Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.

Anuncis




Oslo avui i Oslo fa 20 anys, o la incidència de l’activisme ciutadà pel desarmament

10 12 2017

 

Si una sola bomba pot causar tan patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?

S’ho preguntava, i a la vegada denunciava, Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana i la seva neboda van morir, moltes amigues seves també. Ella no, esdevenint, així, una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors, recorre el món tot recordant i reclamant la urgència de prohibir les armes nuclears. També, per cert, a Barcelona, on va ser el 2008 amb una delegació de 100 hibakusha i on, entre molts contactes, van ser rebuts per l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya.

Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost de 1945) van suposar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es van fer. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentaria evitar per totes les vies unes armes tant cruels. Però, no. Al punt més àlgid de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (Estats Units i Rússia), encara tenim quasi 15.000 armes nuclears.

La demanda de desarmament ha estat una constant del moviment per la pau des de la segona Guerra Mundial. I, en els darrers anys, s’han aconseguit resultats notables. Ara, precisament, fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard, les bombes de dispersió també quedaven prohibides. Fa 3, un nou Tractat obligava els Estats a evitar la proliferació i el descontrol en les transferències d’armes convencionals.

I aquest mes de juliol, davant la reiterada manca de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com contempla el Tractat de No Proliferació Nuclear des de 1968), les Nacions Unides acollien l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però, fins ara, no només s’havien oposat al desarmament nuclear sinó que, també, havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que el reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.

Cal dir-ho i repetir-ho, perquè sovint ens oblidem de la nostra força: tots aquests avenços en desarmament han estat fruit, a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la ferma determinació i tenacitat de la societat civil d’arreu del món, compromesa en fer retrocedir la violència i en construint espais i realitats de pau.

Avui a les 13.00 h, Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, recolliran a l’Ajuntament d’Oslo el Premi Nobel de la Pau 2017, acompanyades per centenars d’activistes i ONG de la Campanya de tot el món, també de Catalunya.

Precisament avui, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia a Oslo el Premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Des de llavors fins avui, els dos premis constitueixen un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Perquè com va dir Jody Williams, “preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció





Superar dificultats, capgirar realitats

9 10 2017

Acció pel Internacional per a l’Eliminació de les Armes Nuclears. 26 de setembre de 2014 (Foto: Virginia Garzón)

No es pot negar 🙂 Una gran notícia!!!

Admeto que m’hagués agradat rebre-la en un altre moment, menys intens, i poder-la assaborir més. Però les coses vénen quan vénen! De fet, la vida sempre té aquest component imprevist que, en el fons, és ben saludable. La majoria de vegades a Can FundiPau hem estat atents a l’atorgament del Premi Nobel de la Pau per a saber a qui li donaven i fer-ne una valoració. Aquesta vegada, enmig de mil coses urgents i delicades, no n’estàvem al cas. I, va, i ens mig-toca! L’allau de felicitacions i peticions de periodistes ens en va fer adonar, de cop!

Hi ha moltes valoracions a fer, en clau d’anàlisi i de contingut, sobre el Premi (aquí trobareu comunicat de FundiPau, una entrevista que em va fer en Xavier Grasset al Més 324 i un article que em van demanar a El Periódico. Qui vulgui molta més info pot consultar la web de la campanya que tenim a FundiPau. www.fundipau.org/nuclears)

Però hi ha dos altres aspectes que vull destacar.

El primer que em ve al cap és quan a FundiPau vam decidir implicar-nos a fons en la campanya contra les armes nuclears i esdevenir membres d’ICAN teníem molta consciència que el tema, aquí, no despertava el més mínim interès.

De fet, les primeres coses que vam fer tenien un impacte mínim: no interessaven ni a polítics, ni a periodistes ni, pràcticament, a activistes de moviments socials. Encara menys, és clar, la ciutadania en general.

Tenint en compte el poc ressò i l’escàs impacte, vam tenir la temptació de deixar la campanya i dedicar-nos a altres coses que semblaven més ‘atractives’ o ‘fàcils’. Però vam continuar endavant. Vam fer accions rellevants com l’acció al Port de Barcelona, la participació a la Fira de la Terra, la recollida de fotos pel 70è aniversari d’Hiroshima i Nagasaki, etc.

Amb el temps, la cosa va anar guanyant interès, el procés internacional va donar fruits i vam aconseguir diverses, petites, però importants fites a Barcelona i a Madrid. Finalment, un Tractat adoptat aquest juliol a les Nacions Unides i, ara, el Comitè Nobel reconeix la feina feta. És curiós: hem impulsat i participat en moltes campanyes. La que potser semblava més difícil i complexa… és una de les que ha arribat més lluny, en impacte i en reconeixement.

En segon lloc, una obvietat però que vull remarcar: tot això és fruit d’una immensa feina col·lectiva. És evident que ho és, perquè ICAN és una família de més de 400 organitzacions d’arreu del món, liderades per un equip petit però potent (la Beatrice, l’Arielle, el Daniel, el Magnus, etc. per cert, tots ells han passat per Barcelona, invitats per FundiPau).

Però també aquí.

Tota la gent que s’ha implicat a FundiPau en la campanya ha dedicat hores i esforç, de voluntaris i activistes, de l’equip tècnic, del patronat, de gent a pobles i ciutats. Molt sovint, hauran pensat que era una feina inútil, però la van fer. Amb il·lusió i ganes van aportar, temps, idees i esforços.

També la gent de l’àmbit científic quan els vam demanar de signar un manifest públic de suport a una campanya que no comptava amb el suport de govern espanyol. I es van mullar. Figures de primer nivell del món de la ciència a casa nostra. Molt important.

O quan, diputats i diputades del Parlament i del Congrés van mostrar-se, uns inquiets, altres receptius i altres decisius en la fase final. Va costar, molt, però al final vam tenir dues resolucions, sense cap vot en contra!

O els i les periodistes que han dedicat temps i espai a difondre tot això.

I, és clar, les iniciatives fetes per la xarxa d’Alcaldes per la Pau, el Centre Delàs o altres col·lectius arreu del país.

Quan una campanya obté un èxit, per parcial que sigui, és un resultat d’una suma de molts gestos, participacions, esforços i sensibilitats. És bo que ho tinguem present: petites aportacions, que a vegades semblen inútils, acaben generant boles de neu que superen enormes dificultats i capgiren realitats, teòricament, impossibles de moure.

Gaudim-ho!





Un guardó ‘editorialitzant’ que torna als orígens

12 10 2013

(Article publicat al Diari ARA el 12 d’octubre de 2013)

El Premi Nobel de la Pau ha acabat essent la via com el Comitè Nobel Noruec ‘editorialitza’ sobre la realitat del món. Així, en funció de l’actualitat i els debats oberts, posa el focus en un tema que creu rellevant, aposta per reforçar aquells lideratges que considera fan o poden fer-hi una aportació positiva i, suaument, estira les orelles als qui no han fet els deures.

La concessió d’enguany a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPWC) n’és un clar exemple. El Comitè Nobel ha volgut dir i fer diverses coses.

En primer lloc, i davant el perill que arran del seu ús a Síria, les armes químiques tornessin a posar-se a l’ordre del dia, en reforça el procés diplomàtic de prohibició. Les armes químiques van començar a proliferar a principis del Segle XX. A més de en les dues guerres mundials, es van fer servir en diversos conflictes d’entreguerres (Espanya al Marroc, Japó a la Xina, etc.) i de la segona meitat del Segle XX (Iraq amb Iran i sobre el Kurdistan; Estats Units al Vietman; etc.). El 1993 s’adopta la Convenció sobre Armes Químiques que entra en vigor el 1997 i, a fi de gestionar-se el desenvolupament i executar-ne el control i seguiment, es crea l’OPWC. Una organització que, sense massa impacte, ha anat fent la seva feina. I, en termes i timings diplomàtics, només cal comparar-ho amb un procés ben frustrant com el del Tractat de NoProliferació Nuclear (TNP), pot presentar un bon balanç: la pràctica totalitat dels països del món són membres de la Convenció i la majoria de països que en tenien han destruït els seus arsenals.

En segon lloc, i en el context de la crisi síria, el Premi a l’OPWC també és una opinió sobre la forma de gestionar el conflicte: ve a dir que l’atac militar que s’anuncià no era la resposta i, sí, en canvi, l’acord diplomàtic entre Rússia, EEUU i Síria per a destruir l’arsenal químic del règim.

Finalment, el Premi estira les orelles: de forma explícita, així consta en la declaració d’ahir, a Rússia i EEUU per no haver enllestit la feina de destrucció dels arsenals químics. I, és clar, també per als pocs països que encara no han ratificat o signat la Convenció.

El Comitè Nobel també ha volgut reconciliar-se amb el moviment per la pau queixós des de fa anys perquè, al marge de l’interès o no dels premiats, traeix l’esperit més antimilitarista –tal com volia Alfred Nobel- del Premi. El Comitè, doncs, ho ha quadrat: ha ‘editorialitzat’ i ha tornat a casa.