Estimat Raül (i Jordi, i Oriol, i Meritxell, i Dolors, i Josep, i Joaquim, i Carles, i Santi). I els Jordis

Querido Raül (Versión española) – Dear Raül (English version by Daniel Camós) – Cher Raül (Version française (par Daniel Camós)

 

Estimat Raül,

No sé si hauràs passat una bona nit.

Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits.

Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort.

El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans.

Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica.

Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor.

Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau.

Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne.

He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del Segle XXI. Molt bèstia.

No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin.

Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més, a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos.

No puc deixar d’esmentar perquè, ho admeto, encara no m’he ne refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, al damunt, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme.

En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant.

Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi.

Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern.

I als Jordis que no me’ls puc treure del cap.

Teu i vostre.

Jordi

20D: unes eleccions de canvis profunds

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 

El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…

Amigas y amigos, os pido vuestro apoyo al derecho a decidir

Hace un año os escribí esta carta.

Me sentía inquieto por algunas de las interpretaciones que circulaban y quise compartir con vosotras y vosotros mis impresiones al respecto ¿Un resumen? El independentismo ha crecido tanto en Cataluña porque muchos catalanes y catalanas han terminado por asumir, algunos con ilusión, otros con tristeza, que en el Estado español no cabe la Cataluña que la mayoría de sus ciudadanos quieren y desean. Y sienten que no cabe porque así se lo comunican, de forma insistente y recurrente, desde el poder político, económico y mediático. Recabar la opinión de la gente parecía, parece, algo fundamental para saber dónde estamos y hacia dónde debemos dirigirnos. Y terminaba la carta mostrando la plena confianza –y, en cualquier caso, mi determinación- de que, pase lo que pase, los lazos de amistad, relación y complicidad se mantendrán. Y si la evolución política no iba a afectar los afectos, podíamos desdramatizar un poco la situación… que también conviene!

No parece, un año más tarde, que las cosas hayan cambiado mucho: la determinación de una gran mayoría de la sociedad catalana para ser consultada continúa existiendo. Por el otro lado, poco se ha movido más allá de un cierto ‘descubrimiento’, bastante tardío y quizá demasiado forzado, del federalismo. Sin ir más lejos, miremos ‘El País’, que leo cada día desde hace 25 años. Es imposible recordar la cantidad de artículos, columnas y editoriales aparecidos estos meses que combinan una gran incapacidad para entender lo que está pasando en Cataluña con mucho menosprecio hacia la reivindicación por el derecho a decidir. Digo que es imposible recordarlos… porque son muchos, muchísimos. No hace falta que diga que, si esto es así en El País, imaginad lo que uno se puede encontrar en ABC, La Razón, El Mundo, etc.

Sí que hay que reconocer, agradecer y aplaudir las complicidades registradas en este último año: en el ámbito político, Izquierda Unida, Equo o Podemos han expresado su apoyo a la Consulta. Por parte de la sociedad civil, la Coordinadora de ONGD también lo ha hecho. Y en varias cabeceras del nuevo periodismo digital, Público, Eldiario.es, etc. se oyen muchas voces receptivas y dialogantes. Pero, de momento, los dos principales partidos políticos y los principales medios de comunicación, están lejos de cambiar su mirada y su postura.

Así las cosas, nos encontramos que el Tribunal Constitucional, a petición del Gobierno español, acaba de suspender de forma cautelar la Ley de Consultas y el Decreto convocando la Consulta del 9-N. Y por más que todo estuviera previsto, es grave.

Porque una gran mayoría de la gente (según los resultados electorales de 2012, según muchas encuestas, etc.) quiere que haya un proceso deliberativo sobre el futuro político de Cataluña que termine en una consulta. Apuntemos también que más de 850 ayuntamientos (el 91% del total) han apoyado dicha consulta. Recordemos, en fin, que tres de las mayores manifestaciones producidas en Europa en los últimos años, han sido en Cataluña en demanda de una consulta.

Pues bien, pese a toda esa movilización y determinación, la consulta no será posible: el poder político español, en vez de buscar cauces legales para canalizar esta demanda ciudadana, muestra la Ley para cerrarle toda opción.

Puede que no entendáis como se ha llegado hasta aquí y que os sintáis desconcertados. Puede que no veáis claro lo del derecho a decidir. O que, estando de acuerdo, no os guste como se ha desarrollado o la convocatoria concreta de la consulta del 9 N. Puede que compartiéndolo todo, os disgusten algunos argumentos y mensajes procedentes del soberanismo. Puede que no os guste nada de nada la idea de la independencia. Puede que…

Es comprensible. Incluso gente que participa del proceso en Cataluña no comparte, lógicamente, todas las estrategias o mensajes que se emiten. Pero no hay nada en este mundo que sea 100% perfecto y claro. Incluso los hechos históricos más bellos y audaces contienen elementos disonantes, cuestionables, censurables. Aún más: todo proceso, por positivo que sea, puede tener alguna consecuencia negativa. Pero si miramos lo fundamental, no veo objeción posible: un movimiento muy amplio de ciudadanas y ciudadanos está reclamando, pacíficamente y democrática, que pueda ser consultada sobre qué futuro político prefiere.

Amigas y amigos, os pido vuestra implicación: implicación para defender que la opinión de la ciudadanía catalana no puede ser menospreciada, encorsetada, encerrada. No sé que deparará el futuro pero no parece una buena solución imponer, sin más, un marco jurídico a una población que ya no se siente interpelada por él.

Pero os pido vuestra implicación, también, por vosotros. Que un Estado sea pasivo en la lucha contra las injusticias, los desahucios, la violencia de género, el racismo y, en cambio, actúe con altísima determinación y rapidez para anular una consulta ciudadana… no es un Estado muy apetecible para vivir en él, la verdad.

Un fuerte abrazo y hasta pronto.

Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.

Queridas amigas y amigos

Espero que todo os vaya bien.

Imagino que habréis visto –y comentado- la multitudinaria cadena humana por la independencia que recorrió 480 km de Cataluña. Y aún tendréis presente la manifestación del año pasado.

Inevitablemente, aquí se habla de todo esto. En general, con emoción y expectación, aunque también hay dudas y matices y, en algunos casos, fuertes discrepancias.

Algunas veces también he hablado del ‘tema’ con vosotros, con algunos más que con otros (y, por cierto: en general, además de comprensión, he notado interés real por entender. Gracias!). Sea por amistad o, almenos, por la complicidad tejida a partir de compartir espacios y proyectos, está claro que todo esto nos afecta. Por ello, y dada la velocidad toman las cosas, me ha parecido necesario ‘hablar’ con vosotros. Lo que sigue, no es un artículo, ni una tesis doctoral, es una carta, a modo de conversación cariñosa y sincera, con todas vosotras y vosotros.

¿Qué es lo que pasa?

No sé si habéis paseado el último año por Barcelona. Si lo habéis hecho, habréis comprobado que hay muchas banderas catalanas e independentistas en balcones y ventanas. Cada año, por la Diada, la gente las pone. Pero, la novedad, es que desde la Diada del año pasado… ya no se han quitado. Y llevamos un año así. No he visto nunca en una ciudad algo semejante. Y no pasa solo en Barcelona: es así en todos los pueblos y municipios de Cataluña. Solo con este dato, ya se puede entender que la sociedad catalana está en estado de agitación.

¿Porqué ha pasado?

Podríamos mirar hacia atrás: la transición, a veces tan alabada, pasó de puntillas sobre demasiadas cuestiones. Entre otras, el estado autonómico se creó para descentralizar el poder pero también con la intención de desactivar –no resolver- las reivindicaciones nacionalistas. Y, ya se sabe, los asuntos que quieren taparse, al final, terminan por reaparecer. Y con más fuerza.

Pero el último decenio ha sido determinante: Cataluña (claro, no toda la gente pero sí la mayoría representada en el Parlament) quiso resituar su papel y relación con el Estado, en parte por una cierta sensación de final de etapa que se había instalado en buena parte de la sociedad catalana. Las diversas tradiciones y sensibilidades del catalanismo –que abraza a todas las fuerzas políticas menos el PP y Ciutadans- encontraron un punto común: proponer un encaje federal, partiendo de la asunción del carácter nacional de Cataluña. Eso, más varios desaguisados en términos de protagonismos y tacticismos, fue el Estatuto de 2005.

La reacción mayoritaria por parte del Estado fue dura: obviamente, por la práctica totalidad de la derecha española y los medios afines, pero también por buena parte de la izquierda política, social y mediática. Lo recordaréis: hubo mucha bronca. El Congreso rebajó el Estatuto. El pueblo catalán lo aprobó. Y, aún así, el Tribunal Constitucional censuró algunas partes más.

Más allá de determinar aciertos y errores en ese complejo proceso, las percepciones mutuas cambiaron: la mayoría de la sociedad española parecía harta de las peticiones recurrentes de Cataluña y, por el otro lado, buena parte de la sociedad catalana se quedó con la sensación que el sistema político, jurídico y mediático español no podía admitir una Cataluña tal y como la mayoría de sus ciudadanos querían ver representada. Y, ahí se abrió el boquete: sino nos quieren como somos, o queremos ser, ¿por qué tenemos que quedarnos?

Es cierto que el independentismo, desde sus orígenes minoritarios y vinculados a la izquierda extraparlamentaria, llevaba años consolidándose, pero ahí empezó a crecer de verdad, rompiendo barreras y siendo compartido por gentes de procedencias, ideologías y sentimientos muy diferentes. Aunque ya había signos precedentes (consultas ciudadanas, manifestación derecho a decidir, etc.) la Diada de 2012 fue un punto y aparte. Sin posibilidad de disimulo, reflejó que la mayoría del catalanismo social y político cambiaba su eje: del autonomismo al soberanismo, pasando por el derecho a la autodeterminación.

Algunos análisis insisten en que todo esto ha sido ‘creado’ por líderes políticos a través del control de los medios de comunicación. Me parece una interpretación muy forzada. Más aún si se habla con datos en la mano: las cadenas estatales de televisión (privadas y públicas), todas juntas, suman mucha más audiencia que las cadenas catalanas (básicamente, una y pública); los periódicos de mayor tirada nunca han sido independentistas; las élites económicas y financieras estaban, y están, muy lejos del soberanismo… Y, así, podríamos seguir.

Mas y CiU se vieron arrollados por la manifestación de 2012: intentaron otros lemas y hubieran preferido otros resultados, pero no pudieron obviar los que fueron.

Y es que, en parte, es la ciudadanía la que marca el paso. Y algunas élites están incómodas: acostumbradas a condicionar la agenda política, ahora ven que las movilizaciones populares influyen más que ellas. Cierto, la democracia no siempre asegura cosas buenas: la gente puede equivocarse. Pero, las élites –¿alguién puede dudarlo a estas alturas?- ¡también se equivocan!

Solo por eso, lo que se está viviendo en Cataluña es muy interesante. Incluso para la gente que no comparte el objetivo soberanista resulta apasionante ver algo que se impulsa desde abajo, en clave de “proceso constituyente”: queremos esto, vamos a intentarlo y a ver que sale. ¿Riesgos? Inmensos. ¿Dificultades? Todas. Pero se está haciendo camino porque la gente quiere andarlo.

¿Tiene vuelta atrás?

¿Sería posible una solución que, más allá del estado autonómico y sin llegar a la soberanía, ofreciera un encaje más realista del Estado y de su plurinacionalidad? Sí, sobre el papel.

Pero… no parece que vaya a concretarse. Creo que poca gente lo espera ya en Cataluña. Aunque, lo más relevante, es que parece que ningún sector con poder real en el Estado esté dispuesto a ofrecerlo. Diría que esta sensación es uno de los factores que más ha influido en la extensión social del independentismo: antes, la gente veía –aunque lo deseara- poco probable un Estado catalán y apostaba por un Estado español plurinacional. Ahora, lo segundo parece aún más inalcanzable que lo primero, con lo que la independencia parece menos utópica.

Y, sobretodo, algo que se olvida a menudo: el cambio generacional. Se entró en democracia con el recuerdo vivo del franquismo. Alguna gente aplazaba ideales políticos sencillamente por miedo. La sociedad catalana de hoy puede temer muchas cosas, pero no al franquismo. Y se expresa como quiere y siente.

¿Y, qué va a pasar?

Según dicen las encuestas, según se puede interpretar de los resultados electorales y según se puede percibir en la calle, una mayoría -justa pero mayoría- de ciudadanas y ciudadanos catalanes optarían, ahora mismo, por la independencia. Algunos, solo con la idea de tener un estado ‘propio’, un estado catalán. Otros sectores, más críticos, con la voluntad de cambiar todo lo que se pueda, de hacer algo mejor, más atrevido y atractivo que los Estados típicos. Vaya, querrían un estado catalán, sí, pero un estado diferente.

Cuándo mucha gente quiere irse, puedes intentar seducirla, pero no puedes ignorar su opinión. Pretender que no hay un problema de encaje entre Cataluña y España es, hoy por hoy, absurdo. Y negar que, en el Siglo XXI, la opinión de la gente deba ser tenida en cuenta es insostenible.

Aún observo como demasiados políticos y analistas –me refiero a los serios y demócratas, los otros… en fin- que vienen a decir: ‘es respetable lo que se pide en Cataluña pero ¡la Constitución no lo permite!’ Como si eso fuera algo inmutable, un designio de los Dioses ante el que no cabe acción humana posible… No es serio pretender que un texto que no tiene ni 40 años –y fruto de un contexto determinado- pase a ser base y punto final de la discusión sobre el modelo de convivencia de gentes y pueblos que hace muchos más años que existen.

Sé e intuyo que muchos de vosotros compartís que no se puede negar a los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña el derecho a decidir su futuro político. Pero seguramente a algunas y algunos os inquietan varias cosas del proceso y, por otro lado, os produce tristeza un escenario de posible separación.

Sobre lo primero: sin duda. Hay aspectos que pueden inquietar del proceso. A mí, y a muchas personas. Pero, la verdad, esto pasa en cualquier proyecto: aún compartiendo una idea ves propuestas, concreciones y actitudes que no te gustan.

Si hasta en manifestaciones de 250 personas por un tema muy preciso uno puede ver pancartas que le incomodan… ¡imaginaros en un proceso que moviliza a centenares de miles de personas!

Pero, cuidado: los problemas que puedan entreverse en este proceso soberanista no pasan solo aquí. Pasan en muchos sitios. A algunos nos gustaría que todo fuera impecable, y vamos a luchar para que así sea, pero no sería justo menospreciar el proceso soberanista catalán por tics y dinámicas que están más que asentadas en todos los Estados del mundo, también el español por cierto.

Por lo demás, de la misma manera que se observan cosas que desafinan, también uno puede ver como desde dentro del soberanismo hay ‘mecanismos de autocontrol’: visiones que matizan, alertas sobre derivas chungas, descalificación de sandeces y crítica contundente a la xenofobia.

Sobre la tristeza por la separación.

Solo os puedo decir una verdad que seguro compartís al 100%: los lazos están para disfrutarlos, con o sin fronteras. Si yo y vosotros hemos desarrollado empatía, complicidad y querencia por personas y pueblos de lugares bien lejanos con los que ni remotamente compartimos Estado o continente, ¿porqué no podemos, porque no deberíamos poder mantener y ampliar los lazos con aquellas personas que ya hace años que los llevamos manteniendo? Una hipotética independencia de Cataluña no tendría que suponer distanciamiento emocional o ruptura de lazos con las personas del resto del Estado. No más, en cualquier caso, que la situación actual.

Vaya, por mi parte, viendo con un entusiasmo crítico lo que está pasando en Cataluña, algo tengo más que claro: el cariño, el disfrute, los lazos, las relaciones tejidas, los proyectos e ilusiones compartidas con todas vosotras y vosotros, forman un patrimonio demasiado querido y apreciado como para que un eventual cambio político, inminente o futuro, los pueda afectar.

Seguimos hablando. Algo que, además de interesante y divertido, ahora es más sano y necesario que nunca.

Un fuerte abrazo,

Pedro Morenés y el gasto en Defensa: confusiones y mentiras

Es pesado tener que repetir hasta la saciedad algunas obviedades, pero mientras se siga confundiendo y engañando sobre el gasto militar, habrá que decirlo las veces que haga falta.

Y, en el ‘publireportaje‘ (13 páginas, más el editorial y la portada) que La Razón ofrece hoy al Ministro de Defensa del gobierno español  Pedro Morenés, hay declaraciones que contienen aspectos inquietantes, datos confusos y mentiras deliberadas.

Es inquietante cuándo, en relación a la necesidad de seguridad del Estado, parece añorar los tiempos en los que los Estados occidentales preferían pactar con dictadores y corruptos a cambio de tener un cierto control de la situación que no defender la libertad y la democracia aunque ésta, faltaría más!, suponga que desde fuera no se controlen tanto las cosas:  ‘nos preocupa mucho los movimientos alentadores, como ha sido la Primavera árabe, pero que llevan aparejados unos elementos de libertad que hacen que determinadas energías latentes de desestabilización, que estaban controladas, sean hoy por hoy, difíciles de controlar y contener‘.

Es confuso y falso afirmar que ‘España no ha llegado al 1% del PIB en Defensa cuando lo que se nos pide es el 2%‘. Como siempre, tenemos que recordar que el gasto militar va más allá de lo que en los Presupuestos Generales del Estado se imputa al Ministerio de Defensa. Las pensiones a militares, los pagos a la OTAN, la inversión en I+D militar, la Guardia Civil, etc. son partidas que según los criterios internacionales (no de pacifistas sino de organismos intergubernamentales de Defensa) deben considerarse gasto militar. Si contamos todas estas partidas, el gasto militar español prácticamente es el doble y, por lo tanto, está mucho más cerca del 2% del PIB que no del 1%.

La mentira: Morenés habla que se ha reducido el Presupuesto en Defensa para 2013 un 6% y dijo que ‘desde 2008 ha sufrido una caída importantísima‘. Esconde, de forma deliberada que cada año hay decisiones del Consejo de Ministros que permiten incrementar el gasto militar.

Siempre pasa y, además, acaba de pasar para los PPGG del 2012: la decisión de incrementar el presupuesto de Defensa para adqusición de programas de armamento por 1.782 millones de Euros. Un incremento ‘sobrevenido’ que hizo que, al final, el gasto en Defensa en vez de reducirse, se incrementara sustancialmente respecto al año anterior. Es obvio que Morenés conoce esta realidad y es obvio que espera que el 2013 vuelva a pasar.

En cualquier caso, es evidente que sabe que miente cuándo dice que el gasto militar lleva bajando todo este tiempo.

Catalanitat i la ‘Roja’

Quan juga la selecció espanyola de futbol es destapa a Catalunya el debat sobre com ho viuen (i si s’hi identifiquen o no) els catalans i les catalanes.

Fa anys, com que la selecció no feia un joc gaire lluït i era sistemàticament eliminada tampoc hi havia massa opcions d’engrescar-s’hi. Però, darrerament, una nova generació de futbolistes atrevits, bons i ben compenetrats han fet que la selecció hagi guanyat una Eurocopa (2008), un Mundial (2010) i tingui, avui, opcions de revalidar l’Eurocopa. I, clar, la febrada pro-selecció s’ha desfermat. A l’Estat, però també una mica a Catalunya.

Parlarem d’identitats i sentiments, però abans voldria desmuntar alguna trampa que no paro de veure repetida en tertúlies i comentaris que es fan aquests dies.

No fem trampa

Els que voldrien que Catalunya fos una comunitat autònoma més, destaquen que a Catalunya l’audiència dels partits de la selecció és molt alta. Hi ha qui recorda que en grau menor.

Però, sincerament, la dada d’audiència és ben discutible per a poder afirmar res sobre la identificació dels catalans i les catalanes amb la selecció. És que no va haver-hi gent –en nombre significatiu- a França, Suïssa o Eslovènia que van mirar el partit entre Espanya i Portugal? En tenim la prova aquí mateix: la semifinal entre Itàlia i Alemanya va ser vista per quasi un 50% dels espectadors catalans. Vol dir que eren germanòfils o addictes a Itàlia? No, el que ens diuen les audiències és que la gent va mirar molt el partit. Però d’això no se’n pot dir que se sentin identificats, o no, amb la ‘Roja’. Senzillament, en un país on el futbol té molt seguiment és lògic que les semifinals de l’Eurocopa –jugui qui jugui- despertin interès. No forcem els fets fent-los dir coses que no són.

Sentiments

Això no treu que no hi hagi matèria per a fer una reflexió sobre la diversitat de sentiments al voltant de com es viu el tema de la selecció. Perquè és obvi que hi ha diversitat. D’entrada, hi ha ciutadans/es d’aquest país que se senten espanyols, altres que mig mig i altres que només catalans. Entre tots ells, hi trobarem gent que els agrada i segueixen el futbol amb passió, gent que d’aquella manera i gent que gens. I, també, persones que viuen el seu compromís polític com a fonamental i moltes altres que viuen la política molt llunyanament. I si creuem tots aquests sentiments, ens donaran una elevada diversitat sobre com es pot viure la ‘Roja’ a Catalunya.

Vaja, que ser sobiranista i rebutjar a fons la selecció espanyola (voler que perdi tots els partits) representa no només una part de la gent sinó també només una part de la gent sobiranista.

Perquè, vejam: si en un Mundial o una Eurocopa no juga la teva selecció, però t’agrada el futbol, miraràs partits. I, d’alguna o altra manera, segurament amb menys passió, acabaràs volent que una selecció guanyi. I els criteris que poden influir-hi són molts: no només polítics, també personals (lligams familiars, vincles d’amistat, vivències o estades llargues en un determinat país, etc.). A més, fins i tot en clau de purisme polític, la tria no sempre és òbvia (veure un independentista preferint que França guanyi a Espanya és ben curiós: la repressió lingüística i cultural a la Catalunya Nord ha estat molt més implacable i ‘exitosa’ que a la del Sud).

Si, a més, la selecció espanyola és de les que fa més bon futbol i hi juguen un bon grapat de jugadors catalans amb els quals un sent empatia durant tota la temporada… tampoc és tant estrany que un independentista, encara que sigui sense una especial eufòria, prefereixi que sigui la selecció espanyola la que s’emporti l’Eurocopa.

Però si una visió serena, complexa i matisada dels sentiments permet veure-ho així, una visió estratègica dels qui volen avançar cap a majors cotes de sobirania, encara ho haurien de tenir-ho més clar: venir a dir, i voler projectar, que un bon ‘catalanista-sobiranista’ no pot anar amb la ‘Roja’, no és expulsar massa gent d’aquest país d’un projecte catalanista-sobiranista?

ATT (3): Interessant, distret, apassionant

Segurament, per a molta gent, aquests tres adjectius no serien precisament els que definirien una sessió diplomàtica a les Nacions Unides.

Però, la veritat, s’hi escauen perfectament.

. Interessant: malgrat que són sessions llargues en un edifici fred -una mena de barracó ‘Ikea’ com diu un periodista, mentre l’edifici oficial de les NNUU és en obres- plenes de declaracions de moltes delegacions estatals en un llenguatge asèptic, la veritat és que és ben interessant anar veient com els Estats es van posicionant i mostrant les seves propostes i valoracions sobre com hauria de ser un futur Tractat mundial sobre el Comerç d’Armes (ATT).

És interessant veure què passarà amb diplomàtics de governs que ara estan vivint processos de canvi i convulsió (Egipte, Tunísia, etc.), especialment, quan Egipte -per exemple- ha tingut una actitud molt freda cap a la idea de crear un Tractat i, en general, en diversos processos de desarmament i control d’armes. És interessant confirmar que el govern espanyol adopta una actitud potent i ambiciosa, comparable a les delegacions més alineades amb la proposta de fer un ATT. És interessant -i il·lustratiu- constatar com països considerats ‘revolucionaris’ (Cuba o Veneçuela) tenen una actitud ben conservadora i poruga cap a una qüestió tant essencial per a protegir els drets humans com crear un ATT. És interessant -i molt trist, és clar- observar com, tot i parlar de diplomàtics amb experiència i, se suposa, actitud oberta- el masclisme perviu: alguns diplomàtics semblen menystenir aquelles delegacions on les dones hi tenen un paper principal…

. Distret: malgrat el llenguatge formal, a voltes hi ha alguna picabaralla, alguna delegació que fa alguna broma, algun delegat a qui se li envà la llengua, algun xoc dialèctic, etc.

. Apassionant: aquest matí, quan se sabia que el Chairman havia de presentar un nou esquema de treball hi havia nervis, emoció i expectació. En veure que, en general, mantenia un llistó i to alt, ambiciós i potent, ha generat una certa emoció en l’àmbit de la societat civil present i dels països i delegacions que recolzen plenament el procés de l’ATT. De moment, podríem dir, els Estats contraris a la idea de l’ATT no guanyen. I, això, és una magnífica notícia.

Més a prop del final

Avui és un dia important al País Basc en el decisiu camí cap a la pacificació i la normalització. L’esquerra abertzale presentarà (en el context d’una llarga llista de gestos) el seu nou projecte on deixa clar que ni vol ni creu ni es recolza en la violència. Un avenç impressionant. Per acompanyar aquest pas, recupero aquest article que em van demanar fa unes setmanes des de Catalunya Cristiana.

(article publicat a Catalunya Cristiana, 30 de Gener 2011)

Al voltant dels darrers moviments de l’esquerra abertzale i dels comunicats emesos per ETA, s’han fet algunes anàlisis massa interessades. Són lícites sí, però també parcials.

Per la meva part, parlaré des d’una opció de compromís amb la pau i d’un mínim coneixement de la realitat del País Basc. I què podem dir des d’aquesta perspectiva? Unes quantes coses:

En primer lloc, ETA es troba més afeblida que mai i, malgrat els dubtes i les resistències, sembla començar a entendre que no té cap altra opció que encaminar-se cap a la seva desaparició.

En segon lloc: el més òptim és que ETA s’apunti al procés i, així, tancar ordenadament el final de la violència. Amb tot, si ETA no s’hi acabés apuntant, l’esquerra abertzale oficial (la dissident, Aralar, ja fa temps que ho va dir) ha dit prou. Bé, ja fa temps que ho ve dient però ara ningú pot negar-ho. Alguns per convenciment i altres per estratègia, els hereus de Batasuna creuen que el temps dels cotxes bomba i els atemptats, ha d’acabar. I això és un pas de gegant.

En tercer lloc, cal dir que les excepcions democràtiques són, això, excepcions. Més enllà del debat sobre la utilitat o no d’algunes mesures com la il·legalització de forces polítiques, el que ningú pot posar en dubte és que són mesures absolutament excepcionals. I no es poden allargar en el temps i en el concepte sense caure en serioses limitacions democràtiques.

Finalment: els governs, els partits polítics i els mitjans de comunicació tenen tot el dret de ser durs i desconfiar d’ETA. Però, també tenen el deure d’aprofitar i estimular les opcions de pau que s’entreveuen, no pas de frenar-les.

En resum, som més a prop del final de la violència política al País Basc. I això és magnífic.