A propòsit de la fusió de les Federacions d’ONG: una lloança i una autocrítica

El dissabte 19 de gener, les tres Federacions Catalanes d’ONG (la de Pau, la de Drets Humans i la Desenvolupament) van decidir en les seves respectives assemblees aprovar la proposta de fusionar-se.

Fruit de la voluntat de clarificar el seu àmbit d’actuació, la Federació de Desenvolupament va restringir el perfil de les ONG que hi podien accedir i va circumscriure’l de forma precisa a les que feien tasques de cooperació. Així, quan el gruix del sector de Drets Humans i de Pau va ser més significatiu, van decidir crear la seva Federació específica.

Però amb el temps, algunes obvietats es van anar imposant:

1. que l’especializació tenia sentit però, a vegades, era ben absurda: la pau, els drets humans i el desenvolupament no són móns a part sinó que estan profundament interrelacionats. Com abordar, per posar un exemple ben actual, el conflicte de Mali sense tenir en compte la conjunció d’aquestes tres mirades? És impossible!

2. que algunes ONG compartien pertinença en dues o tres federacions. Per aquestes ONG era un esforç excessiu ser a tot arreu i, en general, acabaven per prioritzar-ne una per sobre de les altres. De retruc, el gruix de les Federacions era, en realitat, menor del que semblava per les xifres de membres.

3. criteris d’eficiència i estalvi: no tenia sentit mantenir tres estructures, tres locals, tres gabinets de comunicació, etc.

4. per realisme: en alguns moments, les Federacions han tingut dificultats per aconseguir trobar prou entitats que s’impliquessin en les Juntes respectives o en les feines que calia anar fent.

Tot plegat, doncs, per coherència de fons i teòrica i per eficiència i practicitat, el pas cap a la fusió era convenient. De fet, algunes passes ja s’havien concretat en els darrers anys: la decisió de compartir local, la de crear una Confederació que agrupés a les tres Federacions, etc.

I, ara, s’ha fet el pas definitiu: avançar cap a una sola Federació que mantindrà àmbits de treball específics però sense la necessitat d’haver de crear estructures paral·leles. I, amb un afegit positiu: aquests àmbits no estaran tancats a cap ONG. Així, les visions compartimentades i estanques poden donar pas a un enriquiment de perspectives i mirades sobre el que fem.

Tenint en compte que totes les institucions tendeixen a autoperpetuar-se al marge de la lògica que les va portar a néixer, és de lloar que el sector de les ONG hagi apostat i decidit per la fusió.

Però també cal fer autocrítica: des que es va plantejar la idea de la fusió fins ara, han passat més de 10 anys. Malgrat els passos intermitjos, admetem-ho: hem actuat amb una lentitud exasperant. Hi ha hagut pors exagerades, desconfiances absurdes i retards inexplicables que ajornaven una decisió positiva i necessària. Si ens hi fixem, són actituds que -des de les ONG- hem criticat amb duresa quan les hem vist en governs, empreses o mitjans de comunicació.

Així que, felicitem-nos del pas fet. Però aprofitem-ho, també, per a recordar que les ONG no som infal·libles: tenim defectes i, a vegades, practiquem alguns vicis que tant rebutgem quan els detectem a fora.

De pèrdues i guanys dels partits a les Eleccions 2012, amb dades

Una de les parts més depriments d’una nit electoral és haver de sentir interpretacions que poc tenen a veure amb la realitat i sí amb esquemes i prejudicis previs.

Per això, quan apareixen dades és bo de tornar-hi. És el cas de l’Informe de l’ICPS ‘Vot i canvi. Una estimació dels fluxos de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012’ fet per Lucía Medina, Robert Liñeira i Maria Freixanet. A partir d’una enquesta post-electoral, han creuat el record de vot de les Eleccions al Parlament del 2010 amb les del 2012. Efectivament, pot haver-hi oblits i enganys per part de la gent enquestada així com distorsions derivades del tamany de la mostra (que, pel que fa als partits petits, obliga a ser prudent amb les conclusions). Però, en tot cas, són dades més fiables que les simples impressions en calent del 25-N.

De les diverses dades que se’n poden extreure, en destaco dues.

CiU hauria perdut més vots per les retallades que pel sobiranisme

Sobre la baixada de CiU, força polítics i periodistes van dir que era per l’aposta sobiranista. En part, i era previsible que així fos, és cert: els votants de CiU el 2010 que el 2012 van optar pel PP (2%) i C’s (3%) podrien ser-ne una prova. Però, compte: si sumem les fugues cap a ERC (11%), ICV-EUiA (4%) o la CUP (1%) en resulta un 16%. Aquests votants, és clar, difícilment podien voler castigar CiU pel compromís nacional quan van anar a votar forces que tenien el mateix compromís o anaven encara més enllà. En canvi, bé podria ser un indicador de votants que van voler remarcar la distància cap a la política econòmica i social feta per CiU al Govern.

La CUP sembla que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC

Pel fet de presentar-se per primera vegada al Parlament, era interessant analitzar d’on venia el vot de la CUP. Molts analistes, a partir d’una impressió simplista, van entendre que competia amb ERC i com que aquesta va pujar van dir ràpidament que la CUP s’havia endut els vots que el 2010 van recollir Solidaritat i Reagrupament. Les dades, però, semblen mostrar que la collita principal de vots de la CUP ve d’ICV-EUiA: un 38% dels votants de la CUP van votar ICV el 2010. El segon origen és votants d’ERC (un 22%) i, en tercer lloc, l’abstenció (18%).

Això podria indicar dues coses que seria interessant de poder confirmar amb estudis més exhaustius. La primera, que la CUP semblaria que fa més mal a ICV-EUiA que a ERC. De fet, tot i fer un bon resultat, tenint en compte la davallada del PSC i el context de crítica a les retallades, ICV-EUiA tenia camp per pujar més. La irrupció de la CUP, doncs, ho hauria impedit. La segona: en pes relatiu, la CUP va ser la llista que més abstencionistes va mobilitzar. I, en els temps que corren de desafecció i distància cap a la política, no és pas un mèrit menor.

Pensant en Mali: quatre obvietats que no ho són tant

He anat difonent aquests dies via twitter alguns articles interessants sobre el que està passant a Mali. Aquí escriuré quatre obvietats perquè, desgraciadament, no són prou òbvies: els nivells de desinformació i confusió que circulen encara són considerables.

1. No podem oblidar que hi ha un conflicte polític…

L’atac francès es presenta com una acció necessària per a frenar el terrorisme que ve del Nord. Però, més enllà que també hi ha el patiment d’una metròpoli en veure la pèrdua de control sobre un excolònia, compte a només quedar-se amb això.

Les fronteres africanes són el màxim exponent d’arbitrarietat. Mali, un gran estat que inclou realitats molt diferents, té un Nord poblat per comunitats tuareg, que tradicionalment sempre ha estat abandonat, menystingut i maltractat pel govern malià. No només hi ha diferències culturals i ètniques evidents: també hi ha un desigual accés a les opcions econòmiques i al poder polític. El malestar tuareg es va convertir, fa uns anys, en revolta armada i, finalment, va aconseguir la independència d’Azawad, el nom de la terra dels tuaregs.

2. … ni tampoc l’extensió real del terrorisme de matriu gihadista

Però l’aliança tuareg es va esberlar: la facció més propera al gihadisme, Ansar al Dine, aliat amb grups vinculats a Al-Qaida (AQMI) o escindits (MUJAO) –aquest darrer, responsable del segrest del cooperant mallorquí Enric Gonyalons- i, junts, van acabar combatent, i desplaçant, el MNLA.

Així d’un nou estat independent es passava a una zona controlada per grups vinculats al terrorisme de matriu gihadista. I amb una presència cada cop més creixent a la zona.

3. Les intervencions militars mai són quirúrgiques

Els exèrcits dels estats africans, també el de Mali, havien de fer la feina i França donar-hi suport. Al final, França ha iniciat l’atac. Es va dir que la presència francesa seria aèria i, ara, també és terrestre. Se’ns va dir que seria cosa de setmanes i ja es parla de mesos. Era un atac a una part de Mali… i ja ha impactat a Algèria. I és que les guerres ho són tot menys quirúrgiques i netes.

4. Volem realment evitar situacions com aquestes?

Doncs cal que fem altres polítiques, prou diferents a les que bona part de la comunitat internacional va practicant. Tres pistes, com a exemple:

a) enfortir estats democràtics enlloc de posar-ne de titelles: potències i estats amb pes global o regional solen preferir estats dèbils però fidels als seus interessos que no pas governs democràtics que responguin a les necessitats de la ciutadania. Mentre se segueixi així, la possibilitat d’una mínima governança creïble a Mali, i a altres llocs, serà una quimera.

b) combatre la pobresa, la manca d’educació i la marginalitat: si volem evitar la capacitat d’atracció dels gihadistes cal promoure la justícia, la redistribució de la riquesa, el foment de les oportunitats, etc. Les persones i comunitats sense present ni futur s’agafen al que troben i segueixen als que els ofereixen alguna cosa. Encara que sigui a canvi d’un futur de submissió que, en aquell moment, no coneixen prou encara.

c) controlar el flux de les armes: la fàcil i lliure circulació de les armes permet que diversos grups es puguin armar i actuar. A Mali, entre altres fonts, hi ha moltes armes procedents de la desfeta del règim libi que, al seu torn, es va abastir de molts llocs, també d’Europa. Cal posar ordre: controlar el comerç de les armes seriosament per tal d’evitar l’incendi de situacions de conflicte. Un Tractat mundial que posi les armes sota control, fet que es tornarà a negociar aquest mes de març, hi podria ajudar molt.

‘La noche más oscura’ o el cost de fer les coses malament

Avui s’estrena ‘Zero dark thirty’ (aquí traduïda com ‘La noche más oscura‘). Un film de Kathryn Bigelow que descriu el procés d’investigació, troballa i assassinat d’Ossama bin Laden.

És una pel·lícula ben documentada (on es revelen fets que no havien sortit a la llum pública), impecablement filmada i amb un to, habitual en la directora, realista i directe. El film se centra en descriure la feina dels agents de la CIA encarregats del cas i no hi apareixen altres components.

Es podria criticar precisament això: que la pel·lícula no dóna claus explicatives sobre el gihadisme, Bin Laden o l’actuació dels USA a la zona. Però Bigelow no ho pretén: vol descriure la tasca dels agents de la CIA i és el que fa. Això sí, sense amagar res: des dels maltractaments i tortures –en centres de detenció il·legals- als sospitosos de ser membres d’Al-Qaida fins als atemptats o les pugnes internes al si de la CIA.

La pel·lícula, de moment als Estats Units, ja ha generat polèmica. Sectors conservadors li retreuen que mostri -i per tant, confirmi- les tortures, mentre sectors progressistes consideren que, indirectament, les justifica.

Però, personalment, el que em porta la pel·lícula és a reflexionar sobre l’immens cost que suposa fer les coses malament.

Veure els ingents recursos econòmics, humans i tècnics esmerçats en capturar Bin Laden en aquests 10 anys, esgarrifa. Sobretot perquè, segurament, amb una altra política (per part de diversos estats i potències) a l’Afganistan les coses haurien anat diferent i el fenomen d’Al-Qaida o els talibans hagués tingut un relleu i incidència molt menor del que ha acabat tenint. I, potser, els atemptats de l’11 S ni haguessin arribat a produir-se.

De fet, aquesta seria una altra possible pel·lícula: ‘La noche más oscura’ comença amb els atemptats de l’11 S. Però se’n podria fer una altra que es remuntés a la tasca que la CIA va fer a l’Afganistan els anys 80: engreixant Bin Laden, facilitant-li armes i entrenant els seus ‘mujahidins’. Això donaria pistes de com massa sovint la política que s’autoconsidera ‘realista i pragmàtica’, a més d’èticament qüestionable, pot acabar esdevenint la pitjor inversió per al futur immediat.