Manning, Assange, Snowden

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.

Amb Oslo, lúcidament contra la violència

Una ciutat, Oslo, i un país, Noruega, que m’estimo especialment han patit una brutal esgarrapada per part d’un fanàtic. Noruega és un país amb tradició i present d’impuls a iniciatives a favor de la pau i els drets humans. Algunes, de caràcter més simbòlic, com acollir el Premi Nobel de la Pau, i d’altres, menys visibles però ben efectives: la implicació en mediació de conflictes o el suport a processos i tractats de desarmament global.

En aquests darrers anys d’obssessió per la seguretat i de discurs de la por, hi ha qui ha acusat Noruega de ser massa confiada, massa tova. En definitiva, de ser massa ingènua i ‘pacífica’ per a fer front a les amenaces d’avui. Sense anar més lluny, diversos cables de Wikileaks revelaven aquestes impressions per part de diplomàtics i agents nord-americans.

Evidentment, caldrà revisar el que calgui i perfeccionar els sistemes de seguretat per a evitar al màxim casos com aquests. Però seria una llàstima que es volgués aprofitar aquest tràgic esdeveniment per a fer propaganda del militarisme. En primer lloc perquè aquest no és cap garantia de plena seguretat: els països amb més despesa militar i amb més armament també han patit casos brutals de terrorisme. Però, sobretot, perquè en el fons el militarisme no combat ideològicament el terrorisme, sinó que l’alimenta.

Per això, quan amb la proclama de lluitar contra el terrorisme s’han limitat drets i llibertats per tot arreu, m’ha agradat que el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, malgrat l’impacte personal i col·lectiu patit, hagi dit ben clarament i lúcida: “La violència contra la democràcia només pot ser resposta amb més democràcia”.

Xina compra… a canvi que callem?

Avui ens aixecàvem llegint que la delegació governamental xinesa, present a Madrid en el marc d’una gira europea, ha arribat a diversos acords amb el govern i diverses empreses espanyoles.

Per una banda, la Xina es compromet a continuar comprant deute públic i, per l’altra, ha tancat acords comercials amb tot un seguit d’empreses (entre elles, Indra, per cert) per valor de més de 5.000 milions d’euros.

Algun problema, em dirà algú? No, cap d’especial. Només que si ja tenim un govern espanyol massa tou i servicial quan es tracta de defendre els drets humans en l’escena internacional, amb exemples ben evidents en el cas de Xina (fa poc els cables de Wikileaks ens permetien recordar que el govern espanyol va pretendre de forma activa posar fi a l’embargament d’armes a la Xina) no sé pas què pensar sobre el que pot passar a partir d’ara.

Tenint en compte que la visita a Madrid s’emmarca en una gira europea de característiques similars (la delegació xinesa també visitarà Alemanya i Gran Bretanya) em sembla que gent com en Liu Xiaobo, entre altres dissidents, i comunitats com el Tibet, entre altres minories nacionals, no semblen tenir bon futur.

Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.