“Discrepar demana més valentia que posar una bomba”

No he posat mai cap entrevista de les que em fan en un post al bloc. Perquè ho faig amb aquesta? No és que hi digui massa coses interessants… però recordo que em va semblar ben curiosa la proposta que des de la revista ‘Compartir’, dirigida per en Carles Torner, em van fer arribar: entrevistar-me a partir d’un film. I, és clar, em va agradar poder vincular dues magnífiques passions: el cinema i el treball per la pau.

Aquí la podeu trobar en català i aquí, en castellà.

De la primavera àrab a la tardor islàmica

Tot i que previsible, no deixa de ser significatiu que la revista Time consideri personatge de l’any a les persones que han protestat arreu, contra la tirania política i la manca de llibertats o contra la tirania dels mercats i la manca de possibilitats.

Crec fermament que fets com la primavera àrab, les protestes a Israel, a Wall Street, la indignació a Catalunya i l’Estat, etc. han estat i són fets molt rellevants. Més enllà de simpaties o antipaties, el seu impacte és innegable.

Darrerament, però, observo en analistes i activistes una visió entre desanimada i cínica de l’evolució viscuda als països aràbs. Es parla que hem passat de la primavera àrab a la tardor islàmica assenyalant que l’esperança de canvi ha acabat frustrant-se, tal com ja va passar en el seu moment amb la revolució iraniana.

És innegable que les forces més liberals, crítiques i alternatives no són precisament les que guanyen les eleccions a Tuníssia o a Egipte. Però… és que en algun lloc del món guanyen aquests forces?

I és evident que res, absolutament res en aquests països, està garantit. Avui mateix es confirmava la pena de presó per a un blocaire pacifista i objector egipci simplement per un post crític amb l’exèrcit. Però cal deixar passar un xic de temps per veure com evolucionen les coses abans de sentenciar-ho.

Tinc la sensació que en aquesta mirada desencisada o cínica, a més d’una certa imprecisió en l’anàlisi (no es pot posar al mateix sac un partit islàmic que un partit extremista que simpatitza amb el gihadisme), hi ha massa poca consciència de les nostres precarietats, aquí, a Occident. Com si aquí fóssim un 10 i, ja apalancats i auto-satisfets, en mirar fora i veure els altres diguéssim: no arribeu ni al 3! Però, dissortadament, som lluny de ser un 10…

A Itàlia un personatge sinistre i grotesc com Berlusconi ha guanyat diverses vegades les eleccions i si ha acabat marxant, no ha estat precisament per la voluntat popular. Als USA, tot un Obama pot trontollar per uns sectors ultres que defensen coses que fan vergonya aliena. A l’Estat espanyol, acabem de veure com un partit que se situa clarament a la dreta, i que és ben lluny d’encarar reformes d’aprofundiment democràtic i control econòmic, ha guanyat per pallissa les eleccions. Més: ha hagut d’esclatar un cas de corrupció per a que la monarquia es plantegi una certa transparència! I durant 33 anys, la majoria dels partits polítics l’havien rebutjada!!

En fi, mirem amb sa escepticisme el que passa al món àrab però no ho fem pensant-nos que som els més simpàtics i espavilats de la classe. Som, també, precaris. I anem fent el que podem.

I, això sí, totes aquests primaveres, revoltes i indignacions segurament no aconseguiran el que cerquen, però ja han canviat i canvien la forma de fer política, la manera d’informar-ne i la manera de veure’ns i sentir-nos com a persones i societats.  I no és poc.

Es pot ser independentista sense ser nacionalista?

(Article publicat al Diari AVUI, el dissabte, 3 de Desembre de 2011)

El debat sobre la relació entre el nacionalisme i l’independentisme és, darrerament, intens al nostre país. Els articles de Laura Borràs (L’independentisme no nacionalista, 18-10-2011) i Jordi Cabré (Prou artifici, 24-10-2011) s’hi referien i, després d’un breu diàleg a Twitter, voldria aportar la meva visió.

Borràs apuntava l’existència d’un independentisme no nacionalista que, des d’una “neutralitat” nacional, hi arribaria per pragmatisme econòmic. Jo aniria més enllà: també és possible un independentisme no nacionalista des d’una identificació nacional catalana però que no comparteix una visió política nacionalista.

Un independentisme que estima el país, que no vol límits imposats al desenvolupament de les pròpies capacitats, que vol estar directament connectat al món, però que no comparteix l’exaltació “nacionalista”, el militarisme i el patriotisme barroers que solen caracteritzar els estats constituïts. Hi ha molts exemples d’aquests matisos: gent que es rebel·la contra la prohibició de les seleccions catalanes, pel que suposa de silenciar una identitat, però que, a la vegada, és ben conscient que l’emoció de l’esport sovint s’instrumentalitza al servei d’un nacionalisme excloent.

En Cabré m’objectarà que el nacionalisme català, històricament, no s’ha centrat només en la identitat sinó que també ha construït país en clau econòmica i cultural. I que, en general, no se’l pot considerar un nacionalisme “excloent”.

Hi estic ben d’acord. De fet, no hauríem de confondre’ns: el terme nacionalista es fa servir per definir tantes coses que al final no diu res. Fixem-nos que dos dels personatges més contraposats del segle XX, Gandhi i Hitler, han estat qualificats de “nacionalistes”! Tampoc podem posar en el mateix sac un nacionalisme imperialista i un nacionalisme defensiu. I, és clar, no és igual el nacionalisme d’un estat que cerca reduir la pluralitat interna que el nacionalisme d’un poble que defensa la seva especificitat. Però, malgrat aquestes diverses concepcions, les connotacions històriques i els prejudicis, hi ha elements analíticament comuns en tot nacionalisme. La Gran Enciclopèdia Catalana (semblant al que hi diuen altres diccionaris) el defineix com aquella posició política que atribueix “un valor altíssim a la nació”. Des de la ciència política, s’ha teoritzat també sobre el nacionalisme com un moviment que veu i viu les nacions com el principal àmbit on ha de residir el poder polític.

Així, és possible o no ser independentista sense ser nacionalista? Crec que sí. Per una banda, es pot desitjar la llibertat del teu país sense per això considerar que la nació sigui la qüestió més important. Et pot preocupar i ocupar l’alliberament nacional però, a la vegada, creure que la lluita contra la pobresa i la injustícia, la dignitat de la dona, la preservació del medi ambient o la solidaritat internacional són, com a mínim, tan importants com la independència. De l’altra, es pot desitjar que el teu país sigui lliure bo i entenent que els països han de cedir poder per baix i per dalt ja que, tant en termes de proximitat a la ciutadania, com de desenvolupament i aprofundiment democràtic, com de la necessitat de governar una globalització econòmica que es mou per sobre de les fronteres estatals, les nacions no poden ser les úniques ni principals dipositàries del poder polític.

Temps obscurs i mediocres

Foto Xavier Mora

Aclarim-ho d’entrada: el món sempre ha estat una mica bèstia per a massa gent. No s’hi val, doncs, a dir que ara vivim el pitjor dels moments. Però amb tot, algunes coses que passen ens indiquen que som en un procés de degradació que no sembla tenir aturador.

En primer lloc, la crisi econòmica continua cavant posicions cap avall davant la indiferència o participació activa de la classe política i el poder econòmic. Tot i l’evidència palmària que el model que patim no és sostenible, ni ecològicament, ni socialment, ni èticament, enlloc d‘abordar la seva profunda reforma se’ns parla de contenció del dèficit i de retallades. És clar que en la crítica situació actual calen mesures doloroses i complicades: però quedar-se només en això és un frau de proporcions descomunals. I és en aquest context que cal situar l’ofensiva contra tot allò públic: l’estat del benestar, la sanitat, l’educació, la televisió, la funció pública en si mateix. Afeblir tot això mentre no es fa proposta d’esmena a uns interessos, pautes i mecanismes econòmics profundament més devastadors, preocupants i greus que qualsevol disfunció de la cosa pública és o poc honest o poc valent. En qualsevol cas, poc responsable.

En segon lloc, la democràcia s’aprima cada dia (un bon apunt de Joan Pons al respecte). Al seu bressol, Europa, ja hi ha dos governs que sense massa angúnies per part de ningú han trencat el vincle amb la ciutadania per a calmar ‘els mercats’ i seguir les indicacions de qui domina la UE. I governs com l’espanyol (tant el sortint com l’entrant) acabaran fent el que se’ls digui. No és una anàlisi teòrica: una de les agències de qualificació de risc –per cert, responsable del drama que vivim- s’atrevia a recordar-li a Rajoy allò que havia de fer per a ‘sorprendre positivament els inversors’. Es veu que el que volen –ja no com a sorpresa sinó com a seguretat- les persones que l’han votat és totalment irrellevant.

Cal aturar-se, per cert, a Itàlia: Berlusconi, després d’anys de riure’s de tot, de fer negocis bruts, de convertir en lleis els mecanismes per a poder defugir la justícia, de controlar els mitjans de comunicació… cau. Poca broma. Ni la democràcia (voluntat popular), ni la crítica (els mitjans de comunicació), ni el control (la justícia) han pogut caducar un personatge sinistre i grotesc. Els ‘mercats’, sí. Diu molt poc del que som capaços, en tant que ciutadania i poders democràtics, i il·lustra a la perfecció el moment bèstia en el que vivim.

Finalment, la política mostra una manca de nivell, o de vergonya, alarmant. Els casos de corrupció afloren fins a extrems que ni els més cínics havien pogut preveure. Observem atònits com hi ha presidents que han fet el contrari del que volien fer (projectant, per cert, una imatge nefasta de com funciona tot plegat), que indulten a delinqüents de guant blanc i permeten rebaixes fiscals mentre que coses tan sensates com la dació en pagament no es poden assumir perquè seria ‘irresponsable’. Veiem polítics que diuen que no poden dir el que pensen perquè sinó perden les eleccions… i les guanyen! I, en acabat, practiquen allò que no havien dit que farien. I, d’altres, que es presenten com a cap de llista d’una circumscripció i, tot just una setmana després d’haver aconseguit l’acta de diputat, renuncien entre elogis interns i externs. Ens ho estan posant molt difícil a aquelles persones que -malgrat totes les crítiques- volem fer pedagogia d’allò noble i positiu que té la cosa política.

En fi, no cal dramatitzar: aquest any hem viscut reaccions ben positives i significatives. Un clam a molts països àrabs contra la tirania. Una rebel·lió, a Europa i els Estats Units, exigint més qualitat democràtica. Una certa crítica a l’economia que ens mal governa i al comerç d’armes que destrueix vides.

Però, la tendència a la degradació moral, social i econòmica hi és. Són temps mediocres i obscurs. Ens caldrà més lucidesa i fermesa que mai.

(per cert, la foto, d’un bon amic, no és pas gens mediocre! 😉