Tractat d’Armes: game over… per ara!

28 07 2012

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.

Anuncis




Tractat d’Armes: el tenim a tocar, encara que no sigui magnífic…

24 07 2012

La Conferència pel Tractat sobre Comerç d’Armes a Nacions Unides ja ha entrat en la recta final. I tot es precipita.

Avui al matí l’ambaixador García Moritán ha presentat el primer esborrany del Tractat. Ha estat un moment emotiu. Després de moltes reunions preparatòries amb textos informals disposar d’un esborrany formal és com començar a visibilitzar que el Tractat és a prop i pot esdevenir una realitat.

Sens dubte, aquesta és la primera valoració a fer. Ja ho deia en Xavi Alcalde.

Però en mirar-me el text en una primera i ràpida ullada, he vist coses que m’han desagradat. I he fet algunes piulades en aquest sentit (@Jordi_Armadans 1r esborrany oficial del #TractatArmes Un text complet però amb moltes pèrdues respecte a anteriors docs). Especialment, m’ha preocupat que l’abast de les armes a cobrir pel Tractat s’ha reduït (hi ha armes que no queden citades) i les que se citen, ho són més parcialment i restringida (si enlloc d’avió militar parlem d’avió de combat, per exemple, estem deixant fora molts possibles avions militars que, estrictament, no són de combat). Ara l’aspecte més clamorós és que les municions, tot i esmentar-se, quedarien fora del nucli dur del Tractat.

Tampoc m’ha agradat veure que en els criteris per a autoritzar o no una transferència d’armes, el llenguatge sobre drets humans, desenvolupament, etc. és menys explícit que en textos anteriors. I espanta veure l’alt nombre de països que caldria per a que el Tractat entrés en vigor: 65!!! Això podria fer que trigués anys a realment ser efectiu i d’obligat compliment…

Però, ben cert: el text inclou moltes coses i posa per escrit vells desitjos que, fins avui, no s’han vist concretats.

Les primeres reaccions

La Campanya Armes Sota Control, Saferworld, Amnesty International i la Creu Roja han fet una valoració (gràcies a la Lourdes Vergés disposeu de traducció catalana i castellana on-line abans fins i tot que l’original anglès de la campanya) a primera hora de la tarda que, en bona part, coincidia amb aquesta primera reacció positiva però preocupada que havia fet.

I, en la sessió plenària, les delegacions estatals han començat a reaccionar a l’esborrany. He fet un recompte i el resultat és clar: 29 delegacions han reclamat un Tractat més ambiciós i potent. Especialment, han clamat pel tema de les municions. Vaja, volen més Tractat. 14 delegacions han dit que els semblava un bon punt de partida: segurament algunes d’elles no voldrien avançar més i altres volen millorar-lo però, de moment, es queden amb la bona notícia del que s’han trobat. I 9 delegacions han dit clarament que el Tractat va massa enllà: volen menys tractat.

Queden 3 dies, molta intensitat en poques hores, molts nervis i molts possibles accidents. Però la possibilitat de tenir un tractat que reguli el comerç d’armes és més a prop que mai.





La darrera setmana d’un llarg procés

23 07 2012

Una de les primeres accions públiques de la Campanya ‘Hay secretos que matan’

Avui comença la darrera setmana de la Conferència Diplomàtica que hauria d’aprovar un Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). I tot i que amb el cor encongit per les notícies i les imatges que ens arriben de l’Empordà, cal situar en el temps això que comença avui.

Guardat gelosament pels Estats de la crítica o, simplement, de la informació, el comerç d’armes, com moltes altres variables del militarisme, ha campat sense control. I, més enllà de la crítica del moviment per la pau, sense amonestació política o periodística.

No pot ser que un comerç que té unes conseqüències tant devastadores (pèrdua de vides humanes, intensificació de la violència, enquistament i allargament de conflictes armats, etc.) tingui menys controls i crítiques que altres comerços de productes innocus.

A mitjan 90, diverses ONG internacionals i Premis Nobel de Pau van reclamar un control del comerç d’armes. Sempre ho diem. Però poques vegades recordem que la primera campanya –que anava més enllà del moviment pacifista (com el mític i estimat C3A, Campanya Contra el Comerç d’Armes) i que implicava a ONG internacionals- va néixer a Barcelona. Impulsada per Vicenç Fisas i participada per AI, Greenpeace, Intermón i MSF, la Campanya ‘Hi ha secrets que maten’ exigia transparència, posar fi al segrest de la informació sobre el comerç d’armes que el Govern espanyol practicava. I, de retruc, la Campanya estatal mostrava que algunes ONG de referència internacional podien col·laborar conjuntament a nivell públic.

Ho recordo bé, perquè vaig participar-hi activament. Jo ja col·laborava voluntàriament amb la Fundació per la Pau i, durant el curs 1995-1996, vaig treballar –la meva primera feina en l’àmbit social- coordinant les campanyes de control d’armes d’Intermón. On, per cert, el meu cap era l’actual president de la FpP, en Xavier Masllorens!

Una intensa i bonica experiència de fa 17 anys que, passat el temps, connecta fortament amb aquesta setmana decisiva: la darrera d’un llarg procés diplomàtic que hauria de permetre’ns passar a ser persones i països adults i, sense més excuses, regular el comerç d’armes.





Adéu al descontrol de les armes?

6 07 2012

(article publicat al Diari ARA el dijous 5 de juliol de 2012)

Quan ho expliques, la gent no se sol creure que el comerç d’armes, amb el seu impressionant impacte humanitari, econòmic i social, estigui sotmès a menys controls que el comerç de productes alimentaris, culturals o de lleure. Però, és ben veritat. Alguns països, no pas la majoria, tenen legislacions estatals. Hi ha acords regionals. Però no existeix una regulació mundial del comerç d’armes.

Podem fer interessants debats sobre perquè això és així. Podem valorar que la Defensa és gelosament guardada pels Estats i, per tant, són reacis a donar informació sobre transaccions d’armes. Podem intuir que la indústria militar té un pes prou significatiu com per influir en els governs i evitar que aquests posin pals a les rodes a les seves activitats. I, és clar, podem considerar que tot és fruit d’una concepció equivocada de la seguretat, encara massa equiparada a pautes i esquemes militaristes. Però el que no podem fer de cap de les maneres és negar la importància de posar ordre a al descontrol de les armes.

Les xifres parlen per si soles. Cada any més de mig milió de persones moren a causa de la violència armada. Moltes més són greument ferides o mutilades. Cada dia que deixem de fer-hi alguna cosa, unes 1.500 persones perden la vida. No és que anem mancats d’estris de destrucció precisament: al món tenim vora 700 milions d’armes curtes i lleugeres. Això vol dir que per cada 10 ciutadanes i ciutadans hi ha una arma. I, per si fes falta, cada any aboquem 10.000 milions de munició nova…

El resultat de tota aquesta proliferació (moltes armes) i descontrol (facilitat per al seu comerç) és devastador. D’exemples, malauradament, n’hi ha molts: el règim sirià porta més d’un any massacrant, amb armes russes i xines, una població que ja ha vist morir més de 16.000 persones. Els Estats Units critiquen a Rússia i la Xina per abastir a Síria però venen armes en grans quantitats a l’Aràbia Saudita, Egipte o Israel. Diversos països de la Unió Europea que van liderar, aplaudir o tolerar l’acció bèl·lica sobre Líbia havien venut de 2006 a 2009 1.300 milions d’euros en armes al Sr. Gaddafi, etc.

Vendre armes a un dictador que esclafa la seva població, vendre armes a països que estan en guerra o vendre armes a països amb economies precàries, sense sistema de salut i de desenvolupament, és una manera clara i activa de col·laborar amb la violència, la perpetuació de la pobresa i la vulneració dels drets humans. És hora de posar-hi ordre. De fer-hi alguna cosa. De prendre’s seriosament la responsabilitat de defendre la vida de les persones.

Aquesta setmana, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, ha començat una conferència diplomàtica crucial que ha d’abordar l’adopció d’un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes. Arribar aquí no ha estat fàcil: a mitjan 90, diverses ONG i Premis Nobel de la Pau van reclamar que s’establissin uns criteris d’obligats compliment per a tots els Estat sobre el comerç d’armes. No serà fins una dècada més tard, el 2006, que l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova una declaració de suport a un Tractat sobre Comerç d’Armes. Després de diversos grups d’experts i informes que en validen la viabilitat, el 2009 s’acorda iniciar un procés diplomàtic. Fetes les quatre reunions preparatòries previstes, ara és l’hora de la veritat.

Fins ara, una majoria d’Estats d’Europa, Àfrica i Amèrica Central i del Sud han apostat per un Tractat que sigui vinculant, que abraci totes les armes convencionals i que sigui explícit en nou autoritzar aquelles vendes d’armes que presentin un risc substancial de facilitar la vulneració dels drets humans. Uns pocs, però potents governs (Xina, Rússia, Estats Units, Pakistan, Egipte, etc.), pensen en un tractat merament orientatiu, que deixi fora les armes curtes i lleugeres (les principals responsables de la majoria de morts avui) i que no reculli els criteris de drets humans, desenvolupament, violència de gènere, etc. a l’hora d’autoritzar o denegar una venda d’armes.

La societat civil catalana i mundial ha fet un important treball durant tot aquest temps: donant a conèixer la problemàtica, fent propostes, acompanyant diplomàtics, denunciant governs, facilitant testimonis de víctimes, etc. I, la setmana passada, presentant un significatiu suport ciutadà i associatiu a la demanda d’un Tractat robust i seriós. Ara, és l’hora dels Estats: tenen una gran oportunitat de trobar un marc d’acord, posar les armes sota control i ajudar a salvar vides humanes. No és poc.





Catalanitat i la ‘Roja’

1 07 2012

Quan juga la selecció espanyola de futbol es destapa a Catalunya el debat sobre com ho viuen (i si s’hi identifiquen o no) els catalans i les catalanes.

Fa anys, com que la selecció no feia un joc gaire lluït i era sistemàticament eliminada tampoc hi havia massa opcions d’engrescar-s’hi. Però, darrerament, una nova generació de futbolistes atrevits, bons i ben compenetrats han fet que la selecció hagi guanyat una Eurocopa (2008), un Mundial (2010) i tingui, avui, opcions de revalidar l’Eurocopa. I, clar, la febrada pro-selecció s’ha desfermat. A l’Estat, però també una mica a Catalunya.

Parlarem d’identitats i sentiments, però abans voldria desmuntar alguna trampa que no paro de veure repetida en tertúlies i comentaris que es fan aquests dies.

No fem trampa

Els que voldrien que Catalunya fos una comunitat autònoma més, destaquen que a Catalunya l’audiència dels partits de la selecció és molt alta. Hi ha qui recorda que en grau menor.

Però, sincerament, la dada d’audiència és ben discutible per a poder afirmar res sobre la identificació dels catalans i les catalanes amb la selecció. És que no va haver-hi gent –en nombre significatiu- a França, Suïssa o Eslovènia que van mirar el partit entre Espanya i Portugal? En tenim la prova aquí mateix: la semifinal entre Itàlia i Alemanya va ser vista per quasi un 50% dels espectadors catalans. Vol dir que eren germanòfils o addictes a Itàlia? No, el que ens diuen les audiències és que la gent va mirar molt el partit. Però d’això no se’n pot dir que se sentin identificats, o no, amb la ‘Roja’. Senzillament, en un país on el futbol té molt seguiment és lògic que les semifinals de l’Eurocopa –jugui qui jugui- despertin interès. No forcem els fets fent-los dir coses que no són.

Sentiments

Això no treu que no hi hagi matèria per a fer una reflexió sobre la diversitat de sentiments al voltant de com es viu el tema de la selecció. Perquè és obvi que hi ha diversitat. D’entrada, hi ha ciutadans/es d’aquest país que se senten espanyols, altres que mig mig i altres que només catalans. Entre tots ells, hi trobarem gent que els agrada i segueixen el futbol amb passió, gent que d’aquella manera i gent que gens. I, també, persones que viuen el seu compromís polític com a fonamental i moltes altres que viuen la política molt llunyanament. I si creuem tots aquests sentiments, ens donaran una elevada diversitat sobre com es pot viure la ‘Roja’ a Catalunya.

Vaja, que ser sobiranista i rebutjar a fons la selecció espanyola (voler que perdi tots els partits) representa no només una part de la gent sinó també només una part de la gent sobiranista.

Perquè, vejam: si en un Mundial o una Eurocopa no juga la teva selecció, però t’agrada el futbol, miraràs partits. I, d’alguna o altra manera, segurament amb menys passió, acabaràs volent que una selecció guanyi. I els criteris que poden influir-hi són molts: no només polítics, també personals (lligams familiars, vincles d’amistat, vivències o estades llargues en un determinat país, etc.). A més, fins i tot en clau de purisme polític, la tria no sempre és òbvia (veure un independentista preferint que França guanyi a Espanya és ben curiós: la repressió lingüística i cultural a la Catalunya Nord ha estat molt més implacable i ‘exitosa’ que a la del Sud).

Si, a més, la selecció espanyola és de les que fa més bon futbol i hi juguen un bon grapat de jugadors catalans amb els quals un sent empatia durant tota la temporada… tampoc és tant estrany que un independentista, encara que sigui sense una especial eufòria, prefereixi que sigui la selecció espanyola la que s’emporti l’Eurocopa.

Però si una visió serena, complexa i matisada dels sentiments permet veure-ho així, una visió estratègica dels qui volen avançar cap a majors cotes de sobirania, encara ho haurien de tenir-ho més clar: venir a dir, i voler projectar, que un bon ‘catalanista-sobiranista’ no pot anar amb la ‘Roja’, no és expulsar massa gent d’aquest país d’un projecte catalanista-sobiranista?