiles y armas pequeñas y armas ligeras.

Es un alcance ambicioso aunque, claro está, no perfecto: al basarse en el Registro de Armas convencionales de Naciones Unidas (que tiene más de 20 años) no está muy claro que los desarrollos armamentísticos actuales (drones) y futuros (robots armados) puedan quedar sujetos a la supervisión del Tratado.

El TCA, y eso es un avance respecto a borradores de julio 2012, también exige a los Estados miembro que hagan un control de municiones y piezas y componentes, todo ello aspectos esenciales que, si hubieran quedado fuera del alcance del TCA lo hubieran convertido, en la práctica, en una mera declaración de intenciones.

El texto explicita cuándo los Estados, de forma explícita, deben prohibir y evitar las transferencias de armas: en los casos que así se señale en resoluciones del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, cuándo haya disposiciones de aplicación por parte de acuerdos internacionales existentes sobre tráfico ilícito de armas o cuándo las armas puedan ser utilizada en contextos de genocidio.

Lo más crucial, sin embargo, es el deber general de los Estados de evaluar los riesgos y posibles impactos de toda transferencia de armas, y a no autorizarla, cuándo las armas vendidas puedan menoscabar la paz y la seguridad; facilitar la comisión de violaciones del derecho internacional humanitario y de los derechos humanos o ir a parar a grupos terroristas y de la delincuencia organizada.

Al realizar la evaluación, aunque no se consiguió que fuera al mismo nivel que lo citado anteriormente, los Estados también deberán tener en cuenta los historiales acerca de la comisión de actos de violencia de género.

El TCA también estipula criterios para evitar la dispersión (uno de los problemas actuales más graves), explicita que cada Estado debe mantener registros y controles propios y determina las obligaciones para con los mecanismos de control del tratado: asegurar y mantener una secretaría técnica; elaborar y elevar los informes sobre los avances realizados, colaborar con las demandas que se reciban, etc.

Los mecanismos de seguimiento del TCA se completan con la realización de conferencias de revisión y la posibilidad de mejorar se concreta en que los Estados por ¾ podrán adoptar cambios en el texto. Algo no previsto en los anteriores borradores y que constituye un gran éxito: si cualquier cambio debía ser aprobado por unanimidad, la posibilidad de mejorar el TCA era ínfima. Y teniendo en cuenta los 2 fracasos diplomáticos recientes por un número insignificante de países, el miedo a que se aprobara la exigencia de consenso era bien fundado.

¿Servirá de algo?

Algunos sectores del movimiento por la paz y el activismo antimilitarista han criticado el TCA por considerar que, en esencia, no será un instrumento realmente útil. Consideran, en parte con razón, que los Estados no quedan suficientemente obligados. Y, finalmente, apuntan que el TCA, en exigir unos criterios de respeto a los derechos  humanos, parece que termina por validar y legitimar aquellas transferencias de armas que sí pasen el filtro planteado por el TCA.

Evidentemente, hay que aclararlo las veces que haga falta: el TCA ni es un instrumento perfecto ni, de entrada, es un tratado para desarmar o desmilitarizar. No es un tratado de prohibición o desarme es, simplemente –y ya es mucho!-, un mecanismo jurídico para frenar la proliferación y el descontrol de las armas.

Pero vale la pena señalar porqué el TCA, desde una perspectiva gradualista de construcción de paz, puede permitir avances muy interesantes:

1. Por primera vez, nos encontramos con un tratado que regula el comercio de armas y que, entre sus objetivos y finalidades, se destaca la de ‘contribuir a la paz y la seguridad’ y ‘reducir el sufrimiento humano’. Admitir que las transferencias de armas generen sufrimiento y que no son un factor generador de paz es una obviedad para la gente del movimiento por la paz. Pero, sin duda, es de calibre revolucionario en un texto jurídico que potencialmente debe ser firmado por todos los países del mundo y constituye un reconocimiento explícito a los impactos terribles del comercio de armas.

2. El TCA crea un nuevo marco y puede generar tendencias positivas: cuándo se aprobó el tratado contra las minas, se dijo que no serviría de nada porque muchos países productores y consumidores no estaban dentro. Con el tiempo, sin embargo, la simple existencia de un tratado con un amplio apoyo de países, con el seguimiento de los medios de comunicación, con las prácticas que se van asumiendo en el entorno diplomático, etc. constituye un factor claro de presión que va más allá de los países firmantes. De hecho, desde 1997 (año de aprobación del tratado contra las minas, no se han constatado nuevas fabricaciones de tipos de minas y son muy contadas las ocasiones en que los países no miembros del Tratado las han utilizado en el sin fin de conflictos armados en los que han estado involucrados.

3. El TCA se encuentra en una tendencia que solo puede ir a más: que el TCA no sea excelente no quiere decir que no vayamos, paso a paso, en la buena dirección. La adopción del TCA se enmarca, por lo que respecta al comercio de armas, en una corriente de mejorar el control y la regulación respecto a lo que era un vacío absoluto: primero llegaron leyes de ámbito estatal, después regional o continental y, ahora, a nivel mundial. Hay que ver pues el Tratado sobre el Comercio de Armas como un peldaño más hacia el fin de la impunidad en las transferencias de armas. En el futuro, el TCA puede mejorar o pueden surgir nuevos instrumentos que hagan más estricto el control de las armas. Pero lo que seguro que no pasará es que se desande lo que se ha andado.

También, teniendo en cuenta los otros éxitos en desarme (tratado minas, tratado bombas racimo) el TCA refuerza la línea de contención del armamentismo.

El papel de la sociedad civil en el nuevo contexto

Sin duda, la sociedad civil ha sido crucial en la adopción de este nuevo marco. Lanzó, hace 15 años, la primera idea. Impulsó el nacimiento de la Campaña ‘Control Arms’ y ha hecho una ingente labor de incidencia social y política para conseguir que llegara, finalmente, a buen puerto.

¿Cuál es, ahora, su labor? De forma inmediata continuar presionando y garantizando un apoyo significativo al TCA. Por ejemplo, y con respecto al proceso de firma, no es lo mismo que el día 3 de junio lo firmen 30 estados que 60 o que 100. Y no es lo mismo que en el acto de firma estén presentes varios Ministros que no.

Des de Catalunya, contribuint a la seguretat global

(article publicat a El Periódico, el 4 de juny de 2013. Versión en español)

Avui a la seu de les Nacions Unides de Nova York s’inicia el procés de signatura del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), adoptat per l’Assamblea General el passat 2 d’abril.

Un Tractat que ha de posar les transferències mundials d’armes sota control, fixar uns criteris d’obligat compliment, exigir als Estats que no es desresponsabilitzin dels impactes de les seves vendes. El descontrol del comerç d’armes permet que dictadors, criminals i màfies organitzades puguin abastir-se al mercat mundial i, així, obtenir armes amb les quals acaben vulnerant els drets humans. Exigir als Estats una avaluació rigorosa dels riscos d’aquestes vendes, obligar-los a dur a terme uns registres precisos i establir mecanismes de supervisió generarà una millor seguretat global.

És evident: la consecució del TCA no ha estat una victòria fàcil. No comptava amb l’adhesió inicial de les principals potències armamentístiques, que recelaven de qualsevol possible fre al seu desbocat negoci. I s’ha hagut de fer front a la forta i activa oposició del lobby de les armes i de la indústria militar. I, en aquesta doble feina, la societat civil per la pau i els drets humans ha estat cabdal: a mitjans dels 90 va posar el crit d’alerta sobre les greus conseqüències de la desregulació del comerç d’armes i a principis de la dècada del 2000 va concretar la petició: aconseguir una normativa global que en regulés les transferències. Durant aquests anys, la Campanya Armes Sota Control ha estat altaveu d’una consciència ciutadana que, conjuntament amb els centenars de milers de víctimes, reclamaven una solució urgent als Estats.

En el procés diplomàtic, s’hi han pogut veure tota mena d’actituds i preses de posicions per part de les diverses delegacions estatals que, al capdavall, són les que van prendre l’acord. És clar, Catalunya no hi jugava en aquesta lliga. Però, a més de les delegacions estatals, també han tingut un paper actiu en tot el procés les delegacions de la societat civil. I, en aquest àmbit, Catalunya ha tingut una presència i un impacte molt superior, per exemple, a una desena d’estats constituïts d’Europa.

El suport al procés del TCA generat des de la societat civil catalana no ha estat pas menor: a Catalunya, les tres organitzacions de la Campanya, Amnistia Internacional, FundiPau (Fundació per la Pau) i Intermón Oxfam van donar a conèixer el problema i van generar un gran suport social i institucional: ajuntaments, Parlament de Catalunya, ONG, gent del món de la cultura i la comunicació, etc. van mostrar el seu suport a la regulació del comerç d’armes. I durant el procés diplomàtic (4 reunions preparatòries i dues conferències) a més de la tasca d’incidència de FundiPau també s’ha comptat amb la feina d‘anàlisi de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Tot això sense oblidar que, el precedent immediat de la Campanya Armes Sota Control, es va assajar fa gairebé 20 anys a Barcelona, amb la coalició ‘Hi ha secrets que maten’ que, amb l‘impuls de Vicenç Fisas, va aplegar per primera vegada en un treball d’incidència conjunt diverses ONG no estrictament de pau però sí preocupades per l’impacte de la venda d’armes.

El procés del TCA, per tant, també ens permet aportar una mica més de perspectiva sobre un debat que els darrers mesos s’ha obert al nostre país: en cas que Catalunya avancés cap a cotes de sobirania, quina política de seguretat i defensa hauria d’assumir? Al meu entendre, el debat s’ha formulat, encara, massa deutor d’una concepció de la seguretat que l’associa a força militar. Tradicionalment, les polítiques de defensa s’han centrat en garantir els interessos dels Estats, entesos com a maquinària, obviant la seva dimensió de comunitat humanes. I, així, el paper de l’exèrcit i el militarisme sempre han estat clarament sobredimensionats. Però una política seriosa de seguretat ha de posar les persones al seu centre, identificar els riscos i amenaces que poden afectar la vida de la gent i mirar d’aportar-hi solucions.

Des d’aquesta perspectiva, el TCA és una gran notícia: si el descontrol i la proliferació de les armes suposa cada any la mort de més de 500.000 persones, posar eines i mecanismes de prevenció per evitar que això passi és una cabdal contribució a la seguretat global.

I en aquest procés, Catalunya no és que pugui jugar-hi un paper en un futur hipotètic. És que hi ha jugat un paper ja ara. I, si només en clau de societat civil, Catalunya ha fet una aportació rellevant a un dels processos més cabdals dels darrers 15 anys, això vol dir que més enllà del debat de l’exèrcit, si es dotés d’estructures d’estat i tingués voluntat política, podria fer una aportació encara més significativa en la construcció de la pau, la promoció dels drets humans i la creació de seguretat global.

Un dia històric i un dia feliç

(Article publicat al diari ARA el 03/04/2013)

El Tractat aprovat ahir no és perfecte: té llacunes i escletxes. Però venint d’on veníem (voracitat de la indústria militar, irresponsabilitat de governs i deixadesa per part de la comunitat internacional) ahir va ser un dia històric. Perquè, per primera vegada, una gran majoria d’estats i les Nacions Unides han fet un gest contundent de responsabilitat: posar les transferències internacionals d’armes sota control.

I és un dia feliç: per a les persones que des de les diverses ONG, centres de recerca i campanyes han estat impulsant-ho i treballant-hi des de fa temps. Per als polítics i diplomàtics implicats. Per als periodistes que n’han informat. Per a la gent que vol un món en pau. Per a les víctimes que han patit la violència armada. I, sobretot, per a les futures víctimes que, amb el Tractat, ens estalviarem.

#TratadoArmas: la hora de la verdad (post en ‘evolución’: 18-28 marzo)

(esto es un post ‘vivo’ de las negociaciones en Naciones Unidas para el Tratado sobre Comercio de Armas (TCA). Cada día, añadiré un nuevo apunte)

Otro fracaso… pero más cerca del control de las armas (jueves 28)

Bien, ha pasado lo que parecía que no pasaría: que algunos de los pocos estados claramente contrarios bloquearan el acuerdo pese a no tener la ‘cobertura’ de las grandes potencias. Aunque quizá habría que matizar esto… parece extraño que un país que al final aceptaba el Tratado (Rusia) salga en tromba, ante las dudas de si 3 países son suficientes para bloquear un acuerdo tan mayoritario, para decir que si no hay unanimidad bajo ningún concepto se podía aprobar el Tratado… ¿Quizá alguna potencia ha utilizado algún ‘intermediario’ para así ahorrarse de quedar mal?

Ciertamente es una decepción: ha habido un gran trabajo diplomático, político y de la sociedad civil para hacer posible este Tratado y estábamos más consistentemente cerca de conseguirlo que en julio pasado. Y, pese a ello, el acuerdo volvió a torcerse. Pero más allá de la evidencia que el impulso del Tratado se llevará ante la Asamblea General de las Naciones Unidas para que allí sea aprobado por mayoría, cada vez está más claro (y ni potencias ni lobbys pueden impedirlo) que se termina la época de la impunidad de les armas, de su comercio sin regulación y de su proliferación sin control. Y esto, es la mejor noticia.

Emoción contenida… (miércoles 27)

Contra lo que creíamos, el tercer borrador es el mejor. A pesar de mantener aspectos problemáticos (poca contundencia y extensión en el criterio de derechos humanos, algunas armas podrían quedar fuera del alcance del TCA, etc.) hay algunos que han mejorado mucho: rebaja del número de países que hacen falta para que el TCA pueda entrar en vigor o la caída de la exigencia de consenso para cambiar el TCA: eso hubiera hecho imposible su reforma y mejora.

Ahora, parece garantizado el apoyo -aunque sea poco entusiasta- de los 3 grandes ‘reticentes’: China, Rusia y EEUU. Solo queda por ver si India, Egipto, Irán o Venezuela, entre otros, se limitan a decir que no les gusta o lo vetan.

Esperando el parto (martes 26)

En pocas horas tendremos el último borrador que el presidente de la Conferencia presentará para su aprobación: seguramente, no será muy diferente al que teníamos. Pero si cambia, que sea a mejor y de forma sustancial.

Y, mientras, hemos recibido tres apoyos muy potentes que confirman la importancia del momento: 1) una apelación del secretario general de las Naciones Unidas; 2) el editorial de The New York Times y, 3) una acción de AVAAZ.

El choque de trenes ya está aquí (lunes 25)

Tres años negociando. Un fracaso. Prórroga. Casi tiempo de descuento. Y se nota.

Hoy las delegaciones han reaccionado al borrador. Y han estado claras y contundentes.

Por un lado, buena parte de los países africanos (y todos los de CEDEAO), buena parte de los países latinoamericanos, los 15 estados caribeños del CARICOM y los 27 de la Unión Europea, han dicho que el borrador era insuficiente, que faltaba claridad en el criterio de derechos humanos, la plena inclusión de las municiones, etc. En resumen: reforzarlo y no dejar grietas. La poderosa declaración que en nombre de 103 estados ha leído Ghana es un buen indicador de lo que quieren.

Por el otro, la claridad también ha sido total: China y Rusia han valorado precisamente los aspectos más indeterminados del texto y han criticado que, según ellos, va demasiado lejos en municiones, partes y componentes. India, Egipto, Pakistan, Argelia, Cuba, Venezuela o Irán han sido muy críticos por los mismos motivos.

Estados Unidos ha adoptado una actitud formalmente moderada y equidistante aunque, en la práctica, apunta hacia los refractarios: quiere que la Conferencia termine con Tratado pero que, para conseguirlo, se rebaje la ambición.

El pulso está en la fase final. Y las ONG apretando a fondo para que se decante hacia el control estricto del comercio de armas.

Tenemos segundo borrador: una primera valoración (viernes 22)

En medio de una gran expectación, el presidente de la Conferencia ha facilitado esta tarde el 2º borrador, ahora ya con nuevos contenidos. Una primera valoración:

Qué ha mejorado o qué se mantiene en positivo?

1) a pesar de estar en un nivel inferior de control, se refuerza la regulación de las municiones así como de las partes y componentes necesarias para hacer armas; 2) se estipulan medidas para evitar el desvío de armas hacia terceras destinaciones; 3) las armas ligeras y cortas se mantienen dentro del alcance de regulación del TCA

Qué no ha avanzado o se mantiene insatisfactoriamente? 

1) algunos tipos de transferencias de armas podrían quedar fuera de la cobertura del TCA; 2) el criterio de derechos humanos a la hora de evaluar una venta de armas es poco contundente; 3) el criterio de la violencia de género o la pobreza continúan fuera del núcleo duro de análisis; 4) se mantiene la exigencia de 65 ratificaciones para que el TCA entre en vigor, una c¡fra muy alta

A pesar de la presión que podamos -y vamos a hacer!- las ONG y los Estados favorables (la inmensa mayoría), mi impresión es que será difícil mejorar este 2º borrador. Me imagino, más bien, que las potencias y los Estados refractarios atacarán a fondo las mejoras y habrá que defenderlas!

Según como vaya la semana, por lo tanto, habrá que tomar una decisión clave: preferimos un TCA blando pero con todos dentro u optamos por alargar el proceso, ir hacia un TCA más ambicioso pero sin algunos Estados importantes?

La sociedad civil en la Conferencia (jueves 21)

Si existe proceso diplomático para adoptar un Tratado sobre Comercio de Armas, es por el empeño de la sociedad civil. Es más: los éxitos precedentes en desarme que animaron este proceso (minas y bombas racimo) se deben a las ONG.

Pero impulsar, acompañar y vigilar un proceso tan largo y extenso es un gran desafío. En esta Conferencia, por ejemplo, se están organizando varias reuniones informales -simultáneas a la plenaria- que son decisivas para el desarrollo de algún aspecto del Tratado. Las delegaciones gubernamentales pequeñas tienen muchas dificultades para poder asistir. y algunos estados refractarios aprovechan estas reuniones para intentar congelar o aparcar aspectos importantes. Las ONG, haciendo un titánico esfuerzo, procuran asistir y estar en todo, pero la dificultad es evidente.

Por la tarde, en la tradicional sesión en que la sociedad civil se dirige a los delegados gubernamentales (hace un año, tuve el placer de hacerlo), las ONG han hecho discursos documentados, razonados y bien presentados. El lobby proarmas, como es habitual, ha trufado sus presentaciones de demagogia, alarmas y grotescas conexiones (como por ejemplo entre los derechos de las mujeres y las armas!).

Está claro: si la calidad y razonabilidad de las propuestas emitidas fuera realmente el factor determinante, el mundo haría caso a las ONG por el control de las armas e ignoraría el lobby proarmas. Y tendríamos Tratado.

La nueva presidencia facilita una revisión del borrador (miércoles 20 – tarde)

El nuevo presidente de la Conferencia, el muy activo australiano Peter Woolcott, ha facilitado esta tarde un nuevo borrador del TCA. No es realmente un documento que contenga cambios significativos de fondo. Básicamente, es una revisión técnica: el texto está más estructurado y ordenado y más bien fundamentado jurídicamente. Para ver si el nuevo presidente rebaja o impulsa el contenido ‘vigente’ del TCA, tendremos que esperar a mañana. Y, mañana, sólo faltaran 4 días para el final…

‘La aportación a la paz del comercio de armas’ (miércoles 20 – mañana)

El papel de Estados Unidos ha sido clave en el proceso diplomático del Tratado de Armas: en positivo (permitiendo su inicio con el voto favorable el 2009) y en negativo (abortando el acuerdo final en julio de 2012).

Aunque Estados Unidos no son nada entusiastas de los acuerdos de desarme o control de armas (de la actitud activamente contraria de Bush hemos pasado a la constructiva pero tampoco nada cómplice de Obama), en el Tratado de Armas no son los más refractarios: China y Rusia son los ‘líderes’ en este sentido.

Pero hoy por la mañana, se han lucido: ante el espíritu que hay detrás de la idea del TCA (limitar el comercio de armas en clave de defensa de los derechos humanos y la paz), el diplomático norteamericano ha dicho que ‘el comercio de armas también supone una contribución a la paz y la seguridad’. En fin, malos presagios…

¡Las municiones tienen que estar en el Tratado! (martes 19)

Del borrador del Tratado que salió en julio se consiguió una victoria a medias (o derrota, depende como se mire): frente a los países que no querían incluir las municiones, éstas finalmentes fueron incorporadas en el TCA. Pero con un nivel menor de exigencia y control que las armas convencionales.

Algo absurdo: una pistola, sin balas, no es nada. Sino controlamos las municiones -¡cuándo cada año se ponen 10.000.000 nuevas municiones en el mercado!- estaríamos haciendo el ridículo.

Hoy, 69 delegaciones gubernamentales -con un texto acompañado por la Campaña y que se ha hecho circular en un tiempo récord- han presentado en el plenario un documento dónde se reclama que se refuerce el control sobre las municiones. Un puntazo.

El apoyo de los gobiernos a un Tratado de Armas sólido crece (lunes 18)

La Conferencia fallida de julio se clausuró con fracaso pero con una poderosa declaración de cerca 100 estados pidiendo la adopción de un Tratado sobre Comercio de Armas sólido y robusto.

Hoy, primer día de la Conferencia, gracias a las delegaciones gubernamentales impulsoras y cómplices y a la red de relaciones y a la capacidad de lobby de la Campaña Armas Bajo Control y las ONG, se ha hecho una importante demostración de fuerza, evidenciando que el apoyo al TCA crece: 108 estados han presentado una declaración pidiendo que el borrador de julio sea ampliado y profundizado.

Hacia un Tratado sobre Comercio de Armas (TCA) (domingo 17)

Venimos de lejos y en dos semanas hay que ver si es posible aprobar un Tratado serio e interesante. En resumen, tenemos un buen punto de partida -un borrador interesante, pero que hay que mejorarlo si queremos regular seriamente el comercio de armas.

Para quién no haya seguido el tema hasta ahora, aquí dejo algunas pistas en castellano para ponerse al día:

. Post en Eldiario es: ‘Las armas, mejor bajo control‘

. Web Campaña global Control Arms en castellano: http://controlarms.org/es

. Web AI: http://www.es.amnesty.org/campanas/armas

. Web IO: http://www.intermonoxfam.org/es/campanas/proyectos/2013-ano-decisivo-para-conseguir-un-tratado-que-regule-comercio-de-armas

. Web FundiPau sobre el TCA (en catalán): http://www.fundipau.org/tca

#TractatArmes: l’hora de la veritat (post en ‘evolució’: 18-28 març)

(això és un diari ‘viu’ de les negociacions a Nacions Unides pel Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). Cada dia, afegiré un nou apunt)

Un altre fracàs… però més a prop del control de les armes (dijous 28)

Bé, ha passat el que semblava que no passaria: que alguns dels pocs estats clarament contraris bloquegessin l’acord tot i  no tenir la ‘cobertura’ de les grans potències. Tot i que potser caldria matisar això darrer… és estrany que un país que al final acceptava el Tractat (Rússia) de seguida salti, davant els dubtes de si 3 països són suficients per bloquejar un acord tant majoritari, per dir que si no hi ha unanimitat sota cap concepte es pot aprovar el Tractat… Potser alguna potència ha fet servir algun ‘intermediari’ per estalviar-se de quedar malament?

Certament, és una decepció: hi ha hagut molt de treball diplomàtic, polític i de la societat civil per a fer possible aquest Tractat i hi érem més consistentment a prop que al mes de juliol passat. I, malgrat tot, ha tornar a tombar-se. Però més enllà de l’evidència que l’impuls del Tractat es durà a l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal que allà sigui aprovat per majoria, cada cop va quedant més clar (i ni potències ni lobbys ho poden impedir) que s’acaba l’època de la impunitat de les armes, del seu comerç sense regulació i de la seva proliferació sense control. I això és la millor notícia.

Emoció continguda… (dimecres 27)

Contra el que totes i tots crèiem, el tercer esborrany és el millor. Tot i mantenir aspectes que poden ser problemàtics (poca contundència i extensió en el criteri de drets humans, algunes armes podrien quedar fora de l’abast del TCA, etc.) n’hi ha que han millorat molt: rebaixa del nombre de països que cal per tal que el TCA entri en vigor o caiguda de l’exigència que el TCA només es podia canviar per consens: això hagués fet impossible la seva millora.

Ara, sembla que hi ha suport -encara que sigui poc entusiasta- dels 3 grans ‘reticents’: Xina, Rússia i Estats Units. Només cal veure si Índia, Egipte, Iran o Veneçuela, entre altres, diuen que no els agrada o, directament, veten la seva adopció.

Esperant el part (dimarts 26)

En poques hores tindrem el darrer esborrany que el president de la Conferència presentarà per a la seva aprovació: segurament, no serà molt diferent al que teníem. Però si canvia, que sigui a millor i de forma substancial.

I, mentrestant, hem rebut tres suports molt potents que confirmen la importància del moment: 1) una apel·lació del secretari general de les Nacions Unides; 2) l’editorial de The New York Times i, 3) una acció d’AVAAZ.

El xoc de trens ja és aquí (dilluns 25)

Tres anys negociant. Un fracàs. Pròrroga. S’apropa el temps de descompte. I es nota.

Avui les delegacions han reaccionat a l’esborrany. I han estat clares i contundents.

Per una banda, bona part dels països africans (i tots els de CEDEAO), bona part dels països llatinoamericans, els 15 estats caribenys del CARICOM i els 27 de la Unió Europea, han dit que l’esborrany era insuficient, que calia més claredat en el criteri de drets humans, la plena inclusió de les municions, etc. En general, han parlat d’enfortir-lo i no deixar escletxes. La poderosa declaració que en nom de 103 estats ha llegit avui Ghana és un bon indicador del que volen i reclamen.

Per l’altra, la claredat també ha estat total: la Xina i Rússia han valorat precisament els aspectes més indeterminats del text i han criticat el que per ells és massa contundent: les mencions a municions, parts i components. Índia, Egipte, Paquistan, Algèria, Cuba, Veneçuela o Iran, han estat directament crítics pels mateixos motius.

Els Estats Units han adoptat una actitud formalment moderada i equidistant tot i que, en la pràctica, apunta als refractaris: ha dit que volia que la Conferència acabés amb un Tactat però que, per fer-ho possible, calia rebaixar l’ambició.

El pols ja és a la fase final. I les ONG apretant a fons per tal que es decanti cap al control estricte del comerç d’armes.

Tenim segon esborrany del TCA: una primera valoració (divendres 22)

Enmig d’una gran expectació, el president de la Conferència ha facilitat aquesta tarda el 2n esborrany ara ja amb noves propostes de contingut. Una primera valoració:

Què ha millorat o què és manté en positiu?

1) tot i estar en un nivell inferior de control, es reforça la regulació de les municions així com de les parts i components necessaris per a fer armes; 2) s’estipulen mesures per a evitar el desviament d’armes cap a terceres destinacions; 3) les armes lleugeres i curtes es mantenen dins de l’abast de regulació del TCA

Què no ha avançat i es manté insatisfactòriament? 

1) alguns tipus de transferència d’armes podrien quedar fora de la cobertura del TCA; 2) el criteri de drets humans a l’hora d’avaluar una venda d’armes és poc contundent; 3) el criteri de la violència de gènere o la pobresa continuen fora del nucli dur d’anàlisi; 4) es continua exigint 65 ratificacions per entrar en vigor, una xifra altíssima

Malgrat la pressió que puguem fer -i ho farem!- les ONG i els Estats favorables (la immensa majoria), la meva impressió és que serà difícil millorar aquest 2n esborrany. M’imagino, més aviat, que les potències i els Estats refractaris atacaran a fons les millores i caldrà defensar-les!

Segons com vagi la setmana, per tant, caldrà prendre una decisió clau: preferim aconseguir ja un TCA tou però amb tothom dins o optem per allargar el procés, anar cap a un TCA més ambiciós però amb absències d’Estats importants?

La societat civil a la Conferència (dijous 21)

Si existeix un procés diplomàtic per a adoptar un Tractat sobre Comerç d’Armes, és per la voluntat de la societat civil. És més: els èxits precedents en desarmament que van animar aquest procés (mines i bombes dispersió) es deuen a les ONG.

Però impulsar, acompanyar i vigilar un procés tant llarg i extens és un gran repte. En aquesta Conferència, per exemple, s’estan organizatzant diverses reunions informals -simultànies a la plenària- que són decisives per al desenvolupament d’algun aspecte del Tractat. Les delegacions governamentals petites tenen moltes dificultats per a poder-hi assistir. I alguns estats refractaris aprofiten aquestes reunions per a intentar congelar o aparcar aspectes importants. Les ONG, fent un esforç titànic, procuren assistir i estar en tot, però la dificultat és evident.

A la tarda, en la tradicional sessió en què la societat civil es dirigeix als delegats governamentals (fa un any, vaig tenir el plaer de fer-ho), les ONG han fet discursos documentats, enraonats i ben presentats. El lobby proarmes, com és habitual, ha amanit les seves presentacions amb demagògia, alarmes i grotesques connexions (per exemple, entre els drets de les dones i les armes!).

És ben clar: si la qualitat i raonabilitat de les propostes emeses fos realment el factor determinant, el món faria cas a les ONG pel control de les armes i ignoraria el lobby proarmes. I tindríem Tractat.

La nova presidència facilita una revisió de l’esborrany (dimecres 20 – tarda)

El nou president de la Conferència, el molt actiu australià Peter Woolcott, ha facilitat aquesta tarda un nou esborrany del TCA. No és realment un document que contingui canvis significatius de fons. Bàsicament, és una revisió tècnica: el text està més estructurat i ordenat i més ben jurídicament fonamentat. Per tal de veure si el nou president rebaixa o impulsa el contingut ‘vigent’ del TCA, haurem d’esperar a demà. I, demà, ja només faltaran 4 dies per al final…

‘L’aportació a la pau del comerç d’armes’ (dimecres 20 – matí)

El paper dels USA ha estat clau en el procés diplomàtic del Tractat d’Armes: en positiu (permetent el seu inici amb el vot favorable el 2009) i en negatiu (avortant l’acord final el juliol de 2012).

Tot i que els USA no són gens entusiastes dels acords de desarmament o control d’armes (de l’actitud activament contrària de Bush hem passat a la constructiva però tampoc gaire més còmplice d’Obama), en el Tractat d’Armes no són els més refractaris: Xina i Rússia són els ‘líders’ en aquest sentit.

Però avui al matí, s’han lluït: davant l’esperit que hi ha al darrere de la idea del TCA (limitar el comerç d’armes en termes de defensa dels drets humans i la pau), el diplomàtic nord-americà ha dit que ‘el comerç d’armes també fan una contribució a la pau i la seguretat’. En fi, no són bons presagis…

Les municions han d’estar dins el Tractat! (dimarts 19)

De l’esborrany del Tractat sortit de juliol es va aconseguir una mitja victòria (o mitja derrota, depèn com es miri): davant dels països que no volien incloure les municions, aquestes es van esmentar al Tractat. Però en un nivell menor d’exigència i control que les armes convencionals.

I és un greu absurd: una pistola, sense bales, no és res. Si no controlem les municions -quan cada any se’n posen al mercat 10.000.000 de noves!- estaríem fent el préssec.

Avui, 69 delegacions governamentals -amb un text acompanyat per la Campanya i fet circular en un temps rècord- han presentat al plenari un document on es reclama que es reforci el control sobre les municions. Un punt.

El suport dels governs a un Tractat d’Armes sòlid creix (dilluns 18)

La Conferència fallida de juliol es va cloure amb fracàs però amb una poderosa declaració de prop de 100 estats reclamant l’adopció d’un Tractat sobre Comerç d’Armes sòlid i robust.

Avui, primer dia de la Conferència, gràcies a delegacions governamentals impulsores i còmplices i a la xarxa de relacions i a la capacitat de lobby de la Campanya Armes Sota Control i les ONG, s’ha fet una important demostració de força, evidenciant que el suport al TCA creix: 108 estats han presentat una declaració demanant que l’esborrany sorgit de juliol sigui ampliat i aprofundit.

Cap a un Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) (diumenge 17)

Venim de lluny i en dues setmanes cal veure si és possible aprovar un Tractat seriós i interessant. En resum, tenim un bon punt de partida -un esborrany interessant, però que cal millorar si volem regular seriosament el comerç d’armes.

Per a qui no hagi seguit el tema fins ara, aquí deixo algunes pistes en català, per a reproduir els passos previs:

. Web sobre el TCA de FundiPau (Fundació per la Pau): http://www.fundipau.org/tca

. Articles i posts que he publicat sobre el tema: https://jordiarmadans.wordpress.com/tag/tractat-comerc-darmes

. Espai d’informació al web de l’icip i posts de Xavier Alcalde al bloc de l’icip

El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

Tractat d’Armes: game over… per ara!

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.