Obama és humà

L’aprovació de la reforma sanitària als Estats Units és una bona notícia. Òbviament, ho és pels milions de persones que podran beneficiar-se d’una assistència mèdica que fins ara els era prohibida o els resultava prohibitiva. I, també, per la dimensió pedagògica que suposa veure com s’han vençut democràticament les resistències de grups i empreses que no tenien cap angúnia a fer passar els seus interessos per davant del dret a la salut de milions de persones.

Però hi ha un altre aspecte digne de consideració. La presidència d’Obama genera un recurrent debat entre els que el veuen radical i valent i els que el veuen un bluf publicitari que acabarà empassant-se totes les seves promeses.

El debat és interessant però totalment insuficient. I la reforma sanitària ens ho demostra. Tot i que el que s’ha aprovat sembla evident i indiscutible, el projecte d’Obama, molt per sota del que pretenia fa un any i mig, ha guanyat per 7 vots de diferència, amb l’oposició d’una trentena de congressistes demòcrates i després d’aconseguir incorporar-ne una altra trentena els darrers dies. Enmig, Obama ha hagut de patir acusacions grotesques (de ‘hitlerià’ a ‘castrista’ passant per ‘leninista’) per una reforma que s’assembla molt llunyanament al sistema públic de sanitat que tenim a Europa.

A vegades, capficats amb el poder i les seves misèries, acabem oblidant el paper -i responsabilitat- de les persones. Per a bé. I per a mal. Una reforma tant tímida com aquesta ha despertat pors atàviques en una societat molt sensibilitzada contra tot allò que sigui poder públic centralitzat; ha engegat brutals maquinàries de propaganda demagògica per part de sectors interessats i ha estat a punt de fer fracassar una tímida i sensata reforma.

És evident que la classe política no sol estar a l’alçada de les circumstàncies. És clar que poders econòmics juguen les seves cartes contra tot allò que no els convé. Però no els carreguem tots els mals. De febleses, fòbies irracionals i de resistències als canvis… les persones normals i corrents, n’anem sobrades.

No cal que ens preguntem, només, per si Obama és un megacrack o un polític fora mida. També cal que ens preguntem si la gent vol que vagi molt enllà o que es quedi on és.

Cooperar militarment amb la il·legalitat

Aquest dimarts, cap al tard i quan ja estava fet, vam saber que la ministra de Defensa del govern espanyol havia signat un acord de cooperació militar amb el ministre de Defensa del govern israelià.

Pràcticament, no ha sortit enlloc. I, ja és curiós, la nota de premsa del mateix Ministeri recull aquest fet -el motiu real de la reunió- al final del text…

Fa mesos, quan s’anava a signar l’acord, va saltar una polèmica diplomàtica: pel contingut? No! Perquè les reticències israelianes a que Espanya assumís el comandament de les Forces de Nacions Unides al Líban van incomodar el govern espanyol i van provocar l’endarreriment de l’acord.

A mi, llavors i ara, el que m’escandalitza és que el govern espanyol no tingui cap mena d’angúnia de signar un acord, precisament de cooperació militar! amb un govern que disposa d’un llarg historial d’accions armades executades al marge de la legalitat internacional i en contra del respecte essencial als drets humans.

Vejam: tenim un govern que ha incomplert nombroses resolucions de NNUU, que porta més de 40 anys consentint i defenent la instal·lació d’assentaments en territori palestí, que duu a terme l’asfíxia econòmica i humanitària de la franja de Gaza, que executa accions plenament criminals en altres estats (ja ningú recorda el que va passar a Dubai?), que fa un any i tres mesos va engegar una operació a Gaza absolutament devastadora que l’Informe Goldstone no dubta a qualificar de crims de guerra…

I davant de tot això el govern espanyol, que diu defendre la pau i la legalitat internacional, no se li ocorre cap altra genial idea que signar un acord de cooperació militar amb el responsable de l’exèrcit que ha executat tot això.

Ja sabem que relacions internacionals que practiquen els estats es caracteritzen per ignorar els drets humans. Però una cosa és això i l’altre és premiar i col·laborar activament i pública amb algú que no només els ignora sinó que els esclafa constantment i sistemàtica.

Les dones es poden segrestar, però no es poden mostrar

Cada vegada que veig una fotografia de gent segrestada per Al Qaida, o alguna de les seves franquícies, em sobta el que hi veig.

Resulta que les dones són aptes per a ser segrestades però no per a ser mostrades… i, llavors, cal difuminar-les.

No sóc cap especialista en religions, tampoc en la musulmana. Però no deixa de sobtar-me que hi hagi gent que pugui creure que és blasfem i poc correcte mostrar la imatge d’una dona… i en canvi no hi hagi cap problema en segrestar-la!!

Nevada: de la blancor a la garrotada

Dilluns, tots vam xal·lar amb la nevada. Ens trucàvem, en parlàvem, ho fotografiàvem. A les xarxes socials era el tema. Cal admetre-ho: dèiem que els nens i nenes fliparien en sortir d’escola… però nosaltres vam flipar tot el dia!

Però la dolçor de la nevada ja ha passat a millor vida. Avui s’ha imposat la garrotada. Mitjans de comunicació i partits polítics han tornat a agafar-s’ho en un, inevitable? però en tot cas ben previsible, pim-pam-pum etern.

Compte! No s’han de menystenir els problemes ni amagar les responsabilitats. La nevada no ha estat, només, idíl·lica. Hi ha gent que ha vist frustrats els seus plans: de feina, de lleure, de família. Es van viure situacions delicades i angoixants. Alguna gent s’ho ha passat ben malament. En conec casos ben propers.

Però malgrat calgui revisar, avaluar i criticar el que faci falta, tinc la sensació que tot plegat és una opereta tant habitual com gastada.

Ara són uns al govern i uns altres a l’oposició. Però quan era al revés, també passava igual. I, tot i que desconeixem els resultats que poden donar-se a les properes municipals i a les eleccions al Parlament, d’una cosa en podem estar ben segurs: si hi ha una nova situació semblant… el govern es defensarà i l’oposició carregarà.

Alguns diran que això és el que toca. Jo només puc dir que, interessant-me la política (i, reconeguem-ho: no n’hi ha gaire de gent que li interessi) cada cop m’avorreix més seguir el que ens venen com a política.

Correm-hi tots!

El govern Zapatero sempre ha volgut mostrar-se compromès amb la solidaritat internacional, la pau i la justícia. Així ho ha proclamat multitud de vegades dins i fora.

L’inefable i bellugadís Sarkozy va proclamar -quan va nomenar Bernard Kouchner com a ministre d’exteriors-, que s’havia acabat l’època de sotmetre els valors a una política exterior només orientada a la gestió d’interessos.

Però… deu ser que els interessos pesen més que uns valors fràgilment assumits ja que acabem de veure com Sarkozy ha anat a Rússia a intentar ‘facilitar’ una venda de vaixells de guerra entrant en competència amb Espanya.

Vaja, que una vegada més, trobem dos abanderats d’una política internacional respectuosa amb l’ètica pugnant aferrissadament entre ells… per a vendre vaixells de guerra a un país no precisament exemplar pel que fa a la defensa dels drets humans, el respecte a les minories nacionals i l’assumpció del diàleg per a gestionar conflictes.

Deshonestedat intel·lectual? No, gràcies!

Em neguiteja constatar que, una vegada i una altra, estirem els arguments fins a límits excessius. Quan ens convé diem això, quan no, diem el contrari.

Ja ho sé. En part és inevitable. Però entre poc i massa. Periodistes, analistes i polítics no poden fer-ho tant sovint i amb tanta intensitat. Són prou intel·ligents per adonar-se’n que ho fan i haurien de ser prou dignes per no fer-ho.

Tot això ve a tomb arran del que ja he sentit i llegit sobre les consultes sobiranistes d’ahir diumenge. Vejam: és obvi que una persona de sensibilitat independentista i a favor de la democràcia directa tindrà simpatia per les consultes. I, en l’altre extrem, que una persona de sensibilitat espanyolista i contrària a la democràcia directa, se sentirà disgustada. I clar, enmig d’aquestes dues postures extremes, diverses sensibilitats barrejades i diversos sentiments sobre les consultes.

Però, diria, ens hem d’acostumar a valorar les coses més enllà de si ens plauen o no. Hi ha dimensions informatives i analítiques d’allò que passa que són significatives en si mateix, ens agradin o no. Aconseguir un 20% de participació ciutadana en unes consultes organitzades des de la societat civil, al marge del poder oficial, és una dada impressionant. Essencialment, perquè no ha passat mai, enlloc ni amb cap altre tema. Tinc la sensació que alguns opinadors mai han estat implicats en cap tasca associativa o ciutadana. Aconseguir moure la gent, sense grans campanyes de màrketing, és terriblement difícil. Alguns recordem que fa 10 anys va haver-hi una mobilització immensa (nombre d’activistes, entitats i ONG implicades, temps de preparació, etc.) en la Consulta sobre el Deute Extern. Els resultats, a Catalunya, van ser inferiors als d’ahir i, en tot cas, van quedar lluny dels de la primera tongada de consultes.

Impressiona la quantitat d’analistes que parlen de fracàs, que diuen que la participació és molt baixa i que això demostra que és un tema de minories. Se n’adonen que, dient això, posen contra les cordes el sistema democràtic actual? Se n’adonen que, aplicant el mateix criteri, les eleccions a rectorat i claustre de la majoria d’Universitats, les eleccions a un bon nombre d’associacions i col·legis professionals, els referèndums de la Constitució Europea o el recent Estatut, alguns resultats d’eleccions al Parlament o en alguns municipis o fins i tot resultats en altres països de llarga tradició democràtica, queden ridiculitzats? Vaja, que si ens volen il·lustrar sobre fracassos i coses a les quals la gent no dóna cap mena d’importància… tenen feina!