1. Aquests dies veig gent enfadada, d’altra que es queixa molt i, també, gent tenint molt clar què cal fer (a vegades, com passa sovint, dient exactament el contrari): S’equivoquen! No ens parlen clar! Caldria fer això! Caldria fer allò! Hi ha massa histèria! Hi ha massa tranquil·litat! Tot és molt exagerat! No estem actuant prou!
No ho sé. Diria que ens costa assumir, amb totes les seves conseqüències, que viure és complicat. Que la condició humana és precària. Que no ho sabem –ni ho sabrem- tot sobre tot el que tenim i ens passa. Que hi ha incerteses. Moltes. I que no paren (ni pararan) de sortir-ne. Com la COVID-19. És lògic reaccionar bé, a temps i encertar-ho tot davant un virus nou sobre el qual no en sabíem res fa 4 mesos? Una mica de calma no només en no histeritzar-nos, sinó en assumir que no ho podem saber tot (ni nosaltres, ni la comunitat mèdica, ni la científica, ni els governs, ni els mitjans de comunicació). La incertesa i la fragilitat no són, només, conceptes teòrics interessants. Defineixen la nostra vida i el nostre món.
2. Sembla que assistim a una pandèmia notable. És possible que, d’aquí a uns mesos, tot estigui sota control i que en 3 anys ni ho recordem. O no. Però semblar clar que, de moment, patirem. Fins i tot encara que la majoria no tinguem la malaltia, en patirem les conseqüències (de la malaltia o de les mesures per a contenir-la): socials, econòmiques, culturals, relacionals. Tothom veu les seves. Pel que fa a mi (perquè s’entengui que no parlo asèpticament), i més enllà dels impactes personals i familiars, penso en FundiPau i m’esparvero en imaginar alguns impactes sobre compromisos i coses previstes, sobre campanyes i activitats (tant necessàries i urgents!!), sobre recerca de recursos econòmics, etc. Però no podem pretendre que el món rebi una sotragada com aquesta i no ens afecti. Ens afectarà. És clar, les actuacions governamentals que es facin –i les propostes d’actuació que es llancin des de diversos sectors- haurien de partir d’una evidència: aquest món és desigual, amb gent, sectors i països que viuen en condicions privilegiades i d’altres que viuen en condicions precàries (i precaritzades). Els esforços i sacrificis que calgui fer per afrontar la malaltia s’haurien de repartir raonablement i no haurien de recaure, principalment, en qui menys té i més pateix.
3. És innegable que la COVID-19 ha aparegut en un moment complicat. On els discursos de la por, del tancament de fronteres -físiques i mentals-, del menyspreu cap als altres, etc. són el pa de cada dia. En aquest context, una pandèmia com aquesta pot reforçar la distància amb allò compartit, la desconfiança, el tancament en nosaltres, les pors i el rebuig als diferents. Fa patir.
4. Però també podem aprofitar-ho per a mirar cap a l’àmbit de les cures (que sempre considerem secundàries), imaginar i desenvolupar dinàmiques de solidaritat i d’acompanyament o adonar-nos del nostre paper en tot plegat. Per exemple, a vegades sembla que hem d’evitar contagiar-nos i potser caldria mirar-s’ho, també, en el sentit d’evitar contagiar. Les mesures de contenció no haurien de ser vistes en clau de ‘defensa’ sinó de responsabilitat col·lectiva. Que hi hagi persones que pugui morir per la COVID-19, que el sistema de salut es pugui col·lapsar, que les i els professionals de la salut es puguin veure desbordats emocionalment i física, etc. Mirar d’evitar tot això és ser responsable. I potser, mirant-ho així, ens anima a fer-ho millor.
5. La COVID-19 també ens demostra la falsedat d’aquells discursos (alguns, innocents i despistats, d’altres, interessats i contaminants) que ataquen allò públic. Quan hi ha problemes seriosos de caire global, que ni els mercats ni la mirada individual i autoreferencial poden solucionar, es fa evident la necessitat de tenir un bon sistema públic. I no ho hauríem d’oblidar. Aprofitem aquesta experiència per tenir-ho ben present i evitar que ens venguin falòrnies: tenir un bon sistema públic, democràtic, robust, modern, amb bons coneixements i amb capacitat d’intervenció, té a veure amb resoldre problemes que ens afecten. Problemes concrets. I, a vegades, urgents. Desmantellar els sistemes públics (de salut, d’educació, de benestar, etc.) ens deixa, literalment, a la intempèrie.
6. Preocupem-nos, sense alarmismes ni exageracions, per la COVID-19 perquè és una amenaça real que ja tenim, ara i aquí. Però, si us plau, no siguem insensibles, ni cretins, ni carallots. D’amenaces reals i amb conseqüències duríssimes per a molta gent, en tenim moltes: hi ha milions de persones que moren, i d’altres que pateixen greument, per manca d’alimentació, per pobresa extrema, per malalties perfectament curables, per violacions brutals de drets humans, per guerres devastadores, per violència de gènere, etc. etc. Tenim a tocar de casa nostra gent fugint de l’horror a qui hem rebut amb indiferència i filferros i, ara, directament amb porres, gasos i trets. Preocupem-nos per la COVID-19, sí, però fixem-nos, d’una punyetera vegada, en la quantitat de dolor, patiment, desesperació i frustració que hi ha al nostre món de cada dia. I fem-hi, també, alguna cosa.
Malgrat tot 