Raimon, incombustible

Cap dels concerts que he viscut de Raimon m’han decebut el més mínim. El d’ahir, al Tívoli, presentant el seu nou treball ‘Rellotge d’emocions‘, tampoc va ser una excepció.

Però no deixa d’impressionar la vitalitat i l’energia de Raimon -ja a prop dels 71 anys. La veu va sonar més poderosa que mai. Les seves noves composicions -‘He passejat per València sol’ o ‘Punxa de temps’, entre altres- són ben punyents. I, el concert, plagat de peces magnífiques -en té tantes!- de totes les èpoques, va ser un autèntic plaer.

Madee diu adéu

Avui a la sala Clap de Mataró, Madee farà la seva darrera actuació en el marc d’una minigira de comiat.

Un grup amb 10 anys de trajectòria, ben considerat per la crítica i, tot i que no molt nombrós, amb un cert públic.

Probablement, si haguessin sortit els darrers 3 o 4 anys el seu impacte hagués estat major: la crisi de les discogràfiques i el fenomen de les xarxes socials i els canals alternatius de difusió han permès que les propostes independents tinguin més possibilitats d’arribar al gran públic.

A partir d’ara, podem gaudir del treball en solitari o en altres formacions d’alguns dels seus components. Especialment, de Ramon Rodríguez que ja porta 3 anys deleitant-nos amb la seva magnífica proposta de ‘The New Raemon‘. També altres components de la banda, Àdam Vives i Marc Prats es troben preparant nous projectes.

I, és clar, sempre podem gaudir de les seves cançons. Aquí, una que m’agrada especialment:

Potent Satriani

Un concert de Satriani sempre és curiós: normalment fa el ple (sigui un Razzmatazz, un Palau o una Sala Apolo, com el passat dimecres) tot i fer música instrumental, i a més rockera. No sol passar en el món del rock que, amb només música, es tingui un impacte d’aquesta mena.

En tot cas, per qui gaudeixi de les melodies, el treball de guitarra i el rock, un concert del Satriani no el decebrà mai. Ni els seus discos.

Sempre m’ha sobtat, però, sentir una crítica recurrent (a vegades, això ja passa, algú -ben considerat- fa una crítica i llavors tot de gent va insistint en la mateixa idea fins a la fi del món) sobre Satriani: que és un gran virtuós però que en les seves composicions li falten ‘ànima’. Segur?

Comproveu-ho vosaltres mateixos:

 

Lokua Kanza: sensibilitat i frescor

Tot un cas en Lokua.

Fa uns discos d’una sensibilitat extrema i delicada. En fa pocs i surt de gira molt de tant en tant. Tot faria pensar, així, que és un home contingut, prudent, enfocat cap a endins.

I, en canvi, a l’escenari és fresc, xerraire, bromista i, fins i tot, un pèl frívol al costat d’unes cançons prou transcendents.

En qualsevol cas, un concert de Lokua Kanza és una experiència magnífica i ben complerta.

Al final del seu darrer concert a BCN, a l’Auditori, vam conversar-hi una estona: li vam comentar que havíem estat en tots els seus concerts a la ciutat i es va quedar impactat. No sé si per la il·lusió que li va fer o perquè ens feia més joves… 😉

Una perla seva:

Quimi Portet o els concerts 2.0

Un concert del Quimi Portet és un plaer garantit: bones cançons (musicalment i lletrística), una banda impecablement conjuntada, un directe contundent i… un Quimi en estat pletòric que a més de permetre’t gaudir amb tot això, et fa riure de valent. Què més es pot demanar a un concert?

A més del bon humor, de consideracions surrealistes, de les frases enginyoses i els cops sobtats, la seva interacció amb el públic fa que poguem parlar, en propietat, de ‘concerts 2.0′.

Si la interacció la practica en una Plaça de Catalunya o un Palau de la Música imagineu-vos en un espai com l’Heliogàbal que aquest dimarts el va acollir en el marc de la celebració dels seus 15 anys de programar bones actuacions al barri de Gràcia.

Un plaer descomunal.

Són moltes les cançons del Quimi que valen la pena. I ja té uns quants discos. Amb tot, tinc una especial estima pel segon (segons com es miri, el ‘primer’), l’Hoquei sobre pedres i pel darrer, Viatge a Montserrat.

Aquí, un vídeo -com sempre surreal i humorístic- d’una cançó que, realment, és ben seriosa.

‘Foc a l’obaga!’ o un concert ben especial de Roger Mas

En Roger Mas va fer, ahir, un magnífic concert a l’Oratori de Sant Felip Neri. L’espai ja predisposa a gaudir plenament d’un concert. Si, a més a més, des de l’escenari es fa impecablement… l’experiència pot ser brutal. I ho va ser.

Les ‘Cançons tel·lúriques’ van sonar excepcionals. Però no només aquestes. També moltes altres del seu repertori. La banda, exquisida.

Durant el concert no vam parar de dir-nos que allò era molt especial, potent, intens. Però com que acabàvem d’arribar d’una escapada i en breu tornàvem a marxar, també podia ser que, al capdavall, estiguéssim necessitats de música.

Però, en acomiadar-se del públic, en Roger Mas ens va certificar que allò havia estat realment especial: ‘feia mesos que no gaudia tant en un concert, moltes gràcies!’. I, encara, ho va reblar metàforicament: ‘a vegades fas l’amor i està molt bé i a vegades fas l’amor i és com si fos l’última cosa que fessis en vida. El concert d’avui ha estat d’aquesta mena’.

Foc a l’obaga!

Cap al TNP (i 5): ‘We shall overcome’

Una cançó mítica, carregada d’història, emoció i lluites.

Quan va sonar a la cloenda de la Conferència, seguida massivament per tot l’auditori, reconec que vaig tenir sensacions contradictòries. Per una banda, la cançó venia de gust. Per l’altra, em va semblar estrany que la possessin. Encara més, tenint en compte la llufa de ‘hippie’ que se sol endossar al moviment per la pau, especialment l’anti-nuclear.

Però, recordant que en tots els anys de jornades, manis i mogudes per la pau i el desarmament aquí i arreu, ben poques vegades he sentit la sensació de viure experiències ‘hippies’, què carai per una vegada no farà mal! Així que traiem-nos prejudicis del damunt i gaudim de la cançó popularitzada per Pete Seeger!