Pels drets de les dones, a l’Iran i arreu

Està bé premiar a institucions prestigioses i a personatges públics que han fet alguna tasca rellevant i positiva en algun conflicte o en l’escena internacional. Però quan realment el Premi Nobel de la Pau té tot el seu sentit, i projecta la seva força, és quan es fixa en activistes de base, que lluiten en la defensa dels drets humans, la justícia i la pau i, al damunt, pateixen la repressió per fer-ho.

És una manera de recordar-los, d’evitar que acabin en l’oblit, d’acompanyar-los en el seu patiment, de solidaritzar-nos amb la seva injustícia i de projectar i reivindicar la seva lluita.

És el cas d’enguany.

El Premi Nobel de la Pau 2023 ha anat a parar a Narges Mohammadi, una activista iraniana pels drets humans, que ha defensat moltes dones de la discriminació i la repressió i que, per fer-ho, ha patit presó.

Un Premi que recorda, i recull, totes les mobilitzacions de dones que hi ha hagut a l’Iran des de setembre de 2022, quan la policia va matar a Mahsa Amini.

Un Premi que reconeix l’activisme de base, reivindica les dones i denuncia la repressió i el masclisme, a l’Iran però també a arreu del món.

Un bon premi!

Oslo avui i Oslo fa 20 anys, o la incidència de l’activisme ciutadà pel desarmament

 

‘Si una sola bomba pot causar tan patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?’

S’ho preguntava, i a la vegada denunciava, Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana i la seva neboda van morir, moltes amigues seves també. Ella no, esdevenint, així, una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors, recorre el món tot recordant i reclamant la urgència de prohibir les armes nuclears. També, per cert, a Barcelona, on va ser el 2008 amb una delegació de 100 hibakusha i on, entre molts contactes, van ser rebuts per l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya.

Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost de 1945) van suposar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es van fer. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentaria evitar per totes les vies unes armes tant cruels. Però, no. Al punt més àlgid de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (Estats Units i Rússia), encara tenim quasi 15.000 armes nuclears.

La demanda de desarmament ha estat una constant del moviment per la pau des de la segona Guerra Mundial. I, en els darrers anys, s’han aconseguit resultats notables. Ara, precisament, fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard, les bombes de dispersió també quedaven prohibides. Fa 3, un nou Tractat obligava els Estats a evitar la proliferació i el descontrol en les transferències d’armes convencionals.

I aquest mes de juliol, davant la reiterada manca de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com contempla el Tractat de No Proliferació Nuclear des de 1968), les Nacions Unides acollien l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però, fins ara, no només s’havien oposat al desarmament nuclear sinó que, també, havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que el reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.

Cal dir-ho i repetir-ho, perquè sovint ens oblidem de la nostra força: tots aquests avenços en desarmament han estat fruit, a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la ferma determinació i tenacitat de la societat civil d’arreu del món, compromesa en fer retrocedir la violència i en construint espais i realitats de pau.

Avui a les 13.00 h, Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, recolliran a l’Ajuntament d’Oslo el Premi Nobel de la Pau 2017, acompanyades per centenars d’activistes i ONG de la Campanya de tot el món, també de Catalunya.

Precisament avui, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia a Oslo el Premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Des de llavors fins avui, els dos premis constitueixen un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Perquè com va dir Jody Williams, “preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció”

Superar dificultats, capgirar realitats

Acció pel Internacional per a l’Eliminació de les Armes Nuclears. 26 de setembre de 2014 (Foto: Virginia Garzón)

No es pot negar 🙂 Una gran notícia!!!

Admeto que m’hagués agradat rebre-la en un altre moment, menys intens, i poder-la assaborir més. Però les coses vénen quan vénen! De fet, la vida sempre té aquest component imprevist que, en el fons, és ben saludable. La majoria de vegades a Can FundiPau hem estat atents a l’atorgament del Premi Nobel de la Pau per a saber a qui li donaven i fer-ne una valoració. Aquesta vegada, enmig de mil coses urgents i delicades, no n’estàvem al cas. I, va, i ens mig-toca! L’allau de felicitacions i peticions de periodistes ens en va fer adonar, de cop!

Hi ha moltes valoracions a fer, en clau d’anàlisi i de contingut, sobre el Premi (aquí trobareu comunicat de FundiPau, una entrevista que em va fer en Xavier Grasset al Més 324 i un article que em van demanar a El Periódico. Qui vulgui molta més info pot consultar la web de la campanya que tenim a FundiPau. www.fundipau.org/nuclears)

Però hi ha dos altres aspectes que vull destacar.

El primer que em ve al cap és quan a FundiPau vam decidir implicar-nos a fons en la campanya contra les armes nuclears i esdevenir membres d’ICAN teníem molta consciència que el tema, aquí, no despertava el més mínim interès.

De fet, les primeres coses que vam fer tenien un impacte mínim: no interessaven ni a polítics, ni a periodistes ni, pràcticament, a activistes de moviments socials. Encara menys, és clar, la ciutadania en general.

Tenint en compte el poc ressò i l’escàs impacte, vam tenir la temptació de deixar la campanya i dedicar-nos a altres coses que semblaven més ‘atractives’ o ‘fàcils’. Però vam continuar endavant. Vam fer accions rellevants com l’acció al Port de Barcelona, la participació a la Fira de la Terra, la recollida de fotos pel 70è aniversari d’Hiroshima i Nagasaki, etc.

Amb el temps, la cosa va anar guanyant interès, el procés internacional va donar fruits i vam aconseguir diverses, petites, però importants fites a Barcelona i a Madrid. Finalment, un Tractat adoptat aquest juliol a les Nacions Unides i, ara, el Comitè Nobel reconeix la feina feta. És curiós: hem impulsat i participat en moltes campanyes. La que potser semblava més difícil i complexa… és una de les que ha arribat més lluny, en impacte i en reconeixement.

En segon lloc, una obvietat però que vull remarcar: tot això és fruit d’una immensa feina col·lectiva. És evident que ho és, perquè ICAN és una família de més de 400 organitzacions d’arreu del món, liderades per un equip petit però potent (la Beatrice, l’Arielle, el Daniel, el Magnus, etc. per cert, tots ells han passat per Barcelona, invitats per FundiPau).

Però també aquí.

Tota la gent que s’ha implicat a FundiPau en la campanya ha dedicat hores i esforç, de voluntaris i activistes, de l’equip tècnic, del patronat, de gent a pobles i ciutats. Molt sovint, hauran pensat que era una feina inútil, però la van fer. Amb il·lusió i ganes van aportar, temps, idees i esforços.

També la gent de l’àmbit científic quan els vam demanar de signar un manifest públic de suport a una campanya que no comptava amb el suport de govern espanyol. I es van mullar. Figures de primer nivell del món de la ciència a casa nostra. Molt important.

O quan, diputats i diputades del Parlament i del Congrés van mostrar-se, uns inquiets, altres receptius i altres decisius en la fase final. Va costar, molt, però al final vam tenir dues resolucions, sense cap vot en contra!

O els i les periodistes que han dedicat temps i espai a difondre tot això.

I, és clar, les iniciatives fetes per la xarxa d’Alcaldes per la Pau, el Centre Delàs o altres col·lectius arreu del país.

Quan una campanya obté un èxit, per parcial que sigui, és un resultat d’una suma de molts gestos, participacions, esforços i sensibilitats. És bo que ho tinguem present: petites aportacions, que a vegades semblen inútils, acaben generant boles de neu que superen enormes dificultats i capgiren realitats, teòricament, impossibles de moure.

Gaudim-ho!

A on anirà el Nobel de la Pau 2016?

En una hora es farà públic el Premi Nobel de la Pau 2016

Qui el rebrà? Òbviament, impossible de saber. Però del seguiment de la lògica (lògiques, per ser més precisos) del Premi Nobel dels darrers anys, aplicat a les circumstàncies potents de 2015-2016, podem intentar extreure’n algunes coses.

Si el Comitè Nobel Noruec aplica el criteri dels anys 2009 (Obama) i 2012 (UE), el Premi perfectament podria anar per Angela Merkel. Ja va estar nominada l’any passat però quan la cosa és molt òbvia el Comitè sol evitar-ho. En aquests casos, és quan el Comitè sembla voler apuntalar alguna perspectiva en l’escena internacional tot premiant alguns personatges o institucions que, en el tauler concret del debat, representen valors que vol impulsar. El Premi a l’Obama no era tant a ell com una esmena a Bush. El Premi a la UE no era tant pel seu present sinó pel que havia representat. En aquest sentit, un premi a Merkel no seria tant per ella sinó una bufetada a la indignitat de la majoria de resta de líders europeus, porucs o directament irresponsables amb la crisi de refugiats.

Pel que fa a la crisi de refugiats, és clar, podrien haver-hi premis molt més merescuts, en clau de respostes de la societat civil, organitzacions humanitàries o agències de Nacions Unides. Però l’ACNUR ja el té i organitzacions com MSF o Creu Roja, també. Podria ser que anés a parar a iniciatives més petites però valentes d’acollida de refugiats i salvament de migrants al mar? Potser.

El Comitè es podria fixar –després de 5 anys de no fer-ho- en Síria, una guerra devastadora, incendiada per les gravíssimes irresponsabilitats de diversos actors regionals i internacionals. En aquest cas, una possibilitat serien els Cascos blancs una organització que fa una magnífica feina de caràcter humanitari sobre el terreny i, de passada, de denúncia de les barbaritats del conflicte. En moltes situacions, gràcies a ells, hem sabut de les atrocitats que es cometien en bombardejos i atacs indiscriminats.

En l’àmbit de premiar fets positius i esperançadors, una possibilitat òbvia, és clar, seria l’acord de pau a Colòmbia. Tot i que frustrat pel resultat del referèndum, o potser precisament per aquest resultat negatiu, el Comitè podria voler refermar que aquest és el camí tot donant-li el Premi.

Tot i que hi ha pocs Premis en aquest sentit, el Comitè podria tenir en compte una de les voluntats inicials del seu creador, Alfred Nobel, i premiar iniciatives en clau de desarmament i desmilitarització. Dubto que ho facin, però de candidatures, n’hi ha: la Campanya Control Arms i el recentíssim Tractat sobre Comerç d’Armes, la Campanya contra les Bombes de Dispersió (que no va rebre el Premi en el seu moment però que, enguany, arran de l’ús de bombes de dispersió al Iemen i Síria el Comitè podria rescatar-lo), o ICAN, que és a punt d’aconseguir l’inici formal de negociacions diplomàtiques per a un tractat de desarmament nuclear.

És clar, el Comitè podria premiar persones concretes que hagin fet una feina callada en diverses zones conflictives del planeta. És un dels tipus de Premis més interessants, que fa emergir realitats, lluites i testimoniatges colpidors.

En fi, n’estarem atents. Més enllà de la valoració crítica cap al Comitè Nobel i cap algun dels seus premiats, el Premi Nobel de la Pau –amb la seva repercussió global- és una oportunitat clau en la difusió d’una necessària cultura de pau. Esperem que el Comitè estigui, enguany més que mai, afinat.

Un guardó ‘editorialitzant’ que torna als orígens

(Article publicat al Diari ARA el 12 d’octubre de 2013)

El Premi Nobel de la Pau ha acabat essent la via com el Comitè Nobel Noruec ‘editorialitza’ sobre la realitat del món. Així, en funció de l’actualitat i els debats oberts, posa el focus en un tema que creu rellevant, aposta per reforçar aquells lideratges que considera fan o poden fer-hi una aportació positiva i, suaument, estira les orelles als qui no han fet els deures.

La concessió d’enguany a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPWC) n’és un clar exemple. El Comitè Nobel ha volgut dir i fer diverses coses.

En primer lloc, i davant el perill que arran del seu ús a Síria, les armes químiques tornessin a posar-se a l’ordre del dia, en reforça el procés diplomàtic de prohibició. Les armes químiques van començar a proliferar a principis del Segle XX. A més de en les dues guerres mundials, es van fer servir en diversos conflictes d’entreguerres (Espanya al Marroc, Japó a la Xina, etc.) i de la segona meitat del Segle XX (Iraq amb Iran i sobre el Kurdistan; Estats Units al Vietman; etc.). El 1993 s’adopta la Convenció sobre Armes Químiques que entra en vigor el 1997 i, a fi de gestionar-se el desenvolupament i executar-ne el control i seguiment, es crea l’OPWC. Una organització que, sense massa impacte, ha anat fent la seva feina. I, en termes i timings diplomàtics, només cal comparar-ho amb un procés ben frustrant com el del Tractat de NoProliferació Nuclear (TNP), pot presentar un bon balanç: la pràctica totalitat dels països del món són membres de la Convenció i la majoria de països que en tenien han destruït els seus arsenals.

En segon lloc, i en el context de la crisi síria, el Premi a l’OPWC també és una opinió sobre la forma de gestionar el conflicte: ve a dir que l’atac militar que s’anuncià no era la resposta i, sí, en canvi, l’acord diplomàtic entre Rússia, EEUU i Síria per a destruir l’arsenal químic del règim.

Finalment, el Premi estira les orelles: de forma explícita, així consta en la declaració d’ahir, a Rússia i EEUU per no haver enllestit la feina de destrucció dels arsenals químics. I, és clar, també per als pocs països que encara no han ratificat o signat la Convenció.

El Comitè Nobel també ha volgut reconciliar-se amb el moviment per la pau queixós des de fa anys perquè, al marge de l’interès o no dels premiats, traeix l’esperit més antimilitarista –tal com volia Alfred Nobel- del Premi. El Comitè, doncs, ho ha quadrat: ha ‘editorialitzat’ i ha tornat a casa.